“Fumar mata” (i el CO2 també)

El flamant ministre espanyol de Sanitat, el català Salvador Illa, és partidari d’endurir la legislació vigent antitabac, fent-la més restrictiva, entre altres vies, per la de gravar aquesta “droga legal” amb més impostos. En això, igual que amb la seva idea de lluitar contra el consum d’alcohol entre els joves, coincideixo amb aquest senyor. Veurem si, més enllà de posar més impostos al tabac, el ministre es treu algun as de la màniga per frenar un consum que els mateixos paquets de tabac ja ens adverteixen que és molt dolent per al cos de qui el consumeix i també per al cos dels que l’envolten.

Seguint la normativa europea, ni més ni menys que un mínim del 65% de les cares de l’etiquetatge d’un paquet les ocupen textos i imatges molt crues que transmeten com és de negatiu fumar. El més sintètic i contundent és d’una simplicitat extrema i fàcil d’entendre per a tothom: “FUMAR MATA”, curt i ras. Com en totes les coses, les opinions sobre l’eficàcia d’aquesta estratègia de comunicació són diverses i contrastades: des dels que diuen que no serveix de res fins als que ho veuen insuficient i que cal aprofundir més en la mateixa línia. En qualsevol cas, en el que sí que hi ha un acord general, més enllà de la utilitat com a recurs per aconseguir l’objectiu que es pretén, és que la informació sobre els riscs de fumar ha millorat molt. I partir d’aquí que cadascú faci el que cregui convenient, a risc seu si és que no perjudica els que són a la vora.

Poso aquest exemple perquè ens trobem en una època en què la ciència amb una coincidència pràcticament total ens diu, dia sí dia també, que estem vivint un profund canvi climàtic, que aquest és degut a l’acció de l’home a través de l’emissió massiva de gasos d’efecte hivernacle (als que per simplificar hom s’hi refereix amb el CO2) i que el planeta tal com l’hem conegut nosaltres està seriosament amenaçat. El que deixarem als nostres fills i als nostres nets és una caricatura del que era fa només 200 anys, la qual cosa, amb una perspectiva temporal àmplia, ens omple de responsabilitat. L’amenaça som els homes, no és cap asteroide.

Una via que ajudaria a aconseguir conscienciar seria exigint un etiquetatge tipus “Fumar mata”, però aplicat al CO2 dels productes que comprem i que consumim quotidianament

Tres grans circumstàncies fan difícil resoldre el problema d’aturar a curt i mitjà termini les emissions, fins i tot de reduir-ne el creixement. I això que és un objectiu àmpliament compartit, però de la necessitat a l’acció hi ha una distància enorme. Les circumstàncies són que 1) el problema és global, el CO2 perjudica el planeta, no només el país que l’emet (no hi ha fronteres a l’atmosfera); 2) els països més sensibilitzats (els més rics) no tenen autoritat per fer que els països en vies de desenvolupament no facin el mateix que ells van fer molts anys enrere, això és, créixer a base de cremar massivament combustibles fòssils; i 3) no hi ha una autoritat per limitar el CO2 a nivell global (la UE n’és líder en el nostre àmbit, però falta tant per fer!), de manera que el problema és de tots però no és de ningú, almenys fins al moment actual. Tant de bo la cosa canviï en un futur, esperem que proper.

Amb aquest panorama, totes les iniciatives per combatre el canvi climàtic són benvingudes, sigui quina sigui l’escala territorial i sigui quina sigui l’administració que les emprengui. En aquest punt, la pressió ciutadana hi té un paper potencial molt important per jugar. Per a fer-ho cal que la població sigui molt conscient del problema. Una via que ajudaria a aconseguir-ho seria exigint un etiquetatge tipus “FUMAR MATA”, però aplicat al CO2 dels productes que comprem i que consumim quotidianament. Per exemple, fent obligatòria la inclusió en l’etiquetatge de:

  • Quilos de CO2 que s’han emès en la producció d’aquest aparell de TV, d’aquest cotxe, d’aquest quilo de meló, d’aquesta pizza.
  • Quilos de CO2 que s’han emès per portar aquest producte a casa meva (aquest kiwi de Nova Zelanda o aquesta poma de Xile).
  • Quilos de CO2 que emet l’ús d’aquest producte per unitat de consum (per kilòmetre, per hora de funcionament…).

La senyalització del CO2 es pot fer en negatiu, de l'estil FUMAR MATA, en aquest cas indicant “Aquest producte mata el planeta” i en quin grau (molt, bastant, poc). Però tal com indica el professor Antoni Solanilla (URL) seria millor una senyalització informativa, senzillament indicant quants quilos de CO2 porta associats cada compra i cada ús. Amb certificació, això sí. I el consumidor ja seleccionarà en funció dels seus criteris personals sobre el tema.

La mesura d’obligar a senyalitzar en la línia que indico no és cara per a ningú, i en canvi crec que podria ajudar molt, des de la base del consum, a reduir la gravetat del crim que els humans estem duent a terme amb el planeta que ens ha donat la vida.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: