Guillamon serva Barcelona

L’Editorial Anagrama ha reeditat La ciutat interrompuda, un assaig de l’any 2001. De l’escriptor Julià Guillamon, en aquella ocasió el llibre va moure soroll. Barcelona encara estava convalescent de la febrada dels Jocs Olímpics i ja se li demanava un somriure d’orella a orella per encarar el Fòrum 2004. Guillamon havia dut a terme una gran labor: havia fet una arqueologia contracultural de la ciutat, entre la Transició i els fastos olímpics, parant l’atenció en aquells aspectes més avantguardistes, de vegades marginals, de vegades de primera divisió, en qualsevol cas aquells aspectes al marge d’un relat polític que ja havia convertit Barcelona en una marca. Una marca que ja donava feina a més d’un actor cultural, que culminava un procés silent, però a la vista, d’absorció de talent per comptes d’alimentar-lo a fons perdut.

Soroll vol dir que Guillamon parava el mirall davant d’una bona colla de progres, però no els amonestava, sinó que es limitava a advertir-los en què havien convertit el teixit cultural la ciutat. Presentada aquesta reedició a principis d’estiu, ell mateix recordava que Ferran Mascarell i Oriol Bohigas se li van enfadar, justament en una època en què tothom coincidia a dir que tot anava com una seda. I és que la tesi central del llibre, que emergeix del còmput i no pas d’una reflexió ad hoc, ensenya una ciutat que va començar a bullir culturalment a mitjans anys seixanta –i que va interrompre la represa un cop els dissenyadors, els músics, els escriptors i altres espècies van pujar al vaixell de treballar per la marca en comptes d’impugnar-la o de simplement descriure-la. Dit d’una altra manera, tot i que al llibre no es fan servir aquestes paraules, entre el maragallisme i el pujolisme la contracultura de patent barcelonina (amb ecos a tot el país) es va institucionalitzar i al tombant de segle una munió d’artistes cobraven de les institucions.

Amb especial atenció a la literatura, però també als bars, a les sales de concerts i a personatges insignes del brou cultural, Guillamon va traçar una epopeia a mig camí entre l’enciclopèdia i el relat personal. Barcelona s’hi reflecteix, no, batega als llibres, als discos, i és així que La ciutat interrompuda es va convertir en una font inesgotable per entendre un lloc i una època, lluny del que se n’havia dit fins aleshores. La quantitat de referències és encomiable.

Ara la reedició de La ciutat interrompuda (en castellà i en català) ve amb un afegitó important, per dens i per gruixut. Titulat El gran novel·loide sobre Barcelona, repassa els darrers quinquennis amb el mateix esperit arqueològic, indicatiu de tendències, de costums i derives que han agafat els cultivaires del còmic, la novel·la, els arquitectes, etcètera. Guillamon para un altre mirall. En aquest cas, i exposat a grans trets, els intel·lectuals que d’alguna manera se senten aptes per a reflectir el país, les institucions i la seva capital, una de tres, o se’n queixen a base de rebequeries i d’autoficcions, o enfilen discursos encomiàstics sobre el que Barcelona els va prometre quan hi estudiaven i ara que han decidit quedar-s’hi a prosperar no els dona, o es dediquen a seguir el corrent i si Barcelona està de moda ells també. I malgrat que siguin dos llibres diferents, a El gran novel·loide sobre Barcelona hi sura una constatació que ja treia el nas a La ciutat interrompuda: la ciutat que es desprèn, que viu a les obres diguem-ne culturals (literàries, però no només) és la ciutat que perd la batalla del relat amb les institucions –i que guanya en l’àmbit de la llibertat creativa. També és la ciutat representada, és clar, tan útil per entendre la real.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: