Fins aquí hem arribat!

Rate this post

Quan Pablo Casado va guanyar les primàries que el van catapultar al lideratge de la dreta espanyola, en el partit d’Albert Rivera ho van celebrar. Soraya Saénz de Santamaría, al seu entendre, els hauria obert un forat en el centre i encegat les possibilitats de creixement. Així ho van llegir: Casado era una oportunitat per eixamplar la base electoral pel centre sociològic.

Tot just quatre mesos després, no hi ha constància que la direcció dels taronges hagi decidit fer aquest trànsit, sinó més aviat al contrari. En la hiperventilada cursa per l’hegemonia de la dreta i més enllà de decisions sobrevalorades com la de desbloquejar la tramitació en el Congrés d’algunes lleis, Rivera ha sortit com un pollastre escapçat a la conquesta del vot més ultra amb l’ús partidista dels símbols i les institucions en lloc de paraules i arguments. De projecte, millor ni en parlem en algú que un dia es fica al llit socialdemòcrata i al següent s’aixeca ultraliberal.

Altsasu ha estat el millor exemple de per on es disposa a transitar Rivera d’aquí a les pròximes eleccions erigint-se en màxim defensor de la Guàrdia Civil i la unitat d’Espanya com si Espanya només n’hi hagués una i la Guàrdia Civil li pertanyés per dret.

L’esquerra faria bé d’afrontar aquest debat que sempre ha tingut pendent amb els símbols nacionals per evitar que la dreta se’n segueixi apropiant com ha fet sempre

De la mateixa manera que el carrer no és dels radicals ―i Rivera té tot el dret a manifestar-se on vulgui sense ser increpat ni escortat per la Policia―, la Guàrdia Civil i la bandera tampoc ho són de Ciutadans. L’esquerra faria bé d’afrontar aquest debat que sempre ha tingut pendent amb els símbols nacionals per evitar que la dreta se’n segueixi apropiant com ha fet sempre.

Ningú no s’atreveix a obrir-lo perquè la vegada que Pedro Sánchez es va embolicar amb la bandera nacional durant la presentació de la seva candidatura per a la Presidència del Govern, el vam linxar, malgrat que el gest pretenia ser un senyal de moderació, d’institucionalitat i fins i tot de gir al centre polític.

Tot això va passar malgrat que els principals dirigents de Podemos, inclòs Pablo Iglesias, sovint han defensat que no es podia regalar a la dreta els conceptes ni els símbols de la pàtria i d’Espanya.

Ara, la greu crisi territorial i l’encès debat català han tornat a posar de manifest que PP, Ciutadans i ara Vox es desenvolupen més còmodament a l’empara de la rojigualda que la resta dels partits. Deu influir que va ser la bandera de la dictadura i dels seus hereus polítics més o menys directes, però si l’esquerra vol combatre l’ús partidista de símbols i institucions, algun dia haurà de posar-s’hi seriosament, i no només amb la denúncia ocasional.

Es comença amb l’himne, se segueix amb la bandera i la Guàrdia Civil i s’arriba, com ja hi hem arribat, a la patrimonialització de la Constitució. Si Rivera reparteix ja carnets de constitucionalistes en funció de qui va anar o no a Altsasu a defensar la unitat d’Espanya i la Guàrdia Civil, Casado ho fa en funció de qui sí o qui no dona suport a la convocatòria anticipada d’eleccions. Fins aquí hem arribat!

Anar a la font
Esther Palomera

Powered by WPeMatico

Translate »