Joan i Roger Pera: “A Espanya han fet molt mal a la cultura”

Rate this post

Els dos són actors còmics i es defineixen com a “servidors d’alegria”. Acumulen moltes rialles incontrolades. Asseguren que “quan riure no és alegre, no val la pena”. Són conscients que “el límit sempre el marca el públic”. Més ara, perquè “és un moment complicat i hi ha coses que les adaptem, o gags que eliminem”. Un es refereix a si mateix, entre rialles, com el capdavanter de l'”humor català”. Va ser la primera cara visible de TV3 i és qui dóna veu a actors com Woody Allen o Rowan Atkinson, més conegut com a Mr. Bean. L’altre descriu la seva manera de ser com “d’aquí i d’allà”, porta més de 30 anys al món de la interpretació i tot el que li està passant és un “somni”. Teatre, televisió o ràdio. Per sort, feina no els falta a aquest entranyable tàndem. Joan Pera (J) acaba de prorrogar la funció El Fantasma de Canterville al Teatre Condal, mentre el seu fill Roger Pera (R) està a punt de finalitzar la gira d’Orgasmos. A més, el setembre promet ser un mes atrafegat per al fill de Pera. Publicarà el llibre EXIT, de Cossetània Edicions, que descriu com el seu “treball de recuperació” amb què “he après a estimar Roger tal com és”. També estrenarà el monòleg Fully Committed, dirigit per Ventura Pons, i que es representarà al teatre Nou Versus Glòries. Tanmateix, hi ha un projecte que se’ls resistia des de fa molt temps i que per fi veurà la llum. Pare i fill avancen en exclusiva per a En Blau que el març de 2019 els veurem, per primera vegada, actuar junts en el Palau de la Música. Es posaran a la pell de Mozart i el seu pare Leopold per representar, juntament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’obra Después de Dios, mi padre. Emocionats, ambdós confessen que serà un “espectacle molt bonic, amb unes connotacions tremendes de pare a fill”. Encara que també reconeixen que “en escena no hi ha ni pares, ni mares, ni àvies”. Quedarà per veure, diuen entre rialles, “a qui aplaudeixen més”.

Joan Pera Roger Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

Joan, Roger, com definiríeu l’humor català?

(J) És bastant especial i diferent a tot. Entre el mediterrani i l’anglès. Per exemple, quan Atkinson interpreta L’escurçó negre utilitza molta ironia, riu d’ell mateix i crec que això és molt català. El nostre humor es caracteritza precisament per això, per riure’ns de nosaltres mateixos i mai dels defectes de l’altra gent. Això és el que ens permet connectar amb el públic, perquè és un humor molt proper.

(R) Pot semblar que els catalans siguem seriosos i sonsos, però també tenim molt humor. Possiblement és un humor més anglès, més sofisticat i amb molta ironia. Per això penso que els doblatges que fa el meu pare a Frank Spencer o Woody Allen, li van tan bé, perquè quallen molt bé amb la seva persona.

Teniu algun referent al món de la interpretació?

(J) Para mi és Joan Capri, aquell català emprenyat al qual li passaven coses que li podien succeir al veí de baix, al meu pare o al meu avi. Crec que l’humor bo és aquell que li passa a tothom. Un altre dels meus referents seria Woody Allen perquè s’assembla molt a nosaltres. De fet, si jo hagués nascut en Brooklyn i ell a Mataró, seríem les mateixes persones però al revés. Ell utilitza un humor molt proper i molt seu.

(R) Algunos actors que sempre he adorat poden ser Sean Penn o Al Pacino, però no sóc gens mitòman. Encara que el meu pare també l’admiro molt. No només tinc els seus gens, que m’encanta, sinó també la seva comèdia.

Els dos compagineu la interpretació amb el doblatge, què us aporta?

(J) Es un treball molt bonic, dins d’una fàbrica de somnis i meravelles, com el cinema. El doblatge ens ha aportat una cultura extraordinària i molta alegria, ja que hem posat veu a gent boníssima. A més, ens ha servit molt d’escola perquè hem vist actuar a gran quantitat d’actors. Quan fas el doblatge també estàs dins la pel·lícula. Una vegada li van donar un Òscar a un actor que vaig doblar i per un moment vaig pensar que me l’havien donat a mi. Només un tros [riu].

(R) Ens aporta feina [riu]. Crec que el doblatge és una gran escola d’interpretació perquè has d’estar molt disposat a jugar, ja que has de posar-te a cridar, riure o plorar en molt poc temps. Amb el doblatge en aquest país ens deixem la pell i intentem fer-ho igual que els actors que apareixen a la pel·lícules.

Joan Pera Roger Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

Joan, et sents més còmode posant veu a Woody Allen o a Mr. Bean?

Amb Woody em sento còmode perquè només interpreta Woody Allen. Llavors, sent un personatge més difícil que Mr. Bean, em sembla més fàcil i m’identifico més amb ell. Fins i tot alguna vegada ens han dit que ens assemblem. D’altra banda, Mr. Bean és un repte perquè no només és un grandíssim actor, sinó que fa molta interpretació.

Roger, i tu?

Em diuen que he fet doblatges molt complicats com Eddie Redmayne, Edward Norton, Matt Damon o Jesse Eisenberg, que parla molt ràpid. Quan es tracta d’un bon actor és molt mes fàcil, perquè només has d’escoltar-lo i apropar-te a ell. El complicat és posar veu als mals actors, aquells que actuen a les pel·lícules que s’emeten per les tardes.

Roger, estàs acabant la gira de l’obra Orgasmos, què has après?

Ha estat un màster en comèdia i l’èxit que hem collit l’he gaudit molt. Sempre he anat compaginant la comèdia amb el drama, i aquesta funció m’ha ensenyat molt perquè està molt ben escrita i tota l’estona estàs en contacte amb el públic. En aquesta obra comencem sent fidels al text, però després de quatre anys l’hem fet molt nostra.

Joan Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

Joan. l’obra El Fantasma de Canterville es prorroga al Teatre Comtal. Com ha estat tornar a treballar sota les ordres de Josep María Mestres?

Un dia, assajant la funció, li vaig dir a Mestres que em pensava que amb la meva edat poques coses més podria aprendre. Amb ell és un aprenentatge continuat. Em poso a la pell d’un fantasma, i mai abans no havia fet. És un personatge bastant eteri i dificultós, però amb el qual m’he trobat molt bé i m’ha servit per retrobar-me a mi mateix. 

Parlant d’escenaris, Roger et vas allunyar d’ells el 2014 a causa de la teva addicció, com va ser aquell moment?

Va ser un moment clau. Qui no té un mal moment en la seva vida? El meu mal moment m’ha permès parar la meva vida i fer una cosa que no només hauria de fer jo, sinó tothom. He pogut veure com ha estat la meva vida i el que m’ha frustrat, per viure de forma més tranquil·la. Aquell mal moment, que és un procés llarg, m’ha ajudat a créixer a nivell humà i estic molt agraït. Al cap i a la fi, tenir un problema d’addició, com pot ser a la cocaïna, no és una malaltia de vici, sinó d’autoestima i n’hem de parlar i visibilitzar-lo perquè no passa res. És un mal moment però que sí que té sortida i la gent el pot superar. Mira, de les persones addictes només un 20% fan tractament i d’aquest 20%, un 85% es recuperen. Encara que, no siguem hipòcrites, hi ha molta més droga per sobre la Diagonal de Barcelona, que per sota.

Roger Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

Ets l’únic actor que has donat la cara…

Sí però per aquest prejudici que tenim. Quan als EUA es debaten entre dos currículums, i veuen que una persona ha superat una addició a les drogues, li donen l’oportunitat perquè això demostra superació. Que passés el que va passar m’ha ensenyat moltes coses. Ha estat un procés llarg, però mai no m’havia sentit tan bé com ara.

Creus que la companyia de teatre de Germans de sang es va equivocar dient que t’apartaves dels escenaris a causa d’una depressió i no pel que realment et passava?

Tinc la sort que em volen molt i en aquell moment no van saber què dir, ni com gestionar-lo i em van voler ajudar d’aquesta forma. Potser no ho van saber fer bé, però em va funcionar per fer “click” i canviar.

Vas tornar a trepitjar els escenaris el 2015, com recordes aquell moment?

Tornes als escenari perquè vols tornar i perquè no sé fer res més. És el teu treball i has de menjar d’alguna cosa. Quan passa un any, les coses no canvien, però quan en passen tres o quatre t’adones com ha canviat la teva vida. Ara estic content i orgullós, i es nota.

L’addicció se supera o s’aprèn a viure amb ella?

Quan vaig començar els meus tractaments, no acceptava que tingués aquest problema. Em acord que el meu terapeuta cada matí em deia: “quina sort tens” i se n’anava. Un dia li vaig preguntar per què em deia això i em va dir que tenia una malaltia que em permetia fer de tot, però que havia d’aprendre a protegir-me i a viure amb ella. És una feina d’autoestima i per com de bé estic ara no vull tornar a allò d’abans. Ara em protegeixo moltíssim. La droga ja queda molt lluny de la meva vida i he après a viure sense ella. Puc tenir dies bons o dolents, però infinitament millors que els dies que em podia drogar.

Joan, com a pare, com el vas viure?

(J) És dur i ho he dit més d’una vegada. Però quan la persona el supera, és una sensació indescriptible. Et dóna molta pau i no hi ha res que pugui arribar a tenir aquest valor. És absolutament adorable. Penso que és una malaltia que s’ha d’assimilar i gestionar de la millor manera possible, perquè com més la normalitzem, més ajudarem els afectats a sortir.  En la nostra família sempre hem lluitat molt, mai no ens hem donat per vençuts i mai no en presumirem.

(R) Haver-ho superat és molt important perquè és un gran obstacle que et posa la vida. De fet, quan acabi el meu segon curs de drogodependència, em dedicaré a ajudar gent que té aquesta malaltia. Aniré per les escoles impartint classes perquè és una cosa que m’agrada fer i m’ajuda. Informant els altres, puc ajudar la gent.

Joan Pera Roger Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

A l’escenari, noteu més sensibilitat per el procés?

(J) De alguna manera, sí. Coses que fa un temps no haguessis ni pensat, ara te les planteges. La situació actual no és bona i hi ha coses que ens poden afectar anímicament. Però la gran sort que tenim amb el teatre és que entres en una dinàmica diferent. La gent està desitjosa per viure una situació més “normal” de la que estem vivint i es nota.

(R) Es nota i has d’anar amb compte tant amb el tema masclista, com amb el tema polític. Però no només es nota a l’escenari, sinó també fora, al carrer.

Com viviu l’actual situació política a Catalunya?

(J) Mira, potser sóc l’actor que més ha treballat en castellà perquè he treballat molt amb Paco Morán i molta altra gent. Crec que les idees de cadascú són molt respectables i nosaltres tenim la sort de tenir un públic molt transversal.  Ara, considero que la llibertat d’expressió i els drets humans estan en una línia vermella i s’han de respectar.

(R) En aquest país han fet molt mal a la cultura. Així com en Londres o França la cultura és la base de tot, aquí és l’últim. És veritat que estem lluitant contra això, però no ens porta enlloc perquè cada vegada ens en donen menys i els importa menys la cultura. És una llàstima. Per això, tant al públic com a mi, el teatre ens serveix per oblidar-nos de tots els problemes polítics que puguem tenir fora.

Us atreviríeu a vaticinar qui serà el pròxim president de la Generalitat?

(J) M’agradaria que fos algú que tingués totes les qualitats i preparació d’un president, però que no generés, ni tingués odi.

Joan Pera Roger Pera - Sergi Alcàzar

Sergi Alcàzar

Us hauria agradat actuar més en TV3?

(J) Sí, però això és una critica que fem tots els actors. Penso que tot el que m’ha passat ha estat molt bé, perquè he aconseguit ser Joan Pera en un país que en un moment donat TV3 ho era tot. Llavors, els que estàvem, per anomenar-lo d’alguna manera, una mica “marginats”, havíem de treure el cap com podíem i lluitar contra això. Però això no treu que em sàpiga molt greu la situació de TV3.

(R) Porto molt temps fent teràpia i temes com la frustració o l’autoestima baixa me’ls he treballat molt [riu]. Clar que m’hagués agradat treballar més, però el que he après, i el que ara m’ajuda, és pensar que he actuat a sèries com ‘Poblenou’, ‘Ventdelplà’ o ‘Estació d’enllaç’, i que he participat en musicals i pel·lícules tant nacionals i internacionals. Fins i tot he tingut en TV3 una sèrie pròpia amb el meu pare, que va durar tres temporades i que pocs actors han tingut oportunitat de fer. Llavors, la sensació de voler-ho tot no va amb mi. A partir d’aquí, tot el que vingui serà un autèntic regal.

Joan, el setembre de 1983 vas ser la primera cara visible de TV3, com vius en el dia d’avui la situació de la cadena?

Amb preocupació i tristesa. Em resulta trist i molt penós que una televisió com TV3, que em sembla una de les millors d’Europa en tots els aspectes, arribi a una situació que bé pot ser de precarietat. És la nostra cadena, malgrat que moltes vegades no ho ha estat, però és la nostra i crec que està, a nivell professional, molt ben gestionada. Em sap molt greu. Per a molts TV3 és un mirall i si el trenquem perdrem tots. Si aconsegueixen aniquilar-la, tots hi perdrem.

Què penseu de la gent que parla malament de TV3?

(J) Fes la comparació. Mira el que fan a Televisió Espanyola, perquè també és una televisió pública, i després mira TV3. Tan senzill com això. Qui té el poder, té el poder i, evidentment, ofereix una informació en funció dels seus criteris. Per dir-ho d’alguna manera, penso que això no és res més que una problemàtica de l’Estat. Però de tota manera, no hi ha problema, que deixin posar una “TV4” i llavors podrà ser, si vols, més artística [riu].

Anar a la font
Arnau Vila

Powered by WPeMatico

Translate »