Joan Sales ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans

Rate this post

“Rellegint la seva carta abans de cloure aquesta, noto (i ‘perdoni l’expressió’) que no té ni solta ni volta. Em pregunta perquè no sóc partidari d’escriure ‘menos‘, ‘anda‘, ‘hasta luego‘ i ‘basura‘. Molt senzill: perquè jo no he dit mai en ma vida tals coses, i si no les dic parlant, ¿per què les hauria de dir escrivint? Jo vull escriure com parlo, com parlo jo naturalment, que és el que fan tots els escriptors de literatures ‘sèries’, de caràcter no-patufesc. El català que jo uso parlant, amb lleugeríssims retocs i prou. I d’altra banda, el meu català parlat no veig que estranyi a ningú, cosa que vol dir que és força general. Sé en canvi que si digués ‘llur’ i ‘quelcom’ se’m quedarien mirant entre divertits i perplexos”. Aquesta declaració d’intencions lingüístiques es pot trobar a la carta que l’escriptor i editor Joan Sales escriu el 16 de desembre de 1961 a Mercè Rodoreda, a propòsit d’una llarga discussió sobre la paraula ‘vorera’ a La plaça del Diamant, que l’editor de Club Editor s’entestava a fer canviar pel comú ‘acera’, que, segons afirmava estava a punt d’aprovar l’Institut d’Estudis Catalans -un dels seus talps dins l’acadèmia era el seu consogre, el filòleg Pere Bohigas.

Joan Sales i Mercè Rodoreda, al jardí de casa del primer/Arxiu Joan Sales

La discussió amb Rodoreda s’allargà fins la publicació del llibre, que va aparèixer finalment amb una acera, que anys després l’escriptora va tornar a canviar per ‘vorera’. En aquestes cartes intercanviades, Sales s’esbrava contra “els qui detenten el lliri de la puresa gramatical (una plaga!)”, i esclata contra l’anomenat “català literari”, que considerava que anava contra el seu objectiu -i de Club Editor- de normalitzar la llengua amb un tipus de novel·la “llegible per un públic normal”. És evident, doncs, que la relació amb els savis i acadèmics que havien mantingut la flama de l’IEC durant la clandestinitat i, llavors, sota la tolerància més o menys dissimulada, no havia de ser tot flors i violes. 

Per això pot resultar, a primer cop d’ull, sorprenent que l’arxiu de l’autor d’Incerta glòria i fundador de Club Editor fins avui conservat per la seva família, hagi anat a parar a la institució, com deia la seva la neta de Joan Sales i continuadora de la tasca de l’avi al capdavant de Club Editor, Maria Bohigas, la documentació d’ “un home poc obedient amb la norma o crític amb ella” com va ser Joan Sales, ha trobat “refugi al lloc és que és el vaticà de la llengua catalana com és l’IEC“.

Joan Sales i la seva neta Maria Bohigas/Arxiu Joan Sales

Joan Sales i la seva neta Maria Bohigas/Arxiu Joan Sales

Un escriptor crític amb les normes, però respectuós amb l’autoritat

Bohigas comenta que fa temps que pensaven aquesta cessió de l’ingent documentació familiar, “que sigui una casa particular no afavoreix la consulta o l’estudi. Era bo que fos tractat com una cosa no estrictament de la família, sinó de la nostra literatura”. L’any 2012, en motiu del centenari del naixement de Sales, el regidor de Cultura d’aquell moment, Jaume Ciurana -bon coneixedor de la figura i l’obra de l’autor d’Incerta glòria- els va proposar dipositar-los a l’Arxiu Municipal, però el canvi de color a l’Ajuntament ho va acabar frustrant. Per a Bohigas, la Biblioteca de Catalunya hauria estat el lloc lògic per dipositar-los, “però els seus recursos humans i materials són limitats per posar l’arxiu a disposició en un temps raonable, que és el nostre principal objectiu”.

Finalment, la Fundació Mercè Rodoreda, vinculada a l’IEC, “un arxiu menut però amb una feina feta molt acurada” ha estat el destí final dels papers salesians. L’estreta relació entre l’autora de La Plaça del Diamant i el seu editor, “una autora i el seu editor, dos escriptors que comparteixen moltes coses des del punt de vista històric, que han viscut la Guerra i l’exili”, justifica al parer de Bohigas, que “estiguin junts, ja que permet estudiar d’una manera més global aquests dos escriptors que viuen el seu temps de maneres molt diferents”.

Sales Sant Jordi 56 1

Joan Sales signant un exemplar d’Incerta glòria, el dia de Sant Jordi de 1956

Sobre la qüestió de la relació entre Sales i l’IEC, malgrat la possible malícia, Bohigas vol trencar clixés, falsos mites i idees preconcebudes. “Per què Joan Sales hi tingués discussions amb l’Institut, calia que tingués molt respecte per l’autoritat” i així era, tal com demostra l’epistolari amb el principal renovador de la lingüística catalana, Joan Coromines. De fet, com destaca Bohigas, moltes de les solucions proposades per Sales i, en aquell moment, encara no acceptades per l’autoritat lingüístiques, han acabat sent acceptades. En aquest sentit, Bohigas afirma que “posant a disposició al públic interessat els papers d’un escriptor permet descobrir que tot no és blanc ni negre, ni una cosa contra l’altre. Al capdavall hi ha un novel·lista que vol que els seus personatges parlin d’una manera que no sembli ridícula. Un escriptor ha de poder prendre’s certes llibertats respecte a la tasca de l’Acadèmia, que ha de ser oferir solucions, no limitar la tasca dels escriptors”. En aquest sentit, la posició lingüística de Sales, com ja demostrava la carta que encapçala l’article, és una aposta pel “català que es parla, quan es parla bé” regla la seva neta.

Un enorme epistolari 

La correspondència és una de les parts més destacades d’aquest conjunt complet i variat que conforma l’Arxiu Sales, on tot s’ha guardat amb meticulositat per la vídua de Sales, Núria Folch. Hi ha relacions amb escriptors, però també rastres d’aspectes diversos de la seva biografia. Els seus “autors” Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, el seu soci al Club Editor Xavier Benguerel, el company d’armes a Quaderns de l’Exili Ferran de Pol, el crític Joan Fuster o el traductor -i amb el temps, bon amic- Bernard Lesfargas són alguns d’aquests corresponsals. Les missives amb Lesfargas, per exemple, han de permetre resseguir els avatars de la traducció d’Incerta glòria, la primera versió de la novel·la no censurada, com apunta Bohigas

A més d’aquestes cartes, amb interès literari o filològic, el bloc de correspondència es completa amb les missives enviades a la família durant la guerra i l’exili, que permeten entrar a la vida privada sense censura, expressada d’una manera molt íntima. Aquesta part poc explorada, ha de permetre que algú reprengui la biografia iniciada per Montserrat Casals, que va morir mentre estava escrivint la biografia de Joan Sales. Casals havia estudiat a fons els documents i n’havia escrit els primers capítols, “havia acabat la recerca i tenia molt clara l’argumentació i el fil, escrits els primers capítols, fins la guerra civil. Hi ha molts apunts, però, caldrà que algú comenci de cap i de nou”. Resseguir la biografia de Sales, constata Bohigas, és resseguir la història del segle XX

Carta Sales a Figueras maig 36

Carta enviada per Joan Sales a Mercè Figueres, 8 de maig de 1936/Arxiu Joan Sales

El papers dels Sales refugiats

Sobre l’etapa de la guerra, que tan va marcar l’escriptor, la documentació dipositada a l’IEC ha de permetre resseguir el rastre d’algú que, essent professor de català l’any 1936 s’inscriu a l’Escola de Guerra, d’on surt com a oficial l’any 1937 i serveix a Madrid i l’Aragó dins la Columna Durruti, que el 1938 és denunciat i empresonat pel SIM per no denunciar dos germans que no es presenten a la lleva del biberó, i que l’any 1939 passa a l’exili, on és internat al camp de Prats de Molló. d’on avalat per la població civil. A la seva neta l’impacta especialment veure que els noms d’aquestes persones que el van ajudar corresponen jueus francesos, com els Meyerson o els Ginzburg, “que tenen molt clar que aquells són els primers que han combatut el feixisme a Europa”. Després de la Segona Guerra Mundial, aquests amics francesos donaran compte al matrimoni Sales-Folch dels que han tornat i no han tornat. 

Un altre del gruix de documentació de l’arxiu Sales el formen salconduits, passaports, documents, que donen testimoni de la trajectòria d’un refugiat i dels passos de fronteres dificilíssims que van fer Joan Sales i Núria Folch -amb la seva filla petita, Núria Sales Folch. “T’esborrona pensar el que passa molta gent avui mateix. Mirant aquesta documentació et fas càrrec del que significa ser refugiat, abans i ara”. Per a Maria Bohigas aquests documents permeten fer un paral·lelisme entre el que significa ser refugiat fa 70 anys i avui, quan l’estat ho controla tot, persegueix la solidaritat de la societat civil -com succeïx a Itàlia, per exemple- i les fronteres són menys poroses que mai: “Encara que nosaltres a posteriori diguem que els van internar a camps a la platja i van patir gana, fred, malalties, impressiona la quantitat de gent que els va ajudar i penses que van tenir sort, comparats amb els actuals refugiats”

Dels Quaderns de l’Exili a Incerta glòria, passant per les Cartes a Màrius Torres

De l’exili sud-americà, que va passar a la República Dominicana, Haití i a Mèxic en queden testimonis impressionants, com els quaderns que es va fer en una època que es dedicar a l’ensenyament. “Aquí se enseña absolutamente todo“, assegurava un rètol a casa seva. Aquests quaderns eren els seus manuals de totes les coses possibles, de botànica i zoologia fins a història, passant per química, anatomia o astronomia. “Havia demanat a un cunyat que li enviés llibres de divulgació de tots els temes científics i es va fer uns quaderns que són una autèntica obra d’art, on hi veus la mà d’un artista. Fa dibuixos de botànica i zoologia, preciosos, inspirats en les lamines científiques del segle XVIII” explica Bohigas. “Quan reps una carta d’en Joan, reps una obra d’art” havia dit Màrius Torres a Mercè Figueres. 

Quadern de Botanica Joan Sales

Quadern de botànica/Arxiu Joan Sales

La seva neta el defineix com un esteta. A Mèxic, a més, és on aprèn i comença a ser editor: Full Català i els Quaderns de l’Exili, escrits i editat amb Lluís Ferran de Pol, Josep Maria Ametlla i Raimon Galí -i les dones de tots ells”, remarca Bohigas. Aquesta activitat va ser el tret de sortida de la seva activitat com a editor, una vegada tornat a Catalunya. Primer impulsant el Club dels Novel·listes amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, dins l’Editorial Aymà, i posteriorment, amb Club Editor, fundada l’any 1959, i on va publicar des de Kazantzakis fins a Dostoiesvki, passant per autors catalans com Rodoreda o Llorenç Villalonga.

De tota manera, el que no trobaran els estudiosos i interessats en l’arxiu Sales són les cartes originals a Màrius Torres, ni els originals d’Incerta glòria, però sí que hi ha les cartes originals enviades a Mercè Figueres, que permeten descobrir com escrivia el Sales de 1936-1939, i que, segons Maria Bohigas, cal posar de costar amb les cartes a Màrius Torres, i les d’aquest a Figueres, editades totes dues per Club Editor. Les cartes enviades a Màrius Torres les van guardar les germanes Figueres i Maria Planas, per donar-les a Joan Sales, però el seu destí ha acabat sent una incògnita. L’escriptor les va publicar per primera vegada l’any 1976, però Rodoreda, que les va devorar amb avidesa, ja sospitava que aquelles no eren les cartes les autèntiques, sinó una reconstrucció literària de les originals. La reedició de les Cartes a Màrius Torres, amb cartes inèdites a Torres i, especialment, a Mercè Figueres, amb un estudi de Montserrat Casals sobre algunes de les cartes originals disponibles, evidenciava les diferències entre el Sales de 1936 i el de quaranta anys després.

Sales al jardi de casa seva

Sales al jardi de casa seva/Arxiu Joan Sales

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »