Gaël Faye: “Mai no pots sortir-te’n, del genocidi”

Rate this post

Gäel Faye és un raper i escriptor franco-ruandès, nascut a Burundi el 1982. Va passar la infància a l’Àfrica dels Grans Llacs, i després del genocidi dels tutsis de 1994 es va instal·lar a França amb la seva família. Després de treballar en el món de les finances, va llançar-se a la música i a l’escriptura. El seu primer llibre, Un país petit, una novel·la en què es relata el genocidi hutu de 1994, vist amb ulls de nen, va acumular premis a França, com el Premi a la Primera Novel·la Francesa, o el Premi de Novel·la FNAC. Fins i tot va ser finalista del Goncourt de 2016. Ara, aquest llibre ha estat traduït al català per l’editorial Empúries (amb traducció de Mercè Ubach), i Faye ha visitat Barcelona per a presentar-lo. Afable, extremadament educat i amb una certa timidesa i una mirada trista, ha estat entrevistat per El Nacional.

Per a mi, el rap ha sigut una bona forma d’entrar en l’escriptura

Molts escriptors menyspreen el rap, però vostè escriu, i alhora rapeja. Com combina les dues disciplines?

Jo vaig començar a escriure poesia quan tenia 13 anys; escrivia poemes per a mi. I quan ja tenia 16 anys freqüentava un centre cívic, on em vaig apuntar a tallers de rap. A partir d’aquí, els meus poemes es van convertir en cançons de rap, i això em va permetre de freqüentar altres joves. Jo també he escrit obres de teatre… Crec que, per a mi, el rap ha sigut una bona forma d’entrar en l’escriptura. Jo tracto d’abolir les fronteres entre estils… Intento ser natural en aquest aspecte.

El protagonista d’Un país petit té la mateixa edat que vostè, una experiència vital semblant a la seva… Fins a quin punt és vostè?

Jo vaig voler crear un personatge que fos a la intersecció dels meus propis orígens. Volia dissecar la societat burundesa, el genocidi ruandès i l’emigració a França. Amb un altre tipus de personatge, no m’hauria estat possible tocar els tres temes. Fer un personatge que se m’assemblés era una forma de facilitar els meus propòsits: em va estalviar fer la tasca de documentació. Per perfilar el protagonista em vaig basar, sobretot, en els meus records. Però el que li passa al Gabriel, al protagonista, no és el que em va passar a mi. Això sí, al llibre hi incloc records de la meva infància: de la llum, de la meravella del joc… La frontera entre el Gaël i jo és tènue. És complicat dir què té aquest llibre d’autobiografia i què no. Però per a mi és una novel·la. He aprofitat esdeveniments viscuts per mi per tal de crear una cosa diferent, nova.

Gaël Faye - Roberto Lázaro_03

El protagonista, al final de la novel·la torna al país d’on era, però aquest país ja no existeix. És una experiència que també ha patit?

Sí, durant molt de temps em considerava exiliat d’un país, i em pensava que el dia que hi tornés, aquell país continuaria allà. Però quan vaig poder tornar als Grans Llacs me’n vaig adonar que no era exiliat d’un país, sinó d’un temps. Habitem més un temps que un espai. El país al que creia que pertanyia ja no hi era. És cruel.

Un ha de tenir la llibertat d’oblidar d’on ve

“No oblidis mai d’on vens”, diu al protagonista un dels personatges de l’obra, potser el més sensat. Aquesta és la idea que l’ha portat a escriure Un país petit?

No hi havia pensat. Potser perquè jo no podria oblidar mai d’on vinc…  És una frase que he posat a la boca del personatge, perquè és algú que dóna consells, i aquest és un consell versemblant, té pes… Però aquesta no és una cosa que jo, personalment, diria a ningú. Crec que un ha de tenir la llibertat d’oblidar d’on ve… Un ha de poder fer-ho, si vol.

“El genocidi és una marea negra, els que no s’hi ofeguen queden tacats per a tota la vida”. No hi ha forma de deslliurar-te’n?

No crec. Mai no pots sortir-te’n, del genocidi. És un crim molt particular. Els supervivents són gent que encara que hagi sobreviscut, és com si hagués mort. La vida que porten després dels fets és una vida d’anomalia. Es creuen morts entre els vius. Alguns se senten culpables de ser encara vius, per haver escapat… Jo vivia, a París, a un barri armeni, i me’n vaig adonar que la cinquena i la sisena generació després del genocidi encara no havien oblidat. El genocidi marca la gent: genera una nova societat. És com una mena de religió, una característica peculiar… Ni els que han conegut el genocidi, ni els que vindran després, se’n podran alliberar. Sabem que hi havia un projecte de que no existíssim mai més.

Gaël Faye - Roberto Lázaro_04

La novel·la no és gens optimista. Sembla que ningú pugui ser completament aliè a la violència…

Jo crec que a desgrat de tot, al llibre hi ha  optimisme, l’optimisme de la reconstrucció. Quan el protagonista decideix tornar a l’Àfrica, ocupar-se de la seva mare, comprendre què ha passat… Jo crec que això és una via d’optimisme.

Aleshores, fins i tot a Rwanda hi ha motius per a l’optimisme?

En un genocidi hi ha els que han matat, però també hi ha els que s’han resistit a matar. I l’optimisme radica en el fet que, al mig del genocidi, hi hagi gent que hagi tingut la força de no matar. Gent que ha decidit no matar. Hi ha la possibilitat de ser humà, malgrat tot, fins i tot en aquestes circumstàncies. Tinc amics que se senten decebuts per la nostra història, per la història del nostre país, consideren que som uns salvatges i que mai no hi haurà solució. Però va haver-hi gent, potser molt senzilla, potser sense haver anat a l’escola, que van tenir el mecanisme de l’ànima humana de no matar. I això dóna força a l’optimisme.

Els llibres són la millor barrera per aïllar la barbàrie

El protagonista d’Un país petit, Gabriel, és un nen que usa la lectura com a evasió en temps molt i molt difícils… És també el seu costum?

Per a mi, l’evasió és l’escriptura. Quan vull fugir, escric. Per al Gabriel la lectura és una finestra de sortida. El seu món tendeix a tancar-se i a perdre colors, i per retrobar els colors, obre els llibres. Tinc la impressió que els llibres són la millor barrera per aïllar la barbàrie. Després dels atemptats de Charlie Hebdo, jo era a París, i a les manifestacions, els joves exhibien llibres, com els de Voltaire o París era una festa, d’Ernest Hemingway… A una banda hi havia els llibres, i a l’altra els kalàixnikov. I aquest és el rol del llibre. A la novel·la volia tirar d’aquest símbol, i aprofitar-lo.

El llibre combina la duresa d’una situació política d’immensa crueltat amb moments de gran felicitat: l’aniversari del protagonista, els nens que es colen a la piscina… La infància és més feliç a l’Àfrica que a Europa?

No, de cap manera. Hi ha infàncies banals arreu. Sovint hi ha una idea molt caricaturesca del que és la infància a una altra banda. Jo pensava que els nens a Europa tenien bona vida perquè tenien la tele 24 hores, anaven al súper on hi havia mil coses que jo no podia trobar a l’Àfrica i s’inflaven de suc de taronja i de poma. I els meus amics d’Europa, quan vaig arribar, pensaven que era molt feliç perquè vivia entre les girafes de la sabana. Jo volia descriure que la felicitat dels nens és la mateixa per tot arreu. Un país petit és un llibre que, sobretot, vol descriure, la vida banal, fins i tot de llocs de l’Àfrica dels que només se’n parla quan hi ha episodis de violència.

El problema dels que tenim vàries cultures, és que la gent sempre ens vol reenviar a una de les dues cultures

La identitat per al protagonista és difícil: és criticat com a mestís, té problemes perquè no coneix el kinyaruanda, serà qüestionat com a francès… És també el seu cas?

Sí, ha estat el meu cas. El meu problema, i el dels que tenim vàries cultures, és que la gent sempre ens vol reenviar a una de les dues cultures, no ens poden acceptar a totes dues. A un mestís li diuen: “Tu ets 50%, 50%”, però perquè jo hauria de ser 50%? Jo crec que sempre ets 100% del que siguis. No ets una addició entre dues coses, ets una infusió. És la família, la societat, la que ens reenvia a una sola de les nostres cultures, a un sol dels nostres orígens.

Gaël Faye - Roberto Lázaro_02

El protagonista d’Un país petit, quan és petit, no està gens interessat en Rwanda, en la seva monarquia, les seves vaques, els seus missioners… Però no pot desvincular-s’hi. No es pot escapar de la identitat?

M’agradaria que fos possible… És el drama de la nostra humanitat. Estem congestionats per les nostres pertinences. Estem condemnats pel nostre mitjà. Encara que volem escapar de la identitat, sempre ens retroba. És la lluita que tindrà el protagonista de la novel·la. I en una època de crispació, encara és més intens aquest retorn als orígens. A França, quan hi ha un atemptat, es reclama als musulmans que es dessolidaritzin dels terroristes, com si ells hi tinguessin algun vincle. Estem en una època que ens posa en arrest domiciliari.

Afirma que va riure molt escrivint amb aquest llibre. Com ho fa perquè convisquin, a la novel·la, els aspectes més tètrics amb els més lúdics?

Jo visc amb el genocidi tots els dies. No tinc que fer cap esforç per recordar-lo. Visc a Rwanda, freqüento els supervivents… És cert que per a un lector que no coneix la situació pot veure-ho tot com una cosa atroç. Però si vius allà, ho veus normal. Jo he recordat les històries felices de la meva infància, de la convivència amb els meus camarades, i això m’ha donat molt benestar. M’ha fet molt de bé submergir-me en aquest paradís perdut, en aquell temps en què tot semblava senzill.

Un dels seus discs (o el seu disc) es diu Pili-pili sur un croissant au beurre (picant sobre un croissant de mantega), perquè aquest títol?

Era un títol per referir-se al mestissatge, el picant representa Rwanda i el croissant França. I això simbolitza el retrobament entre els meus pares: el meu pare francès i la meva mare ruandesa. A més a més, és un disc que ha estat gravat entre Bujumbura i París, entre dos continents. I és un cant a una música barrejada, a sabors que venen una mica d’arreu…

Anar a la font
Gustau Nerín

Powered by WPeMatico

Translate »