Joan Rendé fa memòria dels fantasmes familiars a ‘Ballaven el black bottom’

El periodista i escriptor Joan Rendé i Masdéu (Barcelona, 1943) va iniciar la seva carrera literària amb Sumari d'homicida, l'any 1978. A partir de llavors, l'altre temps conegut com a Dr. Scopius –pseudònim amb el qual signava les seves columnes satíriques al diari Avui– i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, ha publicat una desena de llibres, que li han valgut diversos premis com el Víctor Català, el Mercè Rodoreda o el Crítica Serra d'Or. Ara, l'escriptor s'enfronta als episodis més tràgics del seu passat familiar a Ballaven el black bottom, "un llibre que comença amb un to de farsa i progressa en tragèdia pura", tal com confessa el mateix Rendé.

Una història molt propera

Joan Masdéu és un jove, fill d'una petita burgesia del Poblenou acomodada a la dictadura de Primo de Rivera, amant de l'esport i la música que somnia fer carrera a la marina de guerra. Els somnis d'en Joan, però, es veuran frustrats per l'esclat de la Guerra Civil, quan la mort l'espera a mans d'un escamot anarquista a la Pobla de Lillet, quan està a punt de travessar la frontera després de ser cridat a files per l'exèrcit republicà. Joan Masdéu també era l'oncle matern de Joan Rendé. "En les cases on hi ha hagut una tragèdia o hi ha planat la tragèdia no se'n parla. Suposo que els supervivents volen oblidar-la" assegura Rendé que, davant la manca de constatacions profundes, ha decidit fer escriure una novel·la. "La meva àvia i la meva mare en parlaven d'una manera superficial. Anomenaven l'oncle i la seva fi. Per tant, jo me l'he hagut d'inventar. A la novel·la tots els noms són autèntics i el que és ficció són les peripècies dels personatges".

D'aquesta manera, ha hagut d'inventar un personatge a partir del seu oncle Joan. "A vegades donen més testimonis les fotografies familiars que el relat familiar. De fotografies del Joan Masdéu n'hi ha moltes. Per exemple, era atleta del Júpiter, un equip conegut per les seves simpaties separatistes i anarquistes" ens explica. Unes idees molt diferents de les de la família Masdéu, una família d'ordre de la petita burgesia de barri treballador. Com detalla Rendé, aquesta era una burgesia molt diferent de la burgesia de l'Eixample: "Gent sorruda, sense massa cultura, molt treballadora, i en ascensió. Tenen uns parents que ja són rics, però ells encara no ho són". Políticament, aquestes classes mitjanes o petitburgeses se sentien protegides per l'ordre que els proporcionava la dictadura de Primo de Riera, i tot i ser més o menys catalanistes, passaven per alt la repressió contra la cultura catalana del general andalús i trobaven que la monarquia d'Alfons XIII, "feia bonic".

Esport, música i uniformes

Els Masdéu tenien carros –el tenor Hipólito Lázaro va ser carreter de la família– i adreçaven cèrcols vells pels boters que hi havia al Poblenou, molts d'ells d'origen francès, com els Benguerel, en un Poble Nou –escrit així a la novel·la– abans de ser un barri de moda. "Quan jo era petit, per anar de casa a l'Aliança encara posaven uns taulons perquè la gent hi pogués passar sense enfangar-se quan plovia" explica Rendé, que és fill del barri. El jove Joan Masdéu no era una persona polititzada, que treballava i s'ho passava bé amb els amics, ballant el black bottom, un ball de moda que seria com el reggaeton dels nostres avis. "El black bottom va embogir la joventut" ens explica Joan Rendé, "abans la gent sabia ballar i procurava demostrar que sabia ballar. Ara la gent mou el cos per uns ritmes frenètics". A banda de l'esport, l'atreia la part més estètica i superficial d'aquells temps de desfilades militars i uniformes llampants, marcats per una Itàlia feixista que posava la joventut com a bandera. De fet, el mateix Masdéu somniava enrolar-se a la marina militar i fer carrera naval: "Sabíem de la seva afició marinera, però jo l'inflo i l'alimento per donar-li cos. Sí que havia quedat al record aquesta ànsia per ser mariner i quan va voler fugir de la zona republicana havia passat passar-se a la marina franquista" evoca Rendé.

Cridat a files, en Joan va marxar amb altres joves cap a la frontera. Una expedició que va resultar fatal. "Sabem que va tenir una certa vacil·lació abans de marxar per no ser cridat a lleva. Se'n volia desdir, però hi havia aquella cosa petitburgesa del caler, que està tot pagat, què farem… "Deu-nos-en-guard d'un ja està fet" assegura el seu nebot. Joan Masdéu va ser assassinat abans de poder travessar la frontera i el crim es va intentar ocultar, fent desaparèixer els cadàvers. Rendé considera que no s'ha parlat prou dels assassinats i d'aquells enterraments clandestins que el jutge especial Josep Maria Bertran de Quintana, dirigent d'ERC, va començar a investigar fins que va ser apartat per les autoritats republicanes. "S'ha volgut tapar perquè va ser un deshonor per la dignitat de la República i del règim de llibertat", reflexionar l'escriptor, que afegeix que allò, "va emmascarar lamentablement un moviment que volia alliberar-se. O uns moviments, atesa la discòrdia que hi havia entre ells". L'escriptor creu que de tot allò se n'hauria de parlar perquè hi ha un llunyà paral·lelisme entre els fets de llavors i el nostre present: "Hauríem d'aprendre les lliçons de la història en molts sentits. Per exemple, hauríem d'aprendre el sentit de la unitat, el sabotatge que representa la discòrdia, el perill dels idealismes histriònics o sobreactuats per en contra dels processos ben pensats i travats i decidits a arribar al final petit qui peti".

El perill de la consciència col·lectiva

Un  dels temes que l'autor vol posar de manifest és l'embriaguesa de la consciència col·lectiva. El mateix protagonista, que no és algú que tingui un partit pres, quan es troba amb aquells que en principi no haurien estat els seus però que estan enduts per atac de consciència col·lectiva, s'hi deixa embriagar fins que s'hi sent compromès. Quan si sent compromès en marxa. "El fet de formar part de la massa disculpa, potser massa, perquè fa desaparèixer la responsabilitat individual. Déu-nos-en guard de la consciència col·lectiva" reflexiona en veu alta l'escriptor. "Els règims dictatorials són propensos a exaltar una consciència col·lectiva que ho disfressa i ennuvola tot on a dins es pot produir tota mena d'excessos". Un altre dels sentiments que travessen la novel·la és la venjança, "un fet molt trist si es mira des dels afectats potser gairebé inevitable, potser cal una personalitat molt ferma per no deixar-se arrossegar" per Rendé.

Sobre tot això, Joan Rendé ha bastit una novel·la on el context històric flueix com música lleu. Tot i que s'ha passat moltes hores a l'arxiu del Jutjat Militar –"justament on m'havia hagut de presentar diverses vegades quan feia de periodista" ens comenta–, i als arxius de l'Audiència de Barcelona, Rendé no ha volgut fer una novel·la didàctica, perquè la història dels fets ja està feta. "Hi he posat algunes postil·les, per exemple, sobre l'enterrament dels germans Badia o l'Olímpiada Popular. Jo no sé si el meu oncle hi va participar, però la ficció es pot permetre aquestes trangressions, sinó li sortiria un llibre d'història i no una novel·la" assegura. "Primer, perquè sempre he volgut ser novel·lista i ho he intentat diverses vegades. Segon, perquè no tenia més remei que novel·lar una història de la qual, del cert, del cert, no en sabia gran cosa".

La proximitat als fets reals que han servit de base pel llibre fa que li preguntem si hi hagut algun escrúpul. Rendé no nega que "això et suposa algunes restriccions de les quals no acabes de ser conscient", però reflexiona que "no sóc conscient de les restriccions mateixes, però sí del fet mateix que parlar de la família t'imposa un cert pudor. Unes reserves". Pel que fa a la decisió de posar els noms als personatges, l'escriptor afirma que és un homenatge: "A totes les meves novel·les hi ha un paper que hi fa un paper, però aquí he volgut fer un homenatge a tota la tribu que hi surt". I què hauria dit Maria Masdéu, la seva mare? "La meva mare no hauria estat gaire d'acord amb algunes apreciacions, però sí que hauria vist reflectida la seva època".

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: