Hanif Kureishi: “Fer-se vell és una suma de pèrdues”

Rate this post

“Tinc el cor fotut per la cocaïna. M’han implantat un stent. També tinc la majoria de malalties: diabetis, càncer de pròstata, una úlcera, principi d’esclerosi múltiple, restrenyiment, diarrea i un sol maluc bo, tos, fòbies, addicions, obssessions i hipocondria. A partir d’això, estic en molt bona forma. La Zee em cuida. Ho fa per responsabilitat, i per amor”. El que parla és en Waldo, un veterà director cinema prostrat en una cadira de rodes i corsecat per la infidelitat de la seva dona Zee -més jove que ell- amb l’Eddie, un periodista cinematogràfic que, amb l’excusa de fer un llibre sobre el vell cineasta es passa tot el dia a la luxosa residència de la parella. I aquest Waldo que manté tot el desig, malgrat la impotència, i tot el caràcter egòlatra, malgrat la invalidesa, és, també,  el protagonista de Res de res, la darrera novel·la de Hanif Kureishi, editada per Anagrama

Kureishi, que va venir fa uns dies a Barcelona per presentar el llibre i participar en les activitats de Kosmòpolis, li interessa  la gent gran i el pas del temps. “Amb l’edat ho acabes perdent tot, ja siguis un multimilionari o una persona molt pobre, perds la teva carrera o la teva mobilitat. Fer-se vell és una suma de pèrdues””, va assegurar l’autor de La meva preciosa bugaderia, que va fer broma amb les pèrdues de memòria que ja comença a tenir. En el cas d’en Waldo, que en un moment de la novel·la es descriu com “un penis en cadira de rodes”, s’estableix una lluita contra aquestes pèrdues, gràcies al que no ha perdut: la libido. “La libido no mor mai, deia Freud. Et fa llevar, sortir de casa i tirar endavant. Sense libido no valdria la pena continuar vivint. Seria com viure dins el cos de Donald Trump”, va afirmar l’autor. D’aquesta manera, Waldo, davant d’aquesta infidelitat de la dona que encara estima i desitja, ell -que ha estat un autèntic cràpula- trama una venjança amb l’ajuda d’Anita, una actriu i amiga fidel. 

L’autor ha definit el seu protagonista com una “criatura dels anys 60”, que arriba un moment que es troba absolutament esgotat i això enllaça, ha afegit, en què actualment hi ha un esgotament de l’època present. El mateix Waldo diu a la novel·la: “Encara tinc una sensibilitat dels anys seixanta. Donàvem per descomptat que les coses bones -la igualtat, el feminisme, l’antiracisme, la llibertat per a les minories sexuals- s’estendrien. Ens crèiem il·luminats. Les coses bones serien bones per a tothom. Però la gent no les volia. Érem elitistes, vet aquí”. Res de res, per tant, també és un llibre sobre la manca d’esperança que s’ha estés des dels anys seixanta, va assenyalar Kureishi. 

Pel que fa a les fonts d’inspiració, quan estava escrivint Res de res l’escriptor britànic, fill de pare pakistanès i mare anglesa, va estar veient molt de cinema negre americà i francès dels anys 40 i 50. L’interessaven, va assegurar durant la seva visita al CCCB, perquè són films plens de personatges estafadors que enganyen els altres, com el mateix Waldo, que també se sent estafat, o el propi autor, que considera que les promeses dels anys 80 han quedat per a complir. Alhora, els personatges truculents i amb un passat obscur -i d’aquests també n’hi ha a Res de res– sempre han interessat, a un escriptor que en aquest llibre torna a fer gala del seu sentit de l’humor negre i del sarcasme, fins i tot aplicat en històries plenament dramàtiques com la del triangle de Waldo Zee i Eddie.

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »