Fiscals a l’M-30

Rate this post

“Em sento com si fos un kamikaze que va en sentit contrari per l’M-30”. La frase pertany a un fiscal dels que trepitja moqueta a Madrid. No és l’únic i, quan la va pronunciar, no parlava de possibles delictes contra la seguretat viària. No. Això que m’explicava amb desconcert tenia a veure amb la immensa solitud personal i professional que senten els fiscals que continuen considerant que la qualificació dels fets que van passar ara fa un any a Catalunya com a rebel·lió no és correcta tècnicament. N’hi ha, en puc donar fe, però cada vegada estan més callats. Tenen uns clars arguments jurídics, que al seu dia van ser compartits públicament per gairebé 200 professors i catedràtics i, tot i així, saben que neden contra corrent i, encara pitjor, que de la decisió de mantenir la seva veu crítica només en derivarien perjudicis que no estan compensats per la possibilitat que prevalgui el seny. “És un disbarat que ja és molt difícil de parar, molt difícil; tinc la sensació que la carrera ha entrat en bucle. De veritat, la posició dins de la carrera que els fets encaixen en el delicte de rebel·lió és aclaparadora”, comenta una altra veu en sordina. Aquestes veus abans no eren tan difícils de trobar ni la seva posició personal i tècnica estava tan estigmatitzada. No ho estava fins al punt que, fins i tot mantenint-les, aquestes veus han passat a una vida millor. Actualment, tanmateix, tal com baixen les aigües, ni des d’aquesta vida regalada podrien fer valer la seva posició tal com l’exposaven quan eren fiscals de trinxera. La lògica del poder.

Aquesta espiral del silenci, que ha apaivagat les veus crítiques que fa uns mesos es feien sentir en fòrums jurídics i en converses informals, no ha fet sinó créixer i no és possible entendre quina és la posició actual de la fiscalia ni la dificultat real perquè es produeixi alguna variació en la seva posició sense tenir en compte aquestes circumstàncies. Hi ha massa gent lligada de peus i mans, no només pel moment polític i els interessos personals, sinó també per la força fàctica que deriva d’aquesta opinió solidificada com formigó dins de la carrera fiscal. En aquest estat de coses, la nova fiscal general, María José Segarra, té un marge de maniobra limitat. Com el govern espanyol. Una cosa que en part ja era evident abans del seu nomenament.

Els fiscals que continuen considerant que la qualificació dels fets que van passar fa ara un any a Catalunya com a rebel·lió no és correcta tècnicament senten una immensa solitud

L’acusació per rebel·lió al Tribunal Suprem està sostinguda per alguns dels tòtems de la carrera fiscal. De tots quatre destaquen Saragossa i Madrigal, cada un procedent d’un sector ideològic, que han mostrat la determinació total de no moure’s ni un mil·límetre de l’acusació de conveniència endossada pel difunt Maza. És tan cert que no és cap secret que quan Sánchez-Melgar, fiscal general conegut com a El Efímero, va pensar que hi havia motius per no sol·licitar el manteniment de la presó de Joaquim Forn, els que van ser i són poderosos a la fiscalia del Tribunal Suprem li van mantenir el pols sense miraments i li van fer donar l’ordre per escrit per manifestar a la Sala que ho feien només per imperatiu legal. L’avís no va poder ser més clar. Algú es pensa que un fiscal general de l’Estat podria intentar canviar la qualificació abans del judici sabent que la reacció seria aquesta, i amb la pràctica totalitat de la carrera fent pinya amb els suprems? Certament, no. Segarra es deu a més a la idea de la independència fiscal respecte als vaivens polítics i no té tampoc cap altre remei que aferrar-s’hi, fins i tot si el resultat de tal coherència no fos el que nia en el seu fur intern. Això sense preveure les conseqüències polítiques i electorals que tindria per al partit en el govern espanyol. Per aquesta raó, algunes llengües viperines i crítiques consideren que només una sortida per elevació a destinacions llamineres que canviés els acusadors permetria aclarir el camp per fer lloc a altres qualificacions més ajustades a la realitat dels fets i a la realitat del nostre Codi Penal. Fantasiejar amb una copa a la mà és fàcil fins i tot a Madrid.

El nucli dur de l’acusació al Tribunal Suprem considera absurd que s’intenti acusar Trapero i els altres per rebel·lió i que l’acusació correcta és la de sedició

Acaba de saber-se que la fiscalia de l’Audiència Nacional anuncia que proposa d’acusar ara també per rebel·lió el major Trapero i l’excúpula del Departament d’Interior, alhora que afirma que es tracta d’un moviment d’enduriment pactat amb la fiscalia del Tribunal Suprem i amb la mateixa Segarra. Em penso que aquest moviment dels fiscals de l’Audiència Nacional no rebrà un suport clar. Aquesta atribució a una coordinació amb el nucli dur de l’acusació al Tribunal Suprem m’ha estat desmentida totalement. Encara més, des d’aquest nucli dur em fan arribar que consideren absurd que s’intenti acusar Trapero i els altres de rebel·lió i que l’acusació correcta és la de sedició. Els del Suprem no ho veuen! Així doncs, aquesta finta final de la cúpula fiscal de l’Audiència Nacional no ha de trobar per força ressò en els seus superiors, si bé és cert que, tècnicament, fins i tot havent tancat Lamela el cas per sedició, pot variar-se, ja que el processament condiciona els fets i les persones, però no la seva qualificació jurídica i, per tant, no amarra el fiscal. Per què intenten ara aquest enduriment? Les conjectures poden incloure un ampli ventall: des d’apuntar-se al carro de l’extrema acusació patriòtica —tan estès i ben vist en la carrera— a, com diuen algunes males llengües, evitar-se la feina de fer l’escrit d’acusació, “inspirant-se en el que presentin al Suprem”. Ves a saber. Potser és més fàcil d’intuir per què han decidit filtrar-lo: permetia pressionar Segarra des de l’opinió pública, tan procliu a l’aplicació del càstig màxim als pèrfids independentistes. No és fàcil, no obstant això, que prosperi. Ni per la fiscal general de l’Estat ni, com s’ha dit, pel coriaci nucli acusatori que roman en aquesta primera línia de defensa de l’amenaçada unitat de la pàtria.

Tot i que ja és impossible predir res ni tan sols aplicant la lògica perquè, com xiuxiuejava una fiscal que no seu lluny de Segarra, “encara que hi hagi qui està convençut que l’acusació penal ha servit per parar els peus als secessionistes, no és menys cert que la democràcia no té dreceres i que aquesta bogeria la pagarem”.

Anar a la font
Elisa Beni

Powered by WPeMatico

Translate »