Joan Oliver – Miquel Martí i Pol: trenta anys de confidències entre poetes

L’11 de juliol de 1961, Miquel Martí i Pol escriu a l’escriptor Joan Oliver per demanar-li un poema per un número dedicat a la poesia de la revista vigatana Inquietud. Ho fa ple de respecte i humiltat, dirigint-se algú que, com a poeta i amb el nom de ploma de Pere Quart, i intel·lectual compromés contra el règim és tot un referent com pels nous escriptors joves i antifranquistes. Martí i Pol, d’origen humil i que continua treballant a la fàbrica, no és pas un no ningú. L’any 1953 ja ha guanyat el Premi Ossa Menor amb Paraules al vent, havia publicat Quinze poemes i tot just acabava d’escriure La fàbrica, que no es publicaria fins uns quants anys després.

Així s’inicia una relació epistolar que després de mes trenta anys de treballs i tribulacions, aconsegueix arribar a les nostres mans. Et devia una carta, publicat per Eumo Editorial, a cura de Roger Canadell, recull més de trenta anys de correspondència entre dos dels poetes més estimats, coneguts i llegits de la literatura catalana. 

Miquel Martí i Pol Òmnium Cultural

Miquel Martí i Pol/Òmnium Cultural

De l’admiració a l’amistat

Iniciada a principis dels anys seixanta sota l’impuls de l’admiració i la col·laboració dels dos poetes en iniciatives culturals i resistents –la militància política al PSUC i el perill que fossin localitzades en un registre de la Brigada Político-Social va fer que Martí i Pol destruís les cartes d’Oliver, l’any 1971– la relació entre els autors de poemes com Elionor o Corrandes d’Exili, que formen part d’aquell selecte grup de poesies que molta gent se sap de cor, va evolucionar en la següent dècada en una relació d’amistat.

La relació a través de cartes privades que no havien de veure la llum, permet veure detalls personals rellevants. El 17 d’abril de 1970, a la mateixa carta on Martí i Pol felicita Oliver pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que acabava de rebre, el de Roda de Ter confessava al seu corresponsal els primers símptomes de l’esclerosi múltiple que aniria minvant la seva salut però no la seva veta poètica, fins la seva mort l’any 2003. La relació entre els dos amics, a més, va esdevenir també una relació editorial, ja que Oliver era el director literari d’Aymà, on Martí i Pol publicava els seus llibres.

Aquells, però, també són anys de penes compartides. Martí i Pol se sincerarà confiant al seu interlocutor les dificultats que comença a tenir per parlar, per beure, per menjar, per fer servir les mans i que aviat el faran abandonar la feina a la fàbrica, mentre Oliver li confia la depressió que pateix i que l’obligarà a renunciar a escriure un pròleg per la traducció castellana d’una antologia de Martí i Pol. Sovint, entre l’un i l’altre farà de missatger i pont entre l’un i l’altre l’artista Jordi Serrate, autor dels gravats que acompanyen la primera edició de La fàbrica.

Entre 1973 i 1976 Martí i Pol publica La pell del violí, Cinc esgrafiats a la mateixa paret, L’arrel i l’escorça i El llarg viatge, i comença a ser el poeta popular que arribaria a ser. Oliver li mostrava també també la seva devoció: “L’admiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per l’alè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present”.

El respecte entre l’un i l’altre és màxim. Martí i Pol escriu a Oliver dient: “Ets l’home sencer i sincer que viu i estima amb una intensitat escruixidora i que, a més, coneix profundament el teixit del nostre fer i desfer poètic, o, si vols, intel·lectual, amb totes les prevencions del mot. Pots, de vergades, semblar (i ser, què carai!) agressiu; però mai no se’t podrà titllar de pedant o arbitrari. Jugues fort i net en tot, i això és una de les coses que més admiro de tu. D’altra banda, la teva actitud està avalada per una obra que en proclama l’honestedat”. 

L’autor d’Estimada Marta i el de Les decapitacions van aprofundir simbòlicament en la seva relació amb el pas del formalíssim “vós” en que s’havien escrit fins llavors, al familiar “tu” a partir del 1979, coincidint amb una nova etapa marcada, com tocava amb els signes dels temps, per l’aparició a la seva correspondència de crítiques més contundents i sarcàstiques contra escriptor –especialment els altres poetes, com Estellés, Bartra, Manent o Garcés–, artistes o editors i comentaris de caire polític i social. 

Joan Oliver/Pilar Aymerich (Ajuntament de Sabadell)

Joan Oliver, fotografiat per Pilar Aymerich/Ajuntament de Sabadell.

Les cartes més polèmiques

És en aquest sentit que la correspondència permet resseguir un dels episodis més llastimosos de la història del món editorial català de finals del segle XX, com és el trencament entre Joan Oliver, director literari d’Aymà/Proa, i l’amo de l’editorial, l’empresari perfumista i fundador d’Òmnium Cultural Joan Baptista Cendrós. En una carta de desembre de 1980, Oliver confessava explicava la dramàtica situació de l’editorial: “Com era de preveure, la maltempsada s’ha abatut sobre aquesta santa casa. De tres o quatre anys ençà, els errors de la gerència s’han anat multiplicant i han incidit en la crisi general. En Cendrós té molts diners –més que mai des que es va vendre a una plurinacional (ho diuen així, oi?) el negoci de la perfumeria– oerpo s’ha cansat de perdre’n”.

A més, Oliver havia descobert que mai havia estat donat d’alta a la Seguretat i a la seva vellesa no tenia dret ni a jubilació ni, el dia de demà, a deixar una pensió per la seva vídua. L’any següent, recuperat de diversos problemes respiratoris i d’un nou episodi depressiu, el poeta de Sabadell dona compte d’una relació cada vegades més tibant amb Cendrós, que s’havia compromés davant notari a resoldre la qüestió, mentre es preparava la publicació de l’Antologia del poeta de Roda, que durarà anys i cartes.

Desenganyat, Oliver escrivia: “Són 18 anys de treballar amb un home que no sempre ha fet tantes magallades com ara i enalguns períodes ha estat tractable i en certs moments influenciable i tot. És un d’aquells individus que durant la dictadura es pensaven que en defensar la llengua (la llenga, com diuen) i la nació, defensaven alhora la nació. Ara se’ls veu el llautó de molts verstes lluny”. Una forma de ser i de fer, que un fill de família obrera treballant des dels 14 anys a la fàbrica, tenia ben apamat.

Tampoc hi falten una bona dosi de referències a la política del moment, amb abrandats comentaris sarcàstics d’Oliver sobre la visita que el president Pujol tenia previst fer a Martí i Pol, i uns versos de l’11 de Setembre on dispara amb bala contra els “els llepaculs de la Moncloa/lacais amadrilenyats”, entremig de llargs comentaris sobre el concepte de la poesia i la història i present del teatre, l’altra gran passió de l’autor de Vacances pagades. Però l’acritud d’aquestes darreres cartes abans de la mort d’Oliver, l’any 1986, van fer que el mateix Martí i Pol aturés la publicació d’aquestes cartes que Toni Turull i ell mateix havien començat a treballar per publicar. Ara, podem gaudir d’un testimoni excepcional d’amistat, poesia i història de la nostra literatura.

Sis volums de Miquel Martí i Pol recuperats

18 anys després de la mort de Miquel Martí i Pol, Edicions 62 acaba de recuperar sis volums de la seva poesia: L’àmbit de tots els àmbits, amb pròleg de Salvador Espriu, Llibre de les solitudsSuite de Parlavà, que inclou Algú que espera, Vint-i-set poemes en tres temps, Cinc esgrafiats a la mateixa paret,Llibre dels sis sentitsCrònica de demà Un hivern plàcid. En motiu de la presentació dels poemaris recuperats, l’editor Jordi Cornudella assegura que Miquel Martí i Pol “continua sent un poeta de gran importància, pel pes que té a la nostra tradició i en plena vigència, perquè els seus versos encara tenen molt a dir-nos”. 

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *