Humans 2.0

Rate this post

Aquest últim any ha coincidit que he hagut de fer diverses conferències a una gran varietat d’audiències sobre com els genetistes preveiem el futur dels humans. Parlar d’humans 2.0 ens crida a tots l’atenció, perquè quan afegim “versió 2.0” tots entenem que les segones versions del que sigui, programes informàtics, ordinadors, mòbils… són sempre versions millorades. En el cas dels humans 2.0, potser ens imaginem la generació d’individus ajuntant-ne les diferents peces, com si fóssim dissenyadors i enginyers de cossos humans. Tanmateix, des del punt de vista genètic seria molt més factible abordar una versió 2.0 dels humans fent selecció genètica d’embrions, escollint aquells que presentin les variants genètiques i característiques que ens interessin o, fins i tot, fent modificacions de gens a la carta, tant per corregir mutacions per tal d’evitar malalties genètiques humanes com per introduir noves mutacions que millorin els humans generats. És el que anomenem edició genètica o, també, edició gènica (gene editing, en anglès).

En l’edició genètica, la imaginació és el límit. Podem corregir mutacions o generar-ne de noves amb una gran diversitat d’efectes. L’edició genètica en humans implica que cal tenir un gran coneixement de genètica per predir quin serà l’efecte de la modificació genètica. També implica que les eines moleculars que fem servir per a editar els gens estiguin dominades totalment. I aquest domini tècnic sobre les eines i el coneixement de l’efecte genètic és crític si volem modificar els humans. De fet, fa una setmana que sentim a dir que per primer cop s’han generat humans per edició genètica en embrions, les dues bessones nascudes a la Xina, Lulu i Nana. Per començar, què vol dir edició genètica? L’edició genètica és un tipus de modificació que usa eines moleculars molt precises, la més coneguda de les quals és el sistema anomenat CRISPR, en què podem dirigir un “bisturí” molecular sobre una seqüència específica de l’ADN per fer un tall. Aquest tall és precís, dirigit i molt eficient, PERÒ i aquest és un gran PERÒ, el tall ha de ser reparat per la cèl·lula, i aquesta és la part que encara no controlem. La cèl·lula, quan repara, pot treure una part de la seqüència d’ADN i afegir-ne altres “lletres”, i també pot incorporar informació genètica que no hi era prèviament. En general, la destrucció de la informació genètica és el resultat més directe; per tant, la disrupció d’un gen de manera que no pugui funcionar és relativament fàcil d’aconseguir. Tot i que no podem controlar-ne el resultat, si usem CRISPR per editar gens de microorganismes, plantes o animals, podem seleccionar aquells organismes que tinguin exactament la seqüència genètica específica que desitjàvem inicialment. Tant hi fa que només siguin el 2% o el 10% de tots els embrions; ens centrem en els organismes que ens interessen i obviem els altres.

Què passa si aquest bisturí molecular s’equivoca i talla qualsevol altre gen? Doncs que tenim una modificació genètica en un lloc no desitjat, d’efectes imprevisibles. És el que en anglès s’anomena off-target (fora de lloc). D’altra banda, si fem l’edició genètica en embrions, encara que hi hagi poques cèl·lules, a cada cèl·lula hi ha dues còpies del gen diana per modificar, i això vol dir que a cada còpia i a cada cèl·lula el resultat final serà diferent. Així doncs, tindrem un embrió mosaic, en què diferents cèl·lules tindran una edició genètica diferent, i tindrem un veritable individu patchwork. Per tant, els que usem CRISPR al laboratori generem mutacions en un lloc concret del genoma i, després, analitzem i seleccionem les cèl·lules o organismes que ens interessen.

És perillós usar CRISPR en humans? La majoria dels científics us respondran que depèn. Una eina tan poderosa i tan versàtil, però que també pot tenir greus inconvenients, s’ha de fer servir en casos en què realment pagui la pena. Per exemple, per curar malalties molt greus que no tinguin tractament. De fet, ja hi ha assajos d’edició genètica amb CRISPR per tractar pacients humans que pateixen càncer incurable, tant a la Xina com als Estats Units. En aquest cas, els avantatges potencials superen molt els inconvenients i seria un tractament molt semblant als de teràpia gènica que fa temps que estan acceptats. Pensem, a més, que aquesta edició genètica no afectaria els seus descendents, sinó que els efectes queden limitats a les cèl·lules del cos (cèl·lules somàtiques) de les persones tractades. Com a primícia, a finals de novembre s’acaba d’acceptar la sol·licitud per fer assajos clínics que avaluïn l’eficàcia d’una possible teràpia per edició genètica mitjançant CRISPR en un tipus de ceguesa infantil i juvenil hereditària (l’amaurosi congènita de Leber), i és molt probable que sigui molt efectiva.

Llavors, per què els científics estan consternats per l’experiment dut a terme per He Jiankui a la Xina? Doncs perquè ha actuat de forma absolutament irresponsable, tant en el quan, com en el com i el per què. Després de sentir les seves explicacions en una conferència, el que queda palès és que ha fet servir embrions humans per assajar si es podia fer modificació genètica CRISPR, no tant pel gen ni per l’objectiu, sinó per veure si es podia fer i per ser el primer a fer-ho, menystenint totes les normes de comportament ètic, de moratòries de no implantar els embrions humans modificats fins a no saber que el sistema està controlat, sense consentiment informat real dels pares involucrats i sembla que falsificant les signatures dels comitès d’ètica de les institucions implicades. He Jiankui ha modificat genèticament embrions, i, introduïda aquesta mutació a tot el cos, també a les cèl·lules germinals, podran passar les mutacions a la seva descendència; no us confongueu, aquestes nenes no han sigut editades, sinó que han sigut mutades. Aquestes nenes eren sanes i se’ls ha canviat una seqüència d’un gen per, en teoria, “millorar” i que no puguin ser infectades pel virus HIV. Però cap de les variants que presenten a les seves cèl·lules existeixen a la natura, no se sap si les mutacions generades tindran l’efecte protector cap a HIV, ni tampoc es controla quin altre efecte tindrà la mutació sobre el gen escollit. A més, una de les nenes és clarament mosaic, per la qual cosa tampoc no serà immune davant HIV, i es desconeix si totes dues contenen mutacions off-target. La seva salut i la dels seus fills, si en tenen, haurà de ser controlada tota la vida. He Jiankui volia ser reconegut com el primer a modificar genèticament un humà i serà reconegut com un irresponsable

Això vol dir que no hi haurà mai persones totalment modificades per CRISPR?  Tant observatoris de bioètica, com associacions internacionals per avaluar l’edició  gènica i la comunitat de científics que es dediquen a edició genètica creuen que s’arribarà a editar embrions humans quan la tècnica estigui dominada i es pugui assegurar que l’edició és precisa i segura. Molt probablement s’usarà per curar malalties genètiques molt greus ja en els embrions, de forma que ells i els seus descendents ja no desenvolupin aquestes patologies. Tanmateix, alhora també són conscients que amb l’edició genètica per a malalties s’obre la possibilitat de la millora genètica en humans. Mentre molts científics s’hi oposen, d’altres creuen que és plausible. La visió de pacients i familiars també està dividida. I, sobretot, la visió social sobre l’ús de l’edició genètica per curar o per millorar humans, sigui només en cèl·lules somàtiques d’una persona o en embrions humans, difereix en diversos països del món, fins i tot a Europa, tal com ho revela una enquesta a dotze mil persones.

S’ha demanat una normativa que sigui mundial i global, a la qual s’adhereixin els científics i les institucions de recerca, i sobretot es demana transparència, perquè se sàpiga què s’investiga arreu. Però potser no s’ha posat prou èmfasi en el fet que som nosaltres, com a societat, els que haurem de decidir quines aplicacions de la tecnologia volem, què és acceptable o no ho és. Només en una societat informada on hi hagi debat es poden prendre decisions importants. Per tal d’informar-se cal escoltar, llegir i pensar. El futur es construeix en el present: són les nostres accions, les nostres lleis, les nostres emocions, els nostres prejudicis i els nostres coneixements els que posen els fonaments del futur. Però la vertadera aposta biològica per al futur de tots els éssers vius, i nosaltres ho som, són els nostres descendents. Si no actua la selecció natural, actuarà la selecció dels mateixos humans sobre els humans. No ens hem de preguntar “com seran els humans 2.0”, sinó “com volem que siguin els humans 2.0”.

Anar a la font
Gemma Marfany

Powered by WPeMatico

Translate »