Ha mort Eduard Punset? No està demostrat

Els mitjans anuncien, mecànicament, la mort d’Eduard Punset. I no, no està demostrat que hagi estat així. Qui hagi llegit algun dels seus molts llibres, vist algun dels capítols del seu llarg i aclamat –també caricaturitzat– programa, ‘Redes’, o escoltat alguna de les seves xerrades, podrà arribar fàcilment a aquesta conclusió, que la mort física no és més que un pas més en la direcció de la vida. Punset era així i així ho transmetia. Miraré d’explicar-ho.

Recordo perfectament el primer dia que vam creuar-nos. Va ser al Museu de la Ciència, anys més tard reconvertit en CosmoCaixa. En aquelles antigues i quasi obsoletes instal·lacions, un grupet de periodistes fèiem cua per entrevistar un joveníssim Ignacio Cirac, amb tota seguretat un dels físics més prominents que ha donat la ciència espanyola les últimes dècades. Amb només 29 anys havia de treure a la revista ‘Nature’ la seva primera portada sobre física quàntica. Va arribar el meu torn i Cirac em va confiar la notícia. Més tard entraria Punset amb les seves càmeres de televisió. Tot i la seva habilitat i la seva enorme capacitat per a la divulgació, es va quedar sense notícia. Tant li feia. El seu va ser un dels programes més vistos de la temporada.

La vida de Punset, segons el calendari, havia començat el 1936 a Barcelona, avui fa 82 anys. Fill de família benestant, va estudiar dret a Madrid i posteriorment ciències econòmiques a Londres. La seva formació com a advocat i economista, així com el seu tarannà liberal, el van portar a ser director econòmic per a l’Amèrica Llatina de ‘The Economist’, una de les revistes més influents del món del sector dels negocis (1967-69), i d’allà va saltar al càrrec d’alt funcionari del Fons Monetari Internacional, primer a Nova York i després a Haití (1969-73). En aquesta etapa, que s’allargaria fins al 1980, també exerciria com a assessor de grans empreses, sobretot espanyoles. Justament aquell any, Jordi Pujol l’incorporaria com a conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. Més tard seria Adolfo Suárez qui el nomenaria ministre de Relacions amb la Comunitat Europea. El seu pas per la política, entre les òrbites d’UCD, el CDS de Suárez i també amb CiU, s’allargaria fins al 1994.

I després, la ciència. El 1996 arrenca el seu programa ‘Redes’ i ben aviat assoleix un èxit inqüestionable. El seu peculiar pentinat, la manera d’expressar-se i la selecció de personalitats científiques convidades al programa, moltes de les quals de primer nivell mundial, el van fer enormement popular. Més enllà de la seva personalitat, certament característica, va ser la seva habilitat per conduir un espai de divulgació al qual convidava científics internacionals i destacava els nacionals que havien assolit fites transcendents el que li va fer guanyar-se el respecte de la comunitat científica en un moment, finals dels anys 90, que la ciència espanyola aspirava a tenir reconeixement social. Bona part del mèrit era de Punset, esclar, però també d’un equip que es passava hores i més hores rebuscant quin era el millor tema per explicar i qui ho podia fer millor. ‘Redes’, de vegades maltractat en els horaris d’emissió, va sobreviure 18 temporades.

Enmig d’aquells anys d’èxit mediàtic i reconeixement de la comunitat científica, Punset va començar a comprimir el seu pensament en llibres que també van assolir grans èxits de venda. ‘El viaje al poder de la mente’ potser és el més reconegut. D’altres, com ‘El alma està en el cerebro’ o ‘El viaje al amor’, basats en les seves entrevistes, resumien millor el seu pensament i la seva aposta per la difusió del coneixement.

Va ser en aquell temps que una vegada vam quedar per dinar en un restaurant del passeig de Gràcia. El que havia de ser una trobada informal ben aviat es va transformar en un interrogatori i un intercanvi de cites dels nostres científics preferits. Entre ells, el genetista britànic Richard Dawkins, autor, entre d’altres, d’un dels textos clàssics de la biologia moderna. En el seu llibre ‘El gen egoista’, Dawkins defensava el concepte d’immortalitat per la transmissió dels nostres gens d’una generació a una altra. Els humans, com els animals i els vegetals, en som uns simples portadors, el que perdura de veritat són els gens. I aquests duren des que existeixen. Punset estava admirat d’aquesta teoria. Potser d’aquí en surt la seva cèlebre frase: “No està demostrat que m’hagi de morir mai”. Veritat o no, ningú no pot demostrar que anés errat.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: