Iaia (II)

Rate this post

Diu la llegenda familiar que l’àvia paterna va arribar a Catalunya amagada sota el seient d’un tren que venia d’Andalusia. Eren els anys quaranta, i la iaia recorda que durant el viatge, la seva tieta, ella i el seu germà s’alimentaven a base de taronges. Quan era petita, la iaia es llevava de matinada per anar a treballar a la fàbrica. Feia el camí amb una nena aragonesa, l’Angelina. Ja d’àvies, mentre xerraven i xerraven a casa de l’Angelina, la seva neta i jo érem a les golfes imaginant-nos ser les últimes supervivents d’un holocaust vampíric. Des d’una finestreta albiràvem el carrer. Però no durant gaire estona, car els vampirs ens podien veure.

La iaia m’ha parlat molt poc de la guerra. Vivia a una zona controlada pels nacionals. Li feia molta impressió veure les esglésies cremades pels rojos. A Catalunya m’ha mig insinuat que va patir alguns casos de xenofòbia i m’ha explicat que no li agradava gens que els franquistes obliguessin les senyores grans a parlar castellà. La iaia només parla castellà o bé quan s’enfada o bé quan està sorpresa. L’andalús apareix en la manera de formular les paraules (iiira, qué desabrío eres), però no en l’accent. Quan parlo en castellà faig servir algunes paraules que diu la iaia. Queda molt estrany, amb el meu accent català.

La iaia es va casar amb un català d’origen, l’avi Marcel. Fins fa uns anys, encara anaven a ballar sardanes. A missa els diumenges. Quan el papa era petit, van emigrar a Alemanya. Al principi, la iaia duia una grua. L’avi treballava a les fàbriques d’acer del Ruhr. S’hi van estar durant set anys. Del que la iaia més m’ha parlat d’Alemanya és del Kaffee und Kuchen, la tradició de menjar pastes a mitja tarda. La iaia ha estat mestressa de casa i modista. Venia a cuidar-nos a les meves germanes i a mi els dilluns, els dimarts i els dijous. Amb ella i l’avi, miràvem pel·lícules de romans durant la Setmana Santa. Entre les seves habilitats destaquen donar-te diners d’amagat dels papes com si passés droga o un sobresou en negre, cuinar uns salmons embolcallats de pasta de full boníssims i col·locar en una sola tarda tots els números d’un totxo talonari de loteria, d’aquells que et fan vendre quan vas al cau o al club esportiu.

La iaia i jo som com el dia i la nit. Ella és religiosa, jo atea. Li encanta la natura, jo la tolero per salut i ecologisme. Ella va ser una emigrant a Catalunya, jo la prova que, en molts casos, la integració va persistir

La iaia i jo som com el dia i la nit. Ella és religiosa, jo atea. Li encanta la natura, jo la tolero per salut i ecologisme. Ella va ser una emigrant a Catalunya, jo la prova que, en molts casos, la integració va persistir. Pateix per mi “quan em fico en política”. Sempre em veu per la tele, “a vegades hi ha homes que no et deixen parlar”. Ens burxem l’una a l’altra per esport. Quan em demana com em va l’economia, sempre li dic que malament, “me lo gasto todo en hombres, iaia”. “Au, va, no ho diguis ni en broma”, respon, picant-me el braç.

A vegades les diferències es fonen. Quan no vull reconèixer un error en una discussió casolana, em poso tota estarrufada, moc el cap lleugerament cap a un costat i deixo anar un “que ja ho seeé”. Les meves germanes, si ho han sentit, contesten a la vegada “que ya lo seeé”, imitant la iaia. Recordo la curiositat amb què ella mirava els meus llibres en anglès “¿Tu entiendes eso?”, deia, sense apartar els ulls del mar de paraules incomprensibles. És la mateixa fascinació amb què miro les imatges de les illes del Pacífic. Tot i que no va estudiar, la iaia sempre ha tingut curiositat pel món que l’envolta, malgrat que sempre m’ha recordat que allà fora he de vigilar.

No he anat mai al pueblo de la iaia. Ho tinc pendent, però no sé fins a quin punt sentiré res d’especial quan hi vagi. El dubte no sé si em fa sentir bé o malament. Tenir sang andalusa ha estat tan rellevant per a la meva identitat com tenir el cabell castany. Si alguna cosa no perdonaré ni als supremacistes espanyols que compten cognoms ni als xarneguistes que fan del mestissatge la nova puresa racial catalana és forçar-me a reivindicar una part dels meus orígens per desmentir o matisar el que diuen. M’ha fet sentir que instrumentalitzava la vida, sobretot el patiment, dels meus avantpassats. Com si hagués traït el pacte que teníem sobre com veure una part dels meus orígens.

Anar a la font
Marta Roqueta

Powered by WPeMatico

Translate »