Iñaki Gabilondo: “Equiparar la violència d’ETA i independentisme és una ofensa”

Iñaki Gabilondo és un campió del periodisme. Un 'txapeldun', que diuen al País Basc. No sembla que hagi ningú amb dos dits de front que ho pugui rebatre, a menys que ho faci per interessos particulars, absolutament allunyats del sentit comú. Del seny, amb majúscules. 'Seny', una paraula que va lligada a la trajectòria del donostiarra, amb més de 50 anys explicant la vida, la política i els esdeveniments quotidians i extraordinaris que hem viscut al llarg d'aquesta etapa. I va lligada, a més a més, als orígens catalans de Gabilondo: la seva mare és Pujol, de família de l'Horta de Sant Joan. És per això que l'Iñaki també és català, i se sent a casa quan ens visita. Ho acaba de fer per ser guardonat amb la 'txapela' del Sagardi, un grup de restauració basc amb 25 anys d'història a Catalunya, i que des de fa uns anys premia personalitats basques i catalanes que destaquen pels seu talent, tenacitat, prestigi i sobretot, per ser persones amb majúscules, com explica Iñaki López de Viñaspre, propietari del grup. Gabilondo inscriu el seu nom en una nòmina de categoria: Buenafuente, Arzak, Arteta, Karra Elejalde, Jon Sistiaga… L'elecció del periodista basc, tota una institució i un exemple de diàleg, de valentia, de periodisme autèntic i de tossuderia és ben encertada: Sempre escull les sendes menys còmodes però més honestes amb la informació.  I no hi ha millor manera de complimentar un mestre com Iñaki que fer-ho amb allò que els bascos i catalans gaudim amb intensitat: la cuina, la bona taula, i els 'txuletons' que s'han cruspit al restaurant del grup al Museu d'Història de Catalunya. Gabilondo, fill de carnissers, porta la carn a les venes, i en sap tant o més que de periodisme. Una ocasió immillorable per parlar, aprendre i desitjar que els mitjans de l'estat tinguessin més Iñakis i menys… bé, menys de tots aquells que vostès coneixen.

Iñaki Gabilondo Iñaki López de Viñaspre Sagardi Jokin Buesa

Iñaki Gabilondo Iñaki López de Viñaspre Grup Sagardi / Jokin Buesa

P: Fill predilecte de Donostia amb orígens catalans, de família carnissera, tossut, reflexiu, valent i referent del periodisme. Suposem que et sents plenament identificat.

R: Bueno, uno lleva 50 años en esta profesión y ha pasado por todo tipo de situaciones… sí, me siento identificado. Primero, la txuleta. Mis padres tenían una carnicería en el mercado de la Bretxa, en Donostia, así que este asunto lo tengo insertado en vena. Además, mi segundo apellido es Pujol, de Horta de Sant Joan. Por este lado también me siento perfectamente integrado y bien rodedo. Además los antecesores en este premio (Karra Elejalde, Évole, Buenafuente..) son amigos, o casi, y a todos les tengo una gran admiración. Todos ellos han remado contracorriente, una característica que destacan a la hora de entregar este premio.Y formar parte de este elenco me honra y me representa.

P: Que aquesta cita tingui lloc al Museu d'Història de Catalunya no és pas un detall menor. Catalunya i Espanya viuen un moment decisiu de la seva història. El conflicte és evident, i fa l'efecte que des del periodisme, en comptes d'afavorir els plantejaments d'entesa, vivim en un escenari de trinxeres. Potser no és el teu cas, però: El periodisme està col·laborant a enquistar la situació?

R: Son momentos de confusión, cierto, y algunos asuntos son objetivamente de extraordinaria complejidad, que deberían ser mirados con precaución. Si trazas trincheras, alambradas, si llenas de minas los lugares por los que hay que pasar con cuidado, a los que habría que acercarse con cabeza, sentido común y humildad, pues tienes muchas posibilidades de salir volando, arañado y hecho papilla. El momento que vive Catalunya y España requiere cautela y compartir miradas: Mil ojos enfrentados sobre un tema así, con mil soluciones relámpago, son un problema. Las trincheras y las alambradas no ayudan, solo a caer y herirnos. Y en el periodismo, como en la vida, hay de todo, pero efectivamente hay dramatizadores profesionales. Hay gente que ha venido a complicar más todavía la situación, y hay otros que intentan otras vías. No me gusta generalizar, ni todos los periodistas se han portado igual, ni todos los políticos se han portado igual, ni toda la sociedad ha actuado igual. Pero sí, hay una tendencia a no aplicar aquello que una situación como esta necesitaría: calma y serenidad. Y esto lo lamento mucho.

P: Recordem un discurs que vas fer l'any 2010 a Madrid, quan vas ser guardonat amb el Premi Blanquerna de la Generalitat de Catalunya. Era l'època del MHP José Montilla, i veníem de tot l'enrenou de l'Estatut. Allà vas dir dues coses de gran valor i vigència: una, el "estimo molt Catalunya". L'altra, que no s'estava tractant amb respecte un territori com el catalá. Ho veus així?

R: Bueno, lo que dije es que me sorprendía que me premiaran por "el respeto con el que Iñaki trata a Catalunya". Qué mérito tiene? Pienso que el respeto es exigible, en todos los ámbitos de la vida. Y supuse que si premiaban por ello, consideraban que había otros que no los estaban tratando con ese respeto que yo aplicaba. Esa era mi sorpresa, como si te premian por ducharte todos los días. No lo entendía. Pensé: "debéis estar padeciendo muchas señales de no respeto, cuando lo estáis premiando". Y sí, actualmente sigue existiendo mucha falta de respeto. Por todas partes. Hemos de recuperarlo, respetar las intensidades emocionales de la gente. Y entrar como un elefante a una cacharrería, a insulto limpio, no resuelve el problema.

Iñaki Gabilondo Sagardi Jokin Buesa

Iñaki Gabilondo / Jokin Buesa 

P: Aquesta sensació de que Catalunya no és respectada encara persisteix. Molt més si parlem de l'independentisme. La sensació de greuge d'una part importantíssima de la societat no ha minvat. I la sentència al Procés no ha fet sinó aguditzar esa percepció.

R: Bueno, a mi me sorprende la sorpresa de aquellos que pasaron por el banquillo de los acusados. En todos los lugares del planeta hubieran terminado frente al juez para ser sentenciados de una forma u otra, después de proclamar la Ley de Transitoriedad Jurídica o la Declaración Unilateral de Independencia. Me llama la atención. Dicen que la democracia española es imperfecta, y lo será, pero señálame la más perfecta y seguro que allí también hubieran acabado en los tribunales. Lo he hablado con muchos amigos independentistas, y me sigue sorprendiendo.

P: A Catalunya, però, es percep aquest greuge per la imposició de penes molt dures per part de jutges que no haurien de solucionar un problema polític. Això fa mal, Iñaki. La justícia no hauria de ser això.

R:  Eso es otra cosa. Los tribunales no tienen que hacerle el trabajo, y efectivamente lo que ha pasado aquí es la patente demostración del gran fracaso de la política. Este proceso debería haberse gestionado de otra manera, pero las decisiones tomadas llevan a la justícia, te pongas como te pongas. Eso sí, querer arreglarlo por la vía judicial no tiene ni pies ni cabeza.

P: I com a basc universal i català al teu sí, estimant-la com l'estimes i havent viscut els pitjors anys del conflicte a Euskal Herria: Què et sembla el discurs de criminalització de l'independentisme polític?

R: No me gusta. No digo que la gente observe las situaciones con preocupación, y que señale o avise que "no vayamos a acabar mal", pero establecer comparación con el drama vivido y provocado por ETA durante 50 años, con el espanto que ha producido, me parece una frivolidad. No hagamos esas comparaciones porque son una ofensa para las miles de víctimas, muertos, extorsionados… cuidado, ¿eh? No hagamos esas comparaciones, sobretodo para jugar a la política, para tirar hacia un lado. 

Iñaki Gabilondo Sagardi Jokin Buesa

Iñaki Gabilondo Sagardi Jokin Buesa 4

Iñaki Gabilondo Sagardi / Jokin Buesa

Paraula d'Iñaki. Des de la discrepància absoluta amb els postulats d'aquells que volen marxar d'Espanya, però oferint el diàleg que d'altres neguen. Diàleg i veritat. D'aquesta pasta estan fets els líder. Llàstima que vulguin apartar-los per donar l'altaveu a crispats irresponsables. Zorionak, felicitats, txapeldun.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: