Joan-Lluís Lluís: “Catalunya seria un país més pròsper, just i apassionant si fos independent”

Rate this post

L’escriptor de Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís va guanyar el Premi Sant Jordi 2017, que concedeix Òmnium Cultural, amb Jo sóc aquell que va matar Franco, una novel·la que se situa en temps de la República, la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. Però, a diferència del que va succeir en realitat, Lluís imagina un passat alternatiu, en que Franco hauria col·laborat amb Hitler i entrat en guerra contra els aliats, el que l’hauria conduït finalment a la derrota i a la mort, a mans del protagonista de l’obra. Ara, Proa acaba de publicar aquesta novel·la i El Nacional ha entrevistat al seu autor.

El que va fer Franco és imperdonable. Mai no hi haurà prou venjances per allò que va fer

Joan-Lluis Lluis - Sergi Alcàzar

Aquest llibre és una venjança pòstuma contra Franco?

Sí, és una venjança, literària, de paper. És una venjança inútil i vana, però és una venjança. Però el que va fer Franco és imperdonable, i per tant, jo crec que mai no hi haurà prou venjances per allò que va fer.

Retrata una realitat molt diferent a la que coneixem. El futur de Catalunya hauria estat diferent si Franco hagués entrat a la II Guerra Mundial?

Abans que res, vull deixar clar que aquesta novel·la no és un assaig històric. És una novel·la que es basa en un marc històric ficcionat. Però crec que si Franco hagués participat en la Segona Guerra Mundial els aliats haguessin entrat a Espanya per acabar amb el feixisme, i als anys 1944 o 1945 haguessin acabat amb el seu règim (i potser amb Franco mateix). El futur d’Espanya hagués estat ben diferent, i també el de Catalunya. Potser hagués acabat amb una Catalunya fora d’Espanya, o més probablement hauria acabat amb una Catalunya dins l’Estat espanyol. Això mai no ho sabrem, però de ben segur que el futur hagués estat diferent.

De la mateixa forma que Alemanya va apoderar-se d’Alsàcia i Mussolini de Niça, seria versemblant que Franco s’hagués apoderat de Catalunya Nord o del País Basc Nord

Joan-Lluis Lluis - Sergi Alcàzar

A la seva novel·la pinta un Franco interessat en incorporar la Catalunya Nord a Espanya. Franco realment va plantejar-s’ho?

Jo no sóc historiador. Sóc novel·lista i els novel·listes són mentiders patològics i frenètics, i ja ens va bé imaginar-nos situacions de qualsevol tipus. Però hi ha algun historiador que diu que Hitler li va proposar a Franco de recuperar Catalunya Nord. Em sembla haver entès que els historiadors no estan d’acord en què va prometre Hitler a Franco per tal de convèncer-lo. Però sembla una hipòtesi versemblant. De la mateixa forma que Alemanya va apoderar-se d’Alsàcia i Mussolini de Niça, seria versemblant que Franco s’apoderés del País Basc Nord, de Catalunya Nord, o potser de tots dos…

El seu protagonista és un heroi, però alhora és un antiheroi, borni, amb algunes limitacions importants. No va voler que el seu heroi fos un individu ideal?

Justament al contrari. Vaig intentar confegir inicialment una personalitat que seria el pol oposat al que seria un heroi aventurer o militar. Agustí Vilamat no és un heroi típic, ni per les seves qualitats físiques (és borni), ni per les seves aficions intel·lectuals (és algú que descobreix la llengua i se n’enamora, i que viu en una bombolla sentimental de lectures de Verdaguer i de Folch i Torres). Però aquest home un dia viu un esdeveniment tràgic que l’obliga a encarar-se a la realitat i a sortir de la seva bombolla literària.

El protagonista coneix dos presidents de la Generalitat. Mostra una gran simpatia per Lluís Companys, i en canvi es mostra més distant cap a Tarradellas. Això reflecteix les seves fílies personals?

No, gens ni mica. El llibre és una ficció amb un context històric real, però canviat. Aquí em calia posar algun personatge històric, una cosa que no havia fet abans a les meves novel·les. Però els personatges reals que surten a Jo soc aquell… els faig moure com vull, des de la meva perspectiva de novel·lista i no d’historiador. La ucronia, aquí, comença l’11 de juny  de 1940, que és el moment en què, a la novel·la, Franco declara la guerra als aliats, el dia següent que Mussolini va entrar en guerra. A partir d’aquí, tots els fets són imaginaris, excepte la mort de Companys i els grans aiguats de la Catalunya Nord d’octubre del 1940.

Els grans aiguats que s’expliquen a la novel·la, van ser reals?

Aquests aiguats de 1940 van ser un esdeveniment històric. Va delmar el territori de Perpinyà a Girona. L’aiguat va començar el dia següent de l’afusellament de Companys. I la data encara el fa més dramàtic.

La seva història enllaça la Catalunya Central, on neix el protagonista, amb la Catalunya Nord, on succeeix bona part de l’acció. És això també un reflex del seu univers?

Pel que fa a la localització de les meves novel·les, tinc tendència  a fer una  mena de respiració. Hi ha novel·les que estan molt arrelades del meu territori, el Vallespir i Perpinyà. I n’hi ha d’altres en què me n’allunyo molt. Crec que això es deu a que a vegades vull estar allà on sóc i en d’altres ocasions sento que necessito sortir-ne, escapar.

A Catalunya Nord, des de mitjans del segle XIX, hi ha un procés d’adhesió voluntària a l’Estat francès

Joan-Lluis Lluis - Sergi Alcàzar

A la novel·la retrata una Catalunya Nord en què per als seus habitants, França ho és tot…

Sí, és que França ho és tot per a la majoria dels habitants de la Catalunya Nord. Això és així ara, i ja ho era el 1940. L’annexió del territori a França és del 1659, i durant dos segles la situació de la població de la Catalunya Nord és molt similar a la del Sud, pel que fa a la identitat, a la relació amb la llengua, amb la malfiança amb les capitals… Són processos molt simètrics… Però partir de mitjans del segle XIX les dinàmiques es van separant. A Catalunya Nord, des d’aquestes dates, hi ha un procés d’adhesió voluntària a l’Estat francès. Aquest procés s’accelera, a finals del XIX, amb l’escola pública obligatòria, i, més tard, amb la primera guerra mundial.

L’educació obligatòria, doncs, no va tenir un efecte positiu?

L’escola ha fet un mal  immens. L’escola ha estat una eina fonamental de desaparició de la llengua catalana a través d’un atac sistemàtic i duríssim a la població més feble, la mainada. L’escola va fer tot el possible per terroritzar-la i humiliar-la perquè deixés la llengua catalana.

La llengua catalana té una situació excepcional al món. És una llengua que ha estat condemnada a mort moltes vegades però que no ha mort

El protagonista de la seva anterior novel·la El navegant tenia el do de llengües. Aquí, l’Agustí Vilamat, que és corrector, té grans dots per a la llengua, a un altre nivell, més realista… La llengua és tan important per a vostè?

El Navegant era un homenatge a la diversitat lingüística. El protagonista tenia do de llengües, podia parlar qualsevol llengua. En canvi aquesta novel·la és un homenatge a la llengua catalana. Però sí, per a mi les llengües, i la llengua catalana sobretot, són molt importants. Potser no ens adonem prou sovint que la llengua catalana té una situació excepcional al món. És una llengua que ha estat condemnada a mort moltes vegades però que no ha mort. Normalment les llengües condemnades a mort es moren o es residualitzen, com ha passat amb el cors, amb el català a la Catalunya Nord, o amb moltes altres llengües. Però el català ha estat condemnat a mort vàries vegades, i ara és cooficial. Això no passa sovint.

La seva novel·la no és gaire optimista respecte el futur de Catalunya. Perquè?

Jo no parlo en termes d’optimisme o pessimisme, sinó en termes d’acció o d’inacció. Es pot ser optimista i no fotre ni brot o ser pessimista i actuar. El meu plantejament, com a novel·lista, no era donar una visió optimista ni pessimista de Catalunya. Volia plantejar escenaris de ficció que fossin realistes. El més important per a mi és que la novel·la deixa un final obert.

A Jo soc aquell que va matar Franco, l’Agustí Vilamat escriu el seu llibre per infondre ànims als catalans en moments difícils… Joan-Lluís Lluís fa el mateix?

L’Agustí no ho fa exactament per a això. Li encarreguen per a això, però ell té els seus motius. Jo quan escric faig literatura. Que aquesta literatura pugui interessar a més, per motius extres, com per reflexionar sobre el futur de Catalunya o sobre la identitat catalana, està bé. Però no és el motiu principal de la meva escriptura. No vull fer literatura en clau d’actualitat.

La Catalunya Nord podria tenir un futur millor com a territori, i també la llengua catalana hi podria tenir més paper, si Catalunya fos independent

Joan-Lluis Lluis - Sergi Alcàzar

Com veu el futur de la Catalunya Nord?

El futur probable de la Catalunya Nord és continuar essent un departament francès com els altres i poca cosa més. La llengua catalana ja no es transmet; fa mig segle que la transmissió es va interrompre. Jo he testimoniat la seva desaparició pels carrers. Quan era petit el català se sentia, es parlava català als carrers, per gent gran, però se sentia. Avui en dia és excepcional sentir-lo. Però la Catalunya Nord podria tenir un futur millor com a territori, i també la llengua catalana hi podria tenir més paper, si Catalunya fos independent.

I com veu el futur de Catalunya?

El problema és que no em veig capaç de respondre. Si ho sabés, publicaria un llibre que es diria: El futur de Catalunya. Les respostes definitives. El que és absolutament anormal és que Catalunya es trobi en un estat de prefranquisme. Espanya és un Estat que, a nivell de Catalunya, no és en absolut democràtic, i això a nivell d’Europa hauria de ser intolerable i intolerat. Jo crec que allò a que ningú hauria de renunciar a Catalunya, ni independentistes, ni unionistes, seria a una resolució pacífica del conflicte, amb un referèndum, com s’ha fet a Montenegro, a Quebec…. Això és irrenunciable, i si no ho tenim és perquè a Catalunya no vivim a una democràcia. I jo no tinc cap dubte que Catalunya seria un país més pròsper, just i apassionant si fos independent.

Porta molts anys escrivint, però el gener de l’any passat van concedir-li el Premi de la Crítica Serra d’Or per El Navegant i ara Jo soc aquell que va matar Franco obté el Premi Sant Jordi. Està en ratxa?

Jo escric…. Tinc dos problemes respecte a la literatura: escriure i escriure el millor possible. Estic molt agraït pel Premi Sant Jordi. Molt, molt agraït. Però no és el meu primer problema. El meu problema real, és escriure el millor possible.

Quins projectes de futur té?

No parlo mai dels meus projectes, fins que no estan acabats. Vull preservar la seva energia. És molt important conservar-la tant com es pugui, fins al final… Ni tan sols la meva agent sap el que faig.

Anar a la font
Gustau Nerín

Powered by WPeMatico

Translate »