I mentrestant, continuem perdent el temps

El govern basc i el PNB rebran en les pròximes hores un important baló d'oxigen de Pedro Sánchez i el govern espanyol en forma de traspàs de la gestió econòmica de la Seguretat Social, una autèntica joia de la corona per a un executiu que té com cap altre tots els ressorts econòmics perquè Euskadi funcioni. Llegir aquesta notícia -de la qual, òbviament, m'alegro pels bascos i les basques que notaran immediatament la millora- al costat de la discussió sobre la data de la reunió de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català no fa sinó deixar a la vista com de minúscula pot ser la política i posar davant del mirall la crua realitat: tant li fa que l'inquilí de la Moncloa sigui del PP o del PSOE, sempre el govern basc, o, el que és el mateix, el nacionalisme basc, acaba traient un tall enorme de les negociacions que manté mentre el nacionalisme català abans o l'independentisme ara troba la porta sempre tancada a totes les seves reclamacions.

I no és qüestió de qui és al capdavant de la Generalitat o del procés d'independència iniciat pel govern català ja que això només afecta les presidències de Quim Torra i de Carles Puigdemont. Fins a l'any 2012, la presidència d'Artur Mas tenia el suport al Parlament del PP i era exactament igual. Abans li va succeir a José Montilla i prèviament a Pasqual Maragall: cap dels dos presidents socialistes no va tenir un caramel tan llaminer com la gestió de la Seguretat Social. Estem parlant d'un mapa autonòmic tancat i barrat per a Catalunya des de Madrid a partir de l'any 2000 i la majoria absoluta d'Aznar. O sigui, ara en fa vint anys i ni l'aposta del nou Estatut no va ser capaç de ser complerta per l'Estat, que el va desmuntar peça a peça.

Vostès, que són lectors intel·ligents, s'imaginaran que a partir de l'anunci que ha fet la secretària general del PSE-PSOE, Idoia Mendia, hi ha una autèntica guerra civil d'autonomies del PSOE i del PP criticant la transferència al País Basc. O una oposició frontal del PP i Ciutadans a la mesura, utilitzant els clàssics arguments de la ruptura de la unitat d'Espanya. Per molt menys a Catalunya hem assistit a uns espectacles al Parlament que només es justifiquen per generar un fals relat sobre les reivindicacions catalanes en infraestructures, finançament autonòmic o traspassos de competències. Per no dir, la reclamació al 2012 d'un sistema de finançament autonòmic que s'assemblés al concert basc i que va rebre un sonor cop de porta de la Moncloa, amb els grans partits del Congrés dels Diputats aplaudint d'allò més, i que va precipitar d'una manera irreversible la situació política actual existent a Catalunya.

Sempre he envejat la unanimitat dels partits bascos -des del PP a Bildu- plantejant sense fissures el traspàs de competències. Cap partit a Euskadi no es planteja renunciar al concert o qüestionar-lo i Ciutadans, que es va atrevir en algun moment a això, és una formació gairebé clandestina ja que no té cap representació institucional ni al Parlament basc ni a cap dels ajuntaments. Més d'una vegada s'ha dit que les coses serien diferents per a Catalunya si les unanimitats fossin més grans: radicalment fals. L'Estatut va arribar a Madrid amb el 90% de suports de la Cambra catalana i va ser convenientment retallat fins a deixar-lo irreconeixible. Caldrà concloure, per tant, que el problema no és tant aquí com allà. I, sense entendre això, és molt difícil arribar a orientar mínimament el problema.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: