Institut Luther King o Burger King?

Rate this post

Nou exemple d’allò que cada cop passa més sovint: una mateixa noticia pot ser veritat o mentida, segons qui l’explica. O, millor dit, una noticia genera un nombre suficient d’elements argumentals com per poder defensar que és veritat o mentida. 

Aquesta va començar a coure’s divendres quan El Confidencial va publicar això:

De seguida, l’unionisme va llençar-se en planxa a difondre la noticia. I era lògic perquè el titular refermava les seves tesis i deixava en mal lloc l’independentisme:

A la resta de mitjans, de tot una miqueta. Alguns amb una alegria poc dissimulada, reproduïen la noticia amb banda de música i majorets, com hauria succeït en altres mitjans si la noticia fos la contrària. 

El cas és que el rebombori generat a Catalunya i a Espanya va arribar a oïdes de la persona que ho havia iniciat tot. I quan això va succeir, aquesta persona, el senyor Clayborne Carson, director de l’Institut Martin Luther King Jr. de Recerca i Educació, va desmentir rotundament ​que ell hagués dit el que li adjudicava el periodista de El Confidencial David Brunat. I amb el desmentiment va arribar el text integre del comunicat. Perquè quedés més clar encara. I, a partir d’aquí, la polèmica. Teníem dues versions de la mateixa conversa. Qui tenia raó?

El desmentiment va provocar un sentiment de desencís en el periodista, que va reaccionar al seu compte de twitter, d’una banda suposant els motius de la rectificació i de l’altra anunciant la publicació de l’enregistrament de la conversa perquè quedés clar què havia dit o no havia dit el senyor Carson.

En aquesta nova peça amb els àudios, Brunat amplia la seva versió dels fets.

En aquest moment encara no sabíem quins havien estat aquests “insults i pressions” indepes als quals feia referència perquè, lamentablement, no oferia cap exemple. Fins que Juan Soto Ivars, periodista i també col·laborador de El Confidencial, va piular-ne alguns. Això sí, tenint la precaució d’esborrar els noms dels autors de les piulades per, entenc, evitar ser assenyalats per qui pensa diferent a ells.

Els uns opinaran que això són pressions i insults i els altres opinaran que són crítiques normals. Aquí tampoc no hi haurà acord. Com tampoc n’hi haurà amb el què diuen els àudios i el què acaba sortint a la peça. Són en anglès, per tant una part important de la població no podrà apreciar el què s’hi diu exactament, per allò de que som un país amb dèficit idiomàtic. Però tampoc sabem si aquests són tots els àudios existents o n’hi ha d’altres perquè això no se’ns diu. Per si s’hi vol entretenir, aquí els té:

Amb la publicació de les declaracions de Clayborne Carson, en David Brunat dóna per acabat el tema. Considera que tot queda aclarit i que la seva versió és la certa. Però resulta que a la xarxa, molta gent no queda gens satisfeta i manté que Carson no ha dit el que se li atribueix al titular original i que en cap moment s’aprecia cap crida explicita a que el president Torra o els indepes hagin de deixar d’usar el nom de Martin Luther King.

Per a un observador imparcial, si és que en queda algun, és molt difícil saber qui té raó. Com deia a l’inici, les dues parts poden aportar prou arguments com per sostenir la seva posició. O sigui que aquest tema se’n va directament a la capsa de l’actualitat on una mateixa realitat pot ser certa o falsa, depenent de quina vulguis tu que sigui.  

I l’exemple és la piulada del vicepresident del Parlament i diputat de Junts per Catalunya, Josep Costa, i la resposta del periodista de El Confidencial, Marcos Lamelas. 

Perquè a partir d’aquí, i després d’haver sentit els àudios, el senyor Costa podria repetir el seu argument i Lamelas respondre-li el mateix fins a l’infinit. De tal manera que sobre un mateix fet conviuran eternament dues mentides amb dues veritats. I és així com al final els uns poden dir-los als altres que no parlen de l’institut Luther King sinó d’una comanda al Burguer King. 

Anar a la font
Iu Forn

Powered by WPeMatico

Translate »