Exercir el poder

L’independentisme ha estat més fort, i més atractiu com a projecte polític, quan ha demostrat no només que tenia un model de societat, sinó que estava disposat a defensar-lo i, sobretot, a implantar-lo. És a dir, quan assumia ésser i actuar sense esperar el permís de l’amo i rebutjant els marcs imposats per l’espanyolisme per definir-se a si mateix. Quan exercia la sobirania.

Malgrat que una de les contrapartides de l’acampada de joves a Universitat va ser amansir el jovent que es deixava la pell a les batalles d’Urquinaona, confio que les pràctiques i discursos teixits aquells dies seran una llavor en accions futures. Per la seva banda, els actes dels CDR i el Tsunami són accions d’apoderament ciutadà, que van en la línia del que ja apuntava fa uns mesos: serveixen per provar la capacitat de l’independentisme per controlar el territori; descolonitzen la ment tant dels participants com dels qui els donen suport, en veure’s com a subjectes capaços de desestabilitzar, ni que sigui una mica, el normal funcionament del dia a dia, i ajuden a demostrar la cara més autoritària de l’estat espanyol. Un estat que, com totes les democràcies del món, farà excepcions a les seves normes per sobreviure.

Això últim és rellevant perquè, tal com indica Sergi Castanyé, una de les fórmules que més funciona a l’hora d’ampliar la base és que les persones no independentistes cada cop s’identifiquin menys amb les pràctiques de l’estat espanyol. És a dir, més enllà de formular un projecte de país, que implica una visió nacionalista catalana, el que cal per sumar certs sectors de la societat catalana és rebaixar el seu nacionalisme espanyol.

Precisament, amb el preacord de govern entre PSOE i Podemos hem vist els límits de l’estratègia de les lluites compartides per ampliar la base. Quan es va constatar la crescuda en diputats de Vox, molts espanyols van sentir amenaçats, amb raó, els seus drets. Per a ells, la solució era un govern suposadament progressista, que garantís la preservació dels consensos de mínims en matèria d’igualtat, antiracisme i drets LGTBI, malgrat que la política del PSOE passi per multar vaixells que rescaten refugiats al Mediterrani, mantenir els CIE, enviar més efectius de les forces d’ocupació a Catalunya i tenir la capacitat de censurar pàgines web. El progressisme espanyol, en definitiva, ha preferit un mal de ventre al tifus. Oblidant que, per a Catalunya, el PSOE és tan repressor com ho és Vox.

De cara a negociar la investidura, l’independentisme ha de tenir en compte la condició de Catalunya com a objecte, i no com a subjecte, en els projectes tant de l’esquerra com de la dreta espanyola

Veient el punt sobre Catalunya del preacord firmat per Podemos i PSOE, i les reaccions entusiastes que el pacte ha generat en el progressisme activista, intel·lectual i mediàtic del país veí, podem concloure que la proposta per defecte que ofereixen les esquerres espanyoles ―feministes, antiracistes, obreres, LGTBI― a Catalunya és que l’"a por todas" torni a ser un "a por ellos". Igual que passava amb les dones durant els règims colonials, Catalunya, una nació subalterna, no és res més que un bé negociable ―i per tant prescindible― en les converses dels qui tenen el poder.

De cara a negociar la investidura, l’independentisme ha de tenir en compte la condició de Catalunya com a objecte, i no com a subjecte, en els projectes tant de l’esquerra com de la dreta espanyola. Sabent que el disseny de les institucions afavoreixen el domini de l’espanyolisme davant dels nacionalismes subalterns (sempre queda la gran coalició), l’independentisme ha d’actuar entenent que pot fer que les decisions que prengui el PSOE tinguin un preu molt alt. Fins al punt que, com apunta Jorge Cagiao, entengui que li surt més a compte negociar de veritat, en igualtat de condicions, que no pas seguir mercadejant amb els drets de la població catalana. En el fons, si el PSOE confia que l’independentisme claudicarà és perquè sap que l’Estat té un exèrcit que pot passar tranquil·lament per sobre d’un CDR en qüestió de segons.

Això ho ha facilitat el discurs independentista hegemònic mateix. Quan Rufián diu que qualsevol lluita nacional no val la violència, no només està mostrant supèrbia envers la majoria de lluites nacionals del món, sinó que assumeix ell mateix la responsabilitat de les morts que pugui causar el repressor, caient de quatre grapes en el discurs desapoderant tan típic del colonialisme, que posa al mateix nivell l’autodefensa amb la repressió, i els aldarulls amb l’ocupació. Ja va passar l’1 d’octubre, quan PDeCAT i ERC es van fer enrere per evitar morts. El missatge que van donar a l’Estat aquell dia és que, si l’independentisme va més enllà d’organitzar un referèndum, Espanya té carta blanca per portar la violència a les seves últimes conseqüències.

Així doncs, l’única manera productiva d’afrontar les negociacions per part de l’independentisme és mitjançant una lògica autoafirmativa que permeti condicionar les accions del rival. El , el no o l’abstenció s’haurà de decidir, simplement, en base a si el que ofereix el PSOE és bo per assolir la independència de Catalunya. Si es vol diàleg i negociació per fer un referèndum, cal que sigui entre iguals. Sense presos ni exiliats, sense forces d’ocupació i reconeixent el dret a l’autodeterminació. I cal que hi hagi una taula constituïda abans de tancar la investidura, no una promesa. Si no, l’alternativa del PSOE és Ciutadans, PP o el caos. Cap pena per a l’esquerra fraternal, que ha estat la primera a deixar Catalunya a l’estacada quan ha vist perillar la seva pell. I ben fet que han fet.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: