Genis i figures

Joan Mir (Palma, 1997) s’ha unit a un club exclusiu de pilots que han deixat petjada en la història del motociclisme mundial, la dels campions de la màxima cilindrada amb Suzuki, la germana petita dels gegants japonesos Honda i Yamaha. Barry Sheene (1976 i 1977), Marco Lucchinelli (1981), Franco Uncini (1982), Kevin Schwantz (1993) i Kenny Roberts fill (2000) van marcar el camí en el segon mil·lenni.

Sheene va ser probablement el primer gran pilot mediàtic dels seus temps amb una legió de seguidors que encara besen molts dels circuits que va trepitjar. A la Gran Bretanya la seva fama es manté intacte. El 2016 es va estrenar en els cinemes un documental per celebrar el 40è aniversari del primer gran títol de Suzuki. Sheene va sobreviure a dos accidents que semblaven mortals, sobretot el de Daytona el 1975, i amb el seu caràcter rebel contra els mateixos organitzadors va convertir els grans premis en un fenomen global. Sheene, que va morir de càncer el 2003, va protagonitzar una batalla memorable en el mundial del 1979 –buscava el seu tercer títol– contra Kenny Roberts, un altre cognom que faria historia per Suzuki, però aquesta vegada gràcies al fill, que aixecaria el títol el 2000, l’últim abans de l’arribada de Mir. La família Roberts es l’única que té dos membres campions del món de la mateixa categoria. Aquesta és la pressió que va haver de resistir Roberts Jr.

Molt més carismàtic que el petit dels Roberts va ser un altre nord-americà, Kevin Schwantz, un autèntic avançat als seus temps els anys noranta. Era sinònim d’espectacle a cada frenada, revolt, recta d’arribada i avançament, fet que l’enviava molt més a terra que els seus rivals. Per molts el circ que muntava el de Houston a cada gran premi no era compatible amb la possibilitat de lluitar contra una màquina de calcular com Wayne Rayney, que tenia a més tota la poderosa fàbrica Yamaha al darrere, o l’elegit per Honda per dominar el mundial en el futur, Mick Doohan. Schwantz, que sempre es va mantenir fidel a Suzuki (1986-1995), finalment va fer campiona la seva escuderia el 1993, l’any en què Rayney va tenir el seu pitjor accident, una situació que va fer replantejar el seu propi futur. Schwantz, pel risc que prenia a cada decisió, va acabar per retirar-se el 1995, però no va deixar l’adrenalina i es va apuntar a les Nascar. “Quan veig Déu, sé que és el moment de frenar”, havia dit més d’un cop per justificar el seu pilotatge al límit.

Abans de l’era daurada dels pilots nord-americans el mundial era un afer bàsicament europeu. Així, Suzuki va poder celebrar només dos títols entre dues llegendes com Sheene i Schwantz amb els italians Lucchinelli i Uncini i també de Roberto Gallina, que va ser l’home que va formar la primera escuderia Suzuki als 500 cc amb cara i ulls, un equip en què també va córrer Graziano Rossi, pare de Valentino.

Lucchinelli va esdevenir també una estrella que va anar molt més enllà del motor. Va cantar en el festival de San Remo però també va passar per dificultats. El 1991 va ser detingut i condemnat a cinc anys per possessió de cocaïna. Uncini, campió el 1982, també és recordat per l’horrible accident a Assen el 1983 quan la moto de Wayne Gardner li va colpejar el cap. Va estar en coma però va sobreviure, per molts, de miracle, i va tornar al mundial.

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: