‘Inconsolable’: Dol per la mort del pare arriba al Romea

Rate this post

Durant tan sols una setmana, del 13 al 17 de setembre, el Teatre Romea ofereix Inconsolable, una producció del Centro Dramático Nacional a partir d’un text de l’assagista Javier Gomá. Es tracta d’un monòleg, dirigit per Ernesto Caballero i interpretat per Fernando Cayo. Avui ha estat presentada a la premsa, amb la presència de l’autor, el director i l’actor.

Inconsolable final 3 marcosGpunto

Una història molt particular

L’obra gira en torn a la desolació que envaeix a un home de 50 parts davant la mort del seu pare. És un home que ha perdut la ingenuïtat, que té un xoc i que veu en el trauma una necessitat de replantejar-se el seu futur. És a dir, una història que podria passar a tothom. De fet, l’autor ha assegurat que el seu és un “teatre d’allò sa”, i no pas un “teatre de la excentricitat, d’allò excepcional”. Assegura que no hi ha res mòrbid, ni patològic, en el text sinó que tan sols escriu allò que li passa o allò que li podria passar a la majoria de la gent. Gomá ha afirmat que aquesta “mediocritat” del personatge és grandiosa, tan sublim com la conquesta de l’Índia per Alexandre Magne. Perquè assegura que no hi ha aventura més gran que l’aventura de viure.

inconsolable romea marcosGpunto

La vida al teatre

La crítica va fer una valoració molt positiva d’aquesta obra, quan es va representar a Madrid. Javier Gomá afirma que “l’obra de teatre ha resultat millor que el text que jo havia escrit” i ha apuntat que el muntatge d’Ernesto Caballero encaixa plenament amb el que ell volia que l’obra fos en cas de passar-se al teatre (no va ser concebuda per als escenaris). Gomá no rebutja el teatre d’entreteniment, però afirma que intenta anar una mica més enllà i oferir més: no vol només entretenir, sinó també reflexionar, transformar… En realitat, l’actor Fernando Cayo ha apuntat que Inconsolable té més de vida que de teatre: “té més de pulsió vital que de pulsió teatral”. I ha apuntat que no només parla de la mort del pare, sinó de la capacitat de recomençar després d’una pèrdua: “una cosa que passa a qualsevol persona en el seu cicle vital”. En realitat, l’obra comença amb Cayo al pati de butaques, parlant com parlaria qualsevol espectador amb els seus amics i companys.

Sobre el dol

Gomà apunta que la seva obra gira en torn al dol, perquè la nostra societat té una relació malaltissa amb la mort, i amb la mortalitat, la consciència de què s’ha de morir. Ha afirmat que “la mort és una cosa vulgar, també li passa a les mosques”. El més sorprenent és la consciència que tens que morir. Però, alhora, aquesta consciència és la que fa la vida digna de ser viscuda, és la que dóna peu a la tendresa, a l’amistat, a l’art…”.

Anar a la font
Gustau Nerín

Powered by WPeMatico

Translate »