Jardins ben tancats

Hauríem de fer caure els murs que tanquen alguns espais, com jardins i parcs de la ciutat? La qüestió sorgeix dels debats que naixen a les agrupacions d’arquitectes del CoAC en alguns districtes de Barcelona amb l’objectiu d’aportar opinions i contribuir al procés participatiu del debat sobre la ciutat. La idea motriu és donar transparència a aquests jardins i incorporar-los visualment a la via pública. Una iniciativa incipient que motiva aquest article. Sense adonar-nos-en, en poques línies hem convocat dues paraules que formen part del vocabulari habitual dels qui pensen la ciutat amb les millors intencions. Mur i transparència, dos termes oposats davant els quals se sol reaccionar com un ressort. El mur és dolent i la transparència és bona. Sobre els murs convé fer alguna observació, començant per assenyalar que actualment sembla que només existeixen per fer-los caure. La transparència, una qualitat associada sense metàfores al vidre, “el material que mor d’accident perquè és fràgil”, com deia Rafael Echaide, un dels arquitectes artífexs dels edificis SEAT de la plaça Cerdà, s’utilitza freqüentment com a símil de joc net. En arquitectura s’utilitza com a atribut de modernitat per excel·lència i s’associa als espais diàfans i sense divisions. Tanmateix, hauríem de remarcar que el següent estadi de la transparència és “aquí no hi ha res”, ho sabem sense més ni més, simplement mirant. Potser els murs guarden una mica d’interès, però la transparència no conté res.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: