Exvotants del PSOE al míting de Vox

Vaig anar ben preparat al míting de Vox de l’Hospitalet. La veritat és que confesso que em venia de gust. Em vaig perdre el primer míting multitudinari de la formació al recinte de Vistalegre a l’octubre del 2018. El nas em deia aleshores que entrarien al Congrés i volia comprovar, in situ, si els votants de Vox són tan dolents com diuen. Almenys alguns mitjans. Me’l vaig perdre perquè va coincidir amb un acte de Societat Civil Catalan a Barcelona -més a prop de casa- sobre la paper de la premsa durant el procés. Amb periodistes com Albert Castillón, Regina Farré, Anna Grau i Pablo Planas la cosa prometia. Tot i que, al final, em va semblar poc. Així que, després d’haver cobert el míting de Pedro Sánchez el dia anterior a Viladecans, vaig agafar el tren cap a l’Hospitalet. A més en un feu socialista -Núria Marín ha aconseguit majoria absoluta en les municipals- i amb els CDR amb barra lliure. Abans vaig aprofitar per passar per la Llibreria Perutxo, a 100 metres de l’estació, just a la Rambla Just Oliveras. Tenen una bona secció d’història. Vaig estar dubtant entre el clàssic de Gregorio Morán “Miseria, grandeza y agonía del Partido Comunista de España” -potser per compensar- o una nova biografia de Tolstoi. Però en tinc diverses pendents sobre escriptors i darrerament m’ha donat per la França de Vichy. Així que em vaig decidir per un llibret de José Luis Espinar sobre “Waterloo. L’última batalla de Napoleó”. No per solidaritat amb Puigdemont. Ni tampoc és el primer llibre sobre la coneguda batalla que cau a les meves mans. Però em va semblar interessant una visió d’un especialista d’aquí. No un saberut professor d’Oxford o Cambridge. Com en tots els llibres hi va haver també un motiu de compra: un flaix. L’apartat que hi dedica al factor humà. Hi havia tots els mariscals amb què Napoleó es va jugar el seu futur: l’absent Berthier -va morir en llançar-se per una finestra no se sap si per un suïcidi voluntari o induït-; Suchet, aparcat a Itàlia; Soult, que va substituir a l’esmentat Berthier com a cap d’estat major i va resultar un desastre; Ney, “valent entre els valents” però que va llançar aquella càrrega de cavalleria abans d’hora; Davout, al que va deixar a París com a ministre de la Guerra per vigilar el galliner; i sobretot Grouchy que -a diferència de Blücher- va arribar amb retard al camp de batalla. Més ben dit: no va arribar-hi mai. La veritat és que abans -res més sortir de l’estació- em vaig trobar amb un seguidor. Primera sorpresa: era un exvotant del PSOE. De la famosa majoria absoluta de Felipe González del 1982: la dels 202 escons. Rècord absolut. “¿A qui votar? Doncs als que et fan la murga. I qui et fastigueja? Doncs els indepes”, explica. És, sens dubte un argument contundent. “Jo, a la vida, he anat evolucionant: al PP l’he votat alguna vegada. Fins i tot en una ocasió vaig votar al Pujol! “. Alberto -el nom és fictici: treballa en un edifici de la Generalitat- diu que ell va començar a intuir això del procés “cap al 2008 amb Maragall”. Pasqual, no l’Ernest. Nascut a Barcelona, catalanoparlant, casat, dues filles i a l’espera de la jubilació explica que “quan pugui em llarg”. “Fins m’he portat els petits estalvis fora de Catalunya”, afegeix. Li pregunto, ja que hem trencat el gel, si la seva inclinació electoral per Vox té a veure també amb la immigració. Explica que viu a prop de la plaça Cerdà en un edifici aparentment sense problemes de convivència. “En el meu replà som quatre famílies. Quan vam arribar, en els anys 80, érem tots d’aquí. Ara n’hi ha dures de xinesos. Però els xinesos no donen problemes “. “Amb uns magribins va ser diferent: fins i tot vaig haver de posar una denúncia per amenaces de mort”. – Què va passar ?, li pregunto. “A les tres de la matinada van muntar una festa. Es pensaven que estaven en una jaifa enmig del desert “, explica. “Però des de la denúncia van suaus com una seda”, afegeix. Ens acomiadem. Enfilo cap al recinte de la Farga. No està gaire lluny, però primera decepció: no hi ha CDRs. Tot tranquil. Ja a dins, i convenientement acreditat, comprovo que no van amb casc ni els periodistes de La Sexta a diferència de les darreres manifestacions a Barcelona. Se’m presenta una altra persona. En aquest cas exvotant del PP. Vint-i-nou anys, casat, la seva dona és d’Esquerra. Sembla que el matrimoni resisteix però no li ha deixat portar les filles. – Per què Vox? pregunto a boca de canó. “Pot portar un canvi polític a Espanya”, respon. “Els partits polítics -afegeix- no són com els equips de futbol, que són per a tota la vida: has d’anar provant”. No em sembla mala teoria. Crec que ha arribat a Vox per eliminació dels contraris. “L’oposició em sembla fluixeta”, assegura. “Rivera em va semblar en el seu moment molt potent però ha perdut força”. I perquè, de moment, no tenen casos de corrupció -excloem ara per ara les últimes informacions sobre Rocío Monasterio-. En la seva opinió els de Vox “tenen principis ètics i morals”. Però, per descomptat, no es consiera d’extrema dreta. Ni tan sols de dreta extrema. Es defineix com “conservador en el camp social i liberal en l’econòmic”. M’endinso en el recinte. Encara hi ha cadires buides. I l’acte començarà amb mitja hora de retard. Però al final Santiago Abascal aplega unes 3.000 persones. No està malament per jugar en camp contrari -l’antic cinturó roig ha deixat de ser-ho-, amb els CDR que la van fer grossa a Viladecans i haver muntat el míting en dos dies. Colau, per a la qual hi ha indirectes durant les intervencions, s’ha negat a cedir cap local municipal a Barcelona. Entre el públic famílies i parelles, fins i tot parelles d’estètica més pròpies d’un acte de Podem que de Vox. En suma: classes mitjanes o populars. Més d’un seguidor em demana un selfie i ho passo francament malament perquè sóc valent davant la càmera que en la vida real. Em respecten fins i tot els que saben de la meva procedència independentista. I, per més que m’hi esforço, no aconsegueixo trobar-ne cap amb estètica skin o neonazi encara que tampoc descarto que n’hi hagués algun. Durant l’acte hi ha un incident però m’agafa a l’altra banda i quan hi arribo ja és tard. Això sí, abunden les banderes espanyoles i els crits de “Puigdemont a la presó”. En acabar l’acte sona l’himne espanyol i la primera fila es posa gairebé en posició de ferms en senyal de respecte. Algunes senyores, en canvi, fan moure la bandera. En arribar a casa, consulto el meu canal de youtube i -en el reportatge que hem penjat sobre l’acte- veig més transvasament de vots: en aquest cas de Ciutadans a Vox. Veurem el 10-N. Anar a la font – e-noticies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: