Joel Joànenstein

Rate this post

L’escriptora Mary Shelley publica la novel·la Frankenstein o el Prometeu modern l’any 1818. Romàntica, gòtica, és una fita del gènere catacúmbic i de l’especulació teològica. Les criatures abandonades, els marginats de tota condició, els empestats que s’arrosseguen pel llindar que separa la vida de la mort, l’ésser de Shelley prefigura el prototipus del marginat social en la Modernitat. Malviu al cementiri moral que poc després Dickens va omplir de bonhomia, de virtuts que brillaven per absència als salons victorians. L’apedaçat deforme és l’orfe, la deixalla d’un món refredat que mitjançant la ciència disputa a Déu les franquícies del Bé i del Mal.

A poc a poc.

L’obra de Shelley de seguida és portada al teatre, de manera successiva i amb força èxit al llarg del segle. Cent anys després s’adapta al cinema, un grapat de vegades. Segons l’ocasió, ara s’accentua el vessant còmic i ara el vessant tràgic de la història, tan aviat s’és fidel a l’original com se’n desenvolupen aspectes laterals o se n’inventen nous. Fins avui, les versions de tot tipus han canviat el final, han modificat l’aparença que Shelley va donar al dissortat, s’han posat els contrapesos dramàtics en un o altre personatge, principal o secundari. L’estrafet i el seu creador (el científic embogit Víctor Frankenstein) són a bastament coneguts.

Junt amb el seu cosí germà literari (Dràcula), Frankenstein és una icona de la cultura popular –de masses. Present també en còmics i en sèries de dibuixos animats, qui més qui menys té una idea sobre l’estètica de l’obra, sobre la trama, sobre els moments forts. D’aquí que cada revisió bategui sobre el sediment cultural que dos segles d’interpretacions han deixat al conscient col·lectiu. Passa el mateix amb els contes tradicionals i amb els mites, que són una mica de tothom. Amb cada dramatització, amb cada posada en escena o quan simplement són declamats, el públic hi arriba informat. I enllà que es modifiquin alguns relleus, enllà de gaudir de la història, en el fons el públic demana una corroboració. Garanties. Un abordatge diguem-ne cerimoniós, amb Frankenstein no pot pas ser d’una altra manera, fins i tot en el cas d’astracanades com l’adaptació cinematogràfica de Mel Brooks.

Ara la directora Carme Portaceli ens serveix Frankenstein de nou, adaptada pel dramaturg Guillem Morales, director i guionista aclamat per films com El habitante incierto (2005) o Los ojos de Julia (2010). Es podrà veure a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, entre 15 de febrer i el 25 de març de l’any que som. Compta amb un repartiment extraordinari. Joel Joan fa de criatura, Àngel Llàcer fa de Víctor Frankenstein. Els acompanyen Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola i Pere Vallribera, per encarnar personatges secundaris però tan importants com per exemple el vell De Lacey, el cec que no jutja el monstre per l’aspecte físic sinó pel seu cor xop de preguntes.

L’adaptació de Guillem Morales és una mica descordada. Potser ho fa que vulgui tocar massa aspectes i que, per aquest motiu, no carregui les tintes en gairebé cap línia de força

L’adaptació de Guillem Morales és una mica descordada. Potser ho fa que vulgui tocar massa aspectes i que, per aquest motiu, no carregui les tintes en gairebé cap línia de força. Ratlles amunt dèiem que tothom se sap la història, avantatge a l’hora de passar de puntetes per segons quines escenes i per tant poder concentrar l’energia dramàtica en d’altres. En descàrrec també direm que el neòfit o el que vulgui una panoràmica quedaran contents. No hi falta res. De la creació del monstre passem a veure’l espaordit, rebutjat, convertit en l’avortó de la comunitat. Assistim al seu aprenentatge, a la seva humanització, i en paral·lel assistim a la deshumanització del seu creador –aspectes, aquests, que són dels més ben aconseguits. El monstre neix pur i abandonat, des d’una innocència primigènia s’embruteix, a mesura que desxifra les claus de la crueltat humana. El seu creador fa el camí invers, es despulla progressivament de la crosta de supèrbia que corseca una societat malaltissa, incapaç de reconèixer la diferència, la solidaritat, l’amor. Finalment, però, ni l’un ni l’altre poden deixar de ser el que són i representen, com a l’original de Shelley.

 Si no fos per la potència física i dramàtica de Joel Joan i pel duel que protagonitza amb Llàcer a la segona part de l’obra, aquesta nova adaptació de Frankenstein no pagaria gaire la pena. Joel Joan és prodigiós quan s’hi posa

Tocar massa aspectes també vol dir que les noves adaptacions teatrals dels clàssics pateixen la competència de la indústria de l’audiovisual, dels recursos que li són característics. Dit d’una altra manera, és com quan hi ha dues llengües en contacte però en condicions de desigualtat, que l’una contaminarà l’altra per comptes d’enriquir-se mútuament. Al Frankenstein de Portaceli i Morales s’hi recrea l’ambient gòtic amb projeccions de boscúries i cementiris tètrics, amb efectes sonors ben trobats però que potser entelen la força de dos grans actors, Joel Joan i Àngel Llàcer. Per contra els elements físics de la posada en escena són prou austers i enginyosos com per donar via lliure al talent d’aquests dos pesos pesats. Un talent, sobretot en el cas de Joel Joan, que és colossal. Si no fos per la seva potència física i dramàtica, i si no fos pel duel que protagonitza amb Llàcer a la segona part de l’obra, aquesta nova adaptació de Frankenstein no pagaria gaire la pena. Joel Joan és prodigiós quan s’hi posa.

Per acabar, en el capítol de mèrits hi hem d’afegir que els altres actors es desdoblen amb solvència. Hem de dir que Lluís Marco i Magda Puig en concret tenen moments de feliç mestratge. També hem d’apuntar que l’adaptació de Morales brilla amb un final inesperat i que, exigent, opta per tirallongues de monòleg que no estan a l’abast de qualsevol actor –tirallongues pròpies del bon teatre. Embostes de fraseologia que tant Llàcer com Joan salven amb dosis d’alta professionalitat. Sobretot, insistim, Joel Joan: fa créixer el personatge amb recursos que pocs actors catalans d’ara dominen com els domina ell. Memorable en tots els sentits.

 

Anar a la font
Adrià Pujol

Powered by WPeMatico

Translate »