Feminisme o justícia? Femení singular

Rate this post

El feminisme està de moda: s’alcen les dones (també les operades per vèncer el temps, i les sexualment exposades per seguir modes impossibles o poc edificants, i les venudes per un paper o per la fama després d’haver pujat a aquest preu l’escala, i les que han acceptat ser degradades a la consideració d’ornament o posades a cop de quota en els consells d’administració) per dir que ja n’hi ha prou, que s’han afartat de ser com van ser i que a partir d’ara no pensen depilar-se. Em sembla bé el detall, algunes vam deixar el tenyit capil·lar encobridor fa ja temps, encara que mai no ens vam proclamar feministes. I tampoc no ho direm ara, encara que ho exigeixi Chimamanda. Competim amb èxit a les universitats i vam estar en les organitzacions en llocs de responsabilitat, de vegades sentint ofertes temptadores el preu de les quals coneixíem, i en altres casos suportant la desconsideració de qui creu que les dones són inferiors mentalment. Però no per això ens diem feministes. Senzillament, parlem de justícia, creiem que el món també és competència i que cada sexe, com cada persona, té les seves pròpies armes i que el futur, on la força física cada vegada comptarà menys i les guerres les faran màquines controlades des d’un ordinador, la igualtat d’oportunitats arribarà per si mateixa i els sexes (del gènere humà) seran irrellevants en l’accés al poder.

Segurament llavors, fruit d’aquesta igualació social natural, haurem perdut moltes coses que són únicament femenines. Algunes antropòlogues afirmen que deixarem de parir, que generacions futures parlaran amb repugnància del fet d’haver allotjat les dones un fetus a les seves entranyes, i així ja no hi haurà paradoxes com les de la mateixa femella extasiada amb la vida que alimenta al seu ventre i decidint que, si ella pareix, ella decideix si es treu el coàgul de sang que materialment és aquesta vida; decidint la vida o la mort amb la supèrbia de qui es creu Déu. Curiositats antropològiques del presumpte dret a ser mare.

Feminisme com a reacció dolguda o com a causa universal de la justícia?

Està de moda ser feminista, i aquesta moda ha acompanyat el vestit i les flors en l’entronització de Meghan Markle com a princesa del poble d’Anglaterra; recuperem (reinventem) la seva proclama preadolescent davant la poderosa Procter & Gamble i magnifiquem la seva autonomia deambulatòria pel passadís de la catedral on se celebra el casament fins que es troba amb el pare de Harry (en altre temps un bala, potser masclista, potser misogin, ara se’ns ha esborrat de la memòria la borratxera i la rastellera de models tallades pel patró de Barbie, tan feminista ella també, que van ser xicotes seves) i, d’home a home, es lliura la noia al seu destí: Ventafocs que compleix el conte de fades (jo no tinc res contra aquests, ja que hi ha mil claus en les quals llegir-los) sí que ho és, però no sé jo si es pot considerar la flamant comtessa de Sussex símbol de la igualtat de sexes, ni de la igualtat de classes, ni de la igualtat de res.

No sé tampoc si el protofeminisme, el de les que es van esgargamellar per causes de justícia i van posar en perill la seva integritat per drets que no haurien hagut de ser objecte de debat estaran contentes amb la moda i s’alegraran de les adhesions, o al contrari, si lamentaran l’arribisme i la hipocresia de tant discurs de saló, de tanta posa indignada sobre catifes vermelles, dels qui fan veure que són el que no són. Però el que sí que intueixo és que la inclusió d’una revolució en el discurs, un cop acceptat aquest, perd tota la seva força transformadora. Què va fer, si no, la burgesia que va canviar del franquisme a la socialdemocràcia, a través de la transició, quan va elevar als altars el Pablo Picasso del Guernica i el va posar als museus?

Quan en la política nord-americana la dona es va enfrontar al (poc) negre Obama, va perdre, i va perdre de nou enfrontada a l’outsider encara que milionari Trump, però potser no va perdre per ser dona, i sí per ser la dona que va aguantar un marit que valia menys que ella per no veure’s privada de tot el que l’estatus presidencial significava. Potser des d’aquest punt de vista poc es diferenciava la dona candidata de la tercera dona-objecte ornamental de l’altre candidat. Perquè ser dona amaga mil valors, però el valor, encara que declini en masculí, no és mascle ni femella. Feminisme com a reacció dolguda o com a causa universal de la justícia? Com abans enfrontem la veritat, abans assolirem la pau. No som iguals més que en valor; fora d’això, som gloriosament diferents, complementàriament capaços del millor, i l’única aspiració que no generarà un enfrontament implica continuar reivindicant l’esforç, el mèrit, la capacitat i l’excel·lència. Dos en masculí, dos en femení; totes en humanitat. Per cert, aquesta última paraula, femení singular.

Anar a la font
Montserrat Nebrera

Powered by WPeMatico

Translate »