‘Fun Home’: West End al Paral·lel

Rate this post

Un trosset de West End al bell mig del Paral·lel. Així és com podríem descriure Onyric, el projecte comandat per Daniel Anglès que des d’aquesta temporada ocupa el Teatre Condal de Barcelona. La segona residència de Joan Pera, convertida en la casa dels musicals, en tota una referència per als autèntics amants del gènere. I no se m’acut millor carta de presentació que Fun Home. Encetar aquesta nova etapa amb el musical de Lisa Kron, Jeanine Tesori i Alison Bechdel és tota una declaració d’intencions. Vol dir apartar-se d’un teatre musical comercial que simplement busca entretenir. Vol dir que no només sortirem del teatre taral·lejant, sinó que allò que hem vist ens haurà quedat a dins. Que passada una setmana encara hi estarem donant voltes. Vol dir seure a la butaca i, per un moment, tenir la sensació de ser en una platea de Londres. Vol dir que et toquin l’ànima.

Fun Home/Àgata Casanovas

Daniel Anglès i Marc Gómez són els responsables de la fantàstica adaptació al català d’aquest musical, que va aterrar a Broadway el 2015 i que va recollir cinc premis Tony. Fun Home és la història real de l’escriptora i dibuixant nord-americana Alison Bechdel, plasmada per ella mateixa en una novel·la gràfica que Lisa Kron i Jeanine Tesori van traslladar amb gran habilitat a l’escenari. La primera, signant un llibret ple d’humor i tendresa. La segona, parint una endimoniada partitura amb reminiscències de Sondheim, magistralment executada per la banda que dirigeix Miquel Tejada. Per cert, quina meravella el so del nou Condal. La inversió en equipament tècnic realment es nota i fa brillar el disseny de so de Jordi Ballbé, un so claríssim, diàfan. Crec que no m’havia passat mai d’anar a veure un musical i entendre totes i cadascuna de les lletres.

Però tornem a Alison Bechdel. El text ens en dibuixa la història (mai més ben dit) a través d’una superposició de plans temporals. D’una banda tenim l’Alison adulta, enfrontada a la pàgina en blanc, determinada a explicar (a explicar-se) qui és, decidida a enfrontar-se d’una vegada per totes al passat, invocant records dolorosos, que havien quedat enterrats en algun racó de la memòria. I a mesura que aquests records es fan corporis, anem descobrint la història d’una família de Beech Creek, a Pennsilvània. I en aquest punt deixeu-me fer un altre “per cert”. No em cansaria d’aplaudir l’esplèndida (i funcional) escenografia de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina, que recrea amb saviesa el barroquisme de la casa de Mapple Avenue i l’afició del pare de família per col·leccionar i restaurar andròmines i antiguitats. I no només això. L’escenografia es fa present a mesura que la protagonista va recuperant el seu passat, i desapareix quan els records se li esmunyen entre els dits. Bravo.

Fun Home/Àgata Casanovas

Però tornem a Alison Bechdel. Mariona Castillo encarna la versió adulta de la protagonista, que assumeix el paper de narradora i ens condueix a través de la seva història. A banda de demostrar una gran maduresa vocal i interpretativa, Castillo es mou amb habilitat a l’escenari, sobretot en aquells moments en què “simplement” li toca ser-hi, recordar, fer de testimoni del seu propi passat i interactuar en silenci amb els seus fantasmes. Fantasmes com el de l’Alison universitària (Clara Solé), que descobreix la seva sexualitat gràcies a la Joan (Júlia Jové). Solé és, probablement, la gran revelació d’aquesta temporada pel que fa als musicals. Sí, és cert, ja l’havíem vist a El despertar de la primavera. I a Tot el que no ens vam dir. Però és a Fun Home on brilla amb una llum més intensa. Per cert (i ja en van tres), malgrat que el text no li ho posa fàcil, s’agraeix l’esforç de Jové per no caure en l’estereotip i dibuixar una Joan tridimensional.

Però tornem a Alison Bechdel. La versió adulta i la universitària conviuen a escena amb l’Alison-nena, l’Alison que viu amb els seus pares a la casa de Beech Creek i que, malgrat estar protegida per la bombolla de la infància, d’alguna manera comença a adonar-se que hi ha alguna cosa que no rutlla. La nit de l’estrena, el paper el va defensar, amb solvència, Noa Flores (magnífica interpretant la cançó del clauer). Aleix Colomer i Jan Gavilan (els germans de l’Alison) van completar el trio infantil, que es va posar el públic a la butxaca amb Arriba Fun Home, el número en què imaginen un possible anunci pel negoci familiar, ni més ni menys que una funerària. La naturalitat amb què ballen i s’enfilen al taüt, un objecte tan familiar per ells com el piano del menjador, ens remet directament a la sèrie Six Feet Under, que comparteix amb Fun Home un cert punt d’humor negre. Una dosi d’humor que serveix com a contrapunt a la tragèdia familiar. Daniel Anglès assumeix el rol del pare de família (Bruce Bechdel), un professor d’ànima sensible i de tics autoritaris, incapaç de gestionar les emocions, rosegat pel secret que s’obliga a guardar, un secret que el va podrint per dins, que li amarga el caràcter i que fa la vida impossible als que l’envolten. La interpretació d’Anglès (que feia deu anys que no actuava en un musical) subratlla la malenconia del personatge, la frustració, l’abatiment. Els ponts del món n’és un bon exemple. O Línia contínua, un dels moments més emotius del musical, braç a braç amb Mariona Castillo. Pilar Capellades és la mare de l’Alison (Helen Bechdel), una dona soferta, que ha sacrificat la vida pel seu marit, que està al corrent del seu secret i que conviu amb la tortura que això li representa. El seu Anys i anys és de pell de gallina, un esclat de dolor reprimit i silenciat durant dècades que ens fa estremir a la butaca. Finalment, Marc Andurell (la temptació personificada) supera amb nota el repte d’interpretar quatre personatges i es marca un número antològic amb Paraigües d’amor.

Fun Home/Àgata Casanovas
Fun Home és una autèntica delícia, un musical intens, ple d’emoció i de tendresa, amb una factura impecable i un repartiment d’altíssim nivell. Quin privilegi tenir un espectacle així en cartell. No el deixeu escapar.  

Anar a la font
Xavi Pardo

Powered by WPeMatico

Translate »