Fermament, massivament, pacíficament

Visc aquests dies previs a la sentència amb una barreja d'emocions. D'una banda, tristesa, amargor i enuig davant el que temo que serà una condemna dura, d'un grapat d'anys de presó, per als líders independentistes que han estat jutjats al Tribunal Suprem. De l'altra, estupefacció i alarma davant la manera com una part de l'independentisme sembla que hi pretén respondre.

Com que estic convençut que la tristesa, l'amargor i l'enuig davant la sentència i la previsible condemna són compartits per molts, i que, a més, no necessiten gaires explicacions, invertiré aquestes ratlles a tractar d'argumentar el perquè de l'estupefacció i l'alarma.

L'estupefacció i l'alarma venen causades per l'espiral de confrontació que va creixent perillosament cada dia que passa. L'unitarisme prova de convertir l'independentisme en un tot violent, a banda de malvat. Les detencions de membres dels CDR el 23 de setembre han estat ideals per redoblar l'esforç per empastifar l'independentisme amb el sutge greixós de la violència, per tractar d'imposar a Catalunya la plantilla basca dels temps d'ETA, amb la qual alguns se sentirien tan còmodes.

I ha estat una equivocació la manera com han reaccionat alguns representants de l'independentisme, començant pel president Torra, rebutjant una volta i una altra desmarcar-se ―la qual cosa calia fer, posant naturalment per davant la presumpció d'innocència dels CDR detinguts i empresonats― de qualsevol temptació violenta. Limitar-se a cridar que tot és una mentida i un gran muntatge, defensar la completa innocència dels detinguts a peu i a cavall, cegament, i atribuir-ho tot, absolutament tot, al joc brut de l'Estat no és, a desgrat que ho pugui semblar, ni valent, ni útil.

L'independentisme no pot caure en el parany de contribuir a engrossir l'onada de criminalització que avança sobre Catalunya. Una onada de criminalització que busca el rèdit electoral i, en segon lloc, legitimar una nova intervenció de l'autonomia ―a través de la llei de seguretat nacional, el 155 o qualsevol altre procediment―. No són pocs els que a Madrid somien a administrar colonialment i amb mà de ferro el nostre país.

Pedro Sánchez ―un tipus addicte al tacticisme i sense gaires conviccions enllà d'ell mateix― no sols surfeja l'onada de rancor aixecada per la dreta, sinó que també l'alimenta davant d'unes eleccions que es presenten cada vegada més incertes per al PSOE.

Fer servir la condemna per alliberar la ràbia, esbravar-se agressivament i perdre els estreps és un luxe que l'independentisme no es pot permetre

Davant la previsible condemna que dictarà el Constitucional s'ha de protestar. Amb fermesa, rotundament, massivament, però també pacíficament i serenament. Les manifestacions de l'Onze de Setembre i el referèndum de l'1 d'octubre són l'exemple a seguir. Són aquelles manifestacions i aquella votació el millor que ha fet l'independentisme. També el 3 d'octubre del 2017. I són el que ha d'inspirar la reacció catalana en aquests moments tan difícils. Les protestes han de ser com més majoritàries i concertades millor, intel·ligents i sense perdre de vista l'horitzó, els objectius.

Per la seva part, el president Torra hauria de tenir clar, i no ho sembla en absolut, que la resposta institucional no pot ser la mateixa que la resposta del moviment independentista civil. I, també, que la Generalitat és la primera responsable, a través dels Mossos, de garantir l'ordre i la seguretat públics, fet que situa la nostra policia sota els focus i, si les coses es torcen, possiblement en una situació molt delicada.

Col·lapsar el país durant tres dies, l'ocupació d'institucions com el Parlament o l'enfrontament amb els cossos de seguretat són molt males idees. És el tipus de coses que cal evitar. De fet, el desbordament agressiu ―encara que sigui per grups no majoritaris― és el que estan esperant aquells que no sols volen aixafar l'independentisme, sinó escombrar, a més, la catalanitat.

És un disbarat, com dèiem, perquè afavoreix i ajuda simbòlicament al relat que assegura que l'independentisme és violent, cosa absolutament falsa.

Però també ho és en el terreny pràctic, tota vegada que l'independentisme continua sense tenir prou força per imposar la independència unilateralment. No la tenia l'octubre de fa dos anys i no la té avui, encara que incomprensiblement alguns semblen estar convençuts de tot el contrari.

Fer servir la condemna per alliberar la ràbia, esbravar-se agressivament i perdre els estreps és un luxe que, a més de no dur enlloc, l'independentisme no es pot permetre.

No es pot permetre, esclar, si realment vol, algun dia, guanyar o ―més probable― negociar des d'una millor posició que l'actual.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: