Jazz de confinament: Lee Konitz

El primer record que tinc de Lee Konitz és el d'un senyor gran, per no dir vell, pujant a l'escenari de la Nova Jazz Cava de Terrassa, el sant sepulcre del jazz per a alguns egarencs d'arrel. Era l'any 2002 i anava fent de reporter tribulete, com anys després em batejaria en Miqui Puig en el programa de ràdio Can Tuyus.  

D'aquella pujada a l'escenari de Konitz, amb la companyia del gran pianista Paul Bley, en tinc dues coses molt gravades al cervell: el rellotge omnipresent que Bley anava consultant durant el concert i la fredor dels dos jazzmans a dalt de l'escenari. Va ser un concert dur, fred, distant, molt rígid i amb molt poca comunicació. La sensació de tenir davant dos monstres del jazz i no entendre res, no agafar-ne cap al vol, sabeu? Va ser un concert que va aixecar discrepàncies en el seu moment, dividint el públic assistent entre meravellats i estupefactes del que havia passat aquella nit.  

Jazz confinament. Joel Codina

Recordo després del concert cercar les veus que en aquells moments tenia de referència per contrastar o verificar idees, sensacions, repertoris. Entre elles, el baterista Pere Jané o el pianista Dani Rambla. Amb un únic objectiu: verificar la contradicció de sensacions que es van viure aquella nit a Terrassa.  

Lee Konitz ha mort per Coronavirus o per complicacions relacionades amb aquesta nova malaltia. No n’és l’únic. Bucky Pizarelli, Ellis Marsalis, Wallace Roney, Manu Dibango, Mike Longoo Ray Mantilla són també altres músics de jazz que aquesta malaltia ha posat fi a les seves vides.  

Konitz va néixer a Chicago un 13 d'octubre del 1927. Als onze anys va començar a tocar el clarinet, influenciat per la ràdio, on hi escoltava en Benny Goodman i les grans big bands. L'evolució o el camí de Lee Konitz al món del jazz va passar per deixar el clarinet i entomar el saxo tenor i posteriorment l'alt. De les seves proeses o mites més reconeguts dins del jazz, se li reconeix el fet de participar amb Miles Davis, de l'any 48 al 50, gravant el fastuós àlbum Birth of the Cool, un treball que va ser molt criticat per músics negres perquè estaven sense feina i l'àlbum va ser enregistrat per una majoria de músics blancs. Birth of the Cool va ser editat set anys després del seu enregistrament.  

Jazz confinament. Joel Codina

Als anys 50, Lee Konitz va col·laborar molt estretament amb l'orquestra d'Stan Kenton. Personalment m'agradaria destacar la vessant més clàssica d'en Konitz, la seva col·laboració i amistat amb el pianista Lennie Tristano, amb qui van tocar durant anys a un petit bar de còctels. Recordem que Tristano va ser el precursor d'afegir recursos musicals de politons i contrapunts que eren molt propis de la música clàssica al jazz.  

Konitz és i hauria de ser un referent dintre del món del jazz més clàssic, que no classista. En destacaria la seva obertura de mires i l’evolució del be pop, un estil que en el seu moment regnava i triomfava. Amb Charlie Parker, el seu sideman de capçalera, va mantenir una bona relació, contradient molts dels rumors que s'han propagat. La seva visió molt més teòrica i basada en la música clàssica feien que els camins triats musicalment fossin oposats.  

El sideman de Chicago ha gravat i actuat amb la majoria de grans estrelles del jazz: Dave Brubeck, Ornette Coleman, Charles Mingus, Gerry Mulligan, Elvin Jones, Charlie Haden, Brad Mehldau, Paul Motian o Grace Kelly. Està considerat un dels pares i precursors de l'estil cool jazz, juntament amb Lennie Tristano, i ha estat gran influència per a jazzmans com Pail Desmond i Art Pepper.  

Jazz Confinamemt. Joel codina.

Lee Konitz va enregistrar en trenta ocasions la balada Lover Man. Serveixi com a exemple de la multitud de games, colors, textures musicals que sempre cercava en totes les peces que interpretava. Un music excepcional capaç d'interpretar els estàndard del jazz i realitzar, crear i trobar en cada peça diferències per no repetir-se.  

L'historiador Tedd Joia descrivia així el seu pas i pes per l'àlbum Birth of the Cool: los asistentes intentaban crear "una gama de herramientas que sirvieran para cambiar el sonido de la música contemporánea […] valiéndose de una rica paleta de armonías, muchas de las cuales provenían de los compositores impresionistas europeos. Exploraban nuevas texturas instrumentales, prefiriendo combinar las voces de los instrumentos de viento en lugar de oponerlos entre sí, como tradicionalmente hacían las big bands […]. Ralentizaban los tempos de la música […] y adoptaban un enfoque más lírico en las improvisaciones".  

A casa nostra el pianista Marco Mezquida i el baterista Ramon Prats van actuar diverses vegades amb el gran factòtum del cool, igual que el saxofonista valencià Perico Sambeat. Llarga vida al cool, llarga vida al clàssic i a les formes d'innovació dels estils.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: