Exemplar

Agost del 2010. Despatx de Pep Guardiola. Sona música clàssica. Javier Mascherano recorda l’escena i recorda la frase: “Saps que has vingut al Barça per no jugar, oi?” [rialles mútues]. En aquell precís instant va néixer l’amor. Guardiola va errar en el presagi i va encertar de ple en la idea de reubicar Mascherano com a central. Bonica paradoxa. La reconversió que el mateix Pep va idear el va allunyar de la seva predicció. Mascherano és encara a dia d’avui el tercer futbolista estranger amb més partits jugats de la història del Barça. 334 partits en les set temporades i mitja que va defensar la samarreta blaugrana. 18 títols com a culer (4 lligues, 4 copes, 2 Champions, 4 supercopes d’Espanya, 2 supercopes d’Europa i 2 mundials de clubs). Només el superen un tal Leo Messi i un tal Dani Alves.

Mascherano aterrava l’estiu del 2010 a Barcelona consagrat com a futbolista. Titular al Liverpool i ànima de la selecció argentina. El gener del 2018 marxava del Camp Nou erigit en mite. La seva millor virtut: observar, escoltar i entendre des del primer dia que Guardiola no era l’enemic. El context no afavoria. El Barça venia de guanyar el sextet. El competidor no afavoria. Sergio Busquets era inamovible en la posició de migcentre. I aquí el gran quid de la qüestió: Mascherano va acceptar el repte de la metamorfosi. “Seria un neci si pensés que seria titular en aquest mig del camp només arribar al Barça”, afirmava el dia de la seva presentació. En efecte, no seria titular en aquell mig del camp, però sí acabaria sent un dels centrals més complets que han passat pel Camp Nou. Moltes imatges mentals en el record. Des del seu mític ’tackle’ davant Nicklas Bendtner en l’últim minut d’aquella eliminatòria de vuitens de final de la temporada 2010/11 contra l’Arsenal per salvar un gol cantat fins al seu partidàs actuant a l’eix en la final del 2011 contra l’United a Wembley. O el seu únic gol com a professional amb el Barça el 26 d’abril del 2017 contra l’Osasuna, de penal, i amb Luis Enrique rient a la banqueta.

Als seus 36 anys, Mascherano penja les botes. Ho ha fet públic en les últimes hores després del 0-1 d’Estudiantes contra Argentinos Juniors a La Plata. Adeu en un estadi buit per culpa de la pandèmia. Adeu després d’una derrota. Adeu a través d’una conferència telemàtica. Res a veure amb el comiat viscut el 2018 a Barcelona, en un Auditori 1899 ple, protegit pels seu cercle íntim del vestidor, acompanyat també de Puyol i Abidal, i amb un posterior homenatge també a la gespa en el derbi contra l’Espanyol. Canvia l’escenari i el format, però l’epitafi verbalitzat pel mateix Mascherano aquell dia valdria ara dos anys després: “El somni acaba aquí i toca despertar”.

Mascherano ha somiat despert. És dels pocs afortunats de la història del futbol que ha viscut l’experiència d’haver disputat quatre mundials. Marxa sense una copa del món, però marxa amb dos ors olímpics [Atenes i Pekín]. Se’n va amb 18 títols com a blaugrana i una lliga argentina amb River i una lliga brasilera amb el Corinthians. Compromís, lideratge, caràcter i esperit crític. River Plate, Corinthians, West Ham, Liverpool, Barça, Hebei Xina Fortune, Estudiantes i l’albiceleste. “És el moment de posar punt final a la meva carrera. Després de meditar-ho molt, és el més correcte”. “Vull agrair a tots els clubs, els entrenadors, els companys que he tingut al llarg de la meva carrera la seva estima. Vull agrair a aquest club [Estudiantes] que m’hagi donat l’oportunitat de jugar els últims partits, lamentablement menys del que pretenia. A vegades un no tria el final, s’acaba donant per si sol. Marxo tranquil perquè he gaudit la professió al cent per cent”.

7

clubs

en 17 anys de carrera

4

mundials

amb l’Argentina

20

títols

i 2 ors olímpics

Anar a la font – El Punt Avui – Esports

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: