Franctiradores soviètiques: entre els nazis i el ‘foc amic’

Rate this post

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) va ser el país que durant la Segona Guerra Mundial va allistar més dones al seu exèrcit, amb una xifra que oscil·la entre les 570.000 i les 800.000. Però a més de ser el país que més dones va militaritzar, també va ser un dels pocs que els va atorgar responsabilitats de combat. Així, mentre que les telefonistes, secretàries, infermeres, cuineres, conductores, encarregades de transmissions o fins i tot mecàniques van ser habituals en tots els exèrcits, principalment a la rereguarda i a milers de quilòmetres de la línia del front, l’Exèrcit Roig va situar també les dones, a més de en tots aquells oficis, en altres de molt més risc: artilleres, sapadores, exploradores, aviadores, tanquistes, soldats i tiradores d’elit.

franctiradores sovietiques foto pasado&presente

A aquesta última ocupació dedica la historiadora russa Lyuba Vinogradova el llibre Ángeles vengadores. Las francotiradoras soviéticas en la Segunda Guerra Mundial (Pasado & Presente, 2017), nodrit a partir d’entrevistes i cartes personals que tracten d’explicar, sobre el terreny i gairebé en primera persona les vivències dels milers de noies -la majoria rondant els vint anys- que van fer de franctiradores al front oriental, en especial les sorgides de les promocions de l’Acadèmia Central de Franctiradores de Veshniakí, prop de Moscou, que van suposar la majoria de tiradores d’elit de l’Exèrcit Roig.   

Entre el mite i la realitat

D’aquesta manera, l’autora recorre, tot i que amb certa dispersió, el transcurs de la guerra –La Gran Guerra Pàtria, en terminologia soviètica-, en especial des que l’exèrcit soviètic és capaç de recuperar la iniciativa l’hivern de 1942-43 amb la victòria d’Stalingrad sobre els alemanys que dos anys abans, el juny del 1941, havien envaït la URSS i ocupat immenses porcions de territori fins arribar als afores de Moscou.

franctiradores sovietiques 3 foto pasado&presente

A més, es refreda la tasca heroica que de vegades s’ha atribuït a aquest tipus de cos, apuntant que la tasca habitual i quotidiana no és la de camuflar-se més enllà de les línies enemigues sinó simplement “prendre posicions abans de l’alba a la tronera d’una trinxera”, on “passaven hores escrutant el front alemany a través dels seus binoculars o les mires dels seus fusells, esperant l’enemic amb els ulls plens de llàgrimes per no abatre deu, sinó una víctima solitària, que valia les llargues hores d’espera amb fred o calor, sota la pluja o el sol abrasador i assetjades per la fam i la set”. Vaja, moltes hores de guàrdia per uns pocs segons d’heroisme.

Ara bé, el text busca ser, com no pot ser d’altra manera, rigorós històricament, i per això es posa al seu lloc a la cèlebre tiradora Liudmila Pavlichenko, que segons la història més o menys oficial hauria matat més de 300 militars alemanys –feixistes, també d’acord amb la terminologia del moment- i que va formar part d’una comitiva soviètica als Estats Units, on va tenir ocasió de conèixer la primera dama, Eleanor Roosevelt -la història, ficcionada, es pot seguir a la pel·lícula russa Batalla per Sebastopol del 2015-. L’autora conclou que la història de Pavlichenko hauria estat sobredimensionada per la propaganda, afavorida per la pèrdua de tots els arxius militars durant la campanya de Crimea i sobretot dubta de la seva capacitat tècnica com a tiradora.

Menys sort té una altra franctiradora més o menys famosa, Tània Txernova -protagonista d’una altra pel·lícula, Enemic a les portes, del 2001-, que hauria estat franctiradora a Stalingrad i hauria viscut un romanç amb Vassili Zàitsev, encara que hi ha molts dubtes sobre l’autenticitat de la història. Ni tan sols surt esmentada al llibre.

Noies en un entorn d’homes

En canvi sí que apareixen desenes de noms reals –Katia Pedereva, Lida Lariònova, Tonia Bulanenka, Lidia Bakíeva, Klava Pantelèiva i tantes altres- que expliquen en primera persona tot allò que passa al front, en especial les llargues guàrdies, l’angoixa de provocar la primera mort i la tristesa per les companyes caigudes, però també el que passa a les trinxeres, a les casernes i a rereguarda.

franctiradores sovietiques 2 foto pasado&presente

I és que no es pot oblidar que la majoria de franctiradores eren noies joves, que no havien vist món fins entrar a l’exèrcit i que de cop no només es veien abocades a un món brutal on la mort les assetjava cada dia, sinó que a més ho feien en un entorn eminentment masculí i del tot desinhibit per la fúria de la guerra i el consum d’alcohol. En aquest context, els abusos sexuals estaven a l’ordre de dia, encara que oficialment estaven perseguits. En molts casos, les joves soldats es veien obligades a fer el paper del que eufemísticament s’anomenava esposes del front, és a dir, amants d’oficials que d’aquesta manera els asseguraven una certa protecció.

A tot això cal afegir l’estigma que durien en el retorn a casa, on lluny de ser considerades heroïnes de la pàtria -a diferència dels seus companys masculins- i amb moltes dificultats per cobrar pensió de veteranes, van haver de suportar durant tota la vida i en les penoses condicions de la Unió Soviètica de postguerra les sospites que havien anat al front només a servir de distracció als homes, raó per la qual moltes van acabar silenciant el seu pas pel front.

llibre angeles vengadores franctiradores sovietiques

Tot plegat es tracta del retrat d’una generació robada, noies nascudes entre 1920 i 1925 que van veure com de cop, i sovint pel procediment del voluntariat forçós, van haver de deixar les seves llars i vestir uniforme militar, i que més enllà de la mística que pugui envoltar l’ofici de franctirador les van passar magres, lluitant contra l’enemic i també contra el foc amic dels homes que les envoltaven. I que mai van tenir el reconeixement que es van merèixer.

Segon llibre sobre dones militars

Lyuba Vinogradova és especialista en història contemporània russa i de la Unió Soviètica, a més de col·laboradora de l’historiador Anthony Beevor, amb qui va escriure a quatre mans Un escritor en guerra. Vasili Grossman en el Ejército Rojo 1941-1945. El seu anterior llibre és Las brujas de la noche, editat el 2016 i amb un contingut molt similar a Ángeles Vengadores, ja que tracta de les peripècies bèl·liques d’un altre col·lectiu femení, el de les aviadores de combat, també força singular de la Unió Soviètica en el context de la Segona Guerra Mundial.

Powered by WPeMatico

Translate »