Gaspar Noé: Em diuen tarat o provocador, però això només són adjectius

Rate this post

Les pellícules de Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) són contraindicades per als esperits sensibles. La violència i el sexe brollen sense filtre i les desercions de públic indignat solen ser moneda corrent en les seves projeccions, com va passar al seu dia amb latroç escena de la violació a Irreversible (2002), nou minuts de tortura en una sola presa sense talls; o amb les ejaculacions en primer pla i en 3D de Love (2015). En qualsevol cas, i més enllà de lescàndol, en el qual Noé sembla disfrutar com un nen amb cara de dolent, el cineasta francès dadopció és un dels grans noms del cine europeu. Aquest divendres ha presentat a Sitges, dins de la secció oficial, Clímax, allucinogen trip visual i musical en el qual un grup de ballarins cau de morros a linfern després de prendre un ponx de sangria on algú fica un èxtasi o una cosa semblant.  

Seguir leyendo….

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »