“La mort és un càstig per a alguns; per a d’altres, un regal, i per a molts, un favor.”
Sèneca
Recordo amb molt d’afecte les classes d’ètica dels que ens salvàvem de les de religió amb consens patern. La discussió de casos, de vegades extrems, feia aflorar no només els arguments a favor i en contra d’una posició, sinó els veritables motius i raonaments pels quals en ocasions adoptem una posició que ens sembla irrenunciable. De vegades els casos eren una mica impostats, buscats pel docent per estimular el debat; d’altres, la vida ens els serveix de veritat i no per aquest motiu exigeixen menys reflexió.
Marin Eugen Sabau, el guàrdia jurat anomenat pels mitjans sensacionalistes “el pistoler de Tarragona”, ha demanat l’eutanàsia. Les ferides provocades pels trets pels Mossos per “neutralitzar-lo” li van provocar lesions greus de medul·la i neuropaties dolorosíssimes que no tindran cura. Així que el comitè mèdic de l’Hospital Penitenciari de Tarragona ha considerat que la seva situació es troba dins dels paràmetres regulats en la Llei d’Eutanàsia, 3/2021, de 24 de març. Aquesta llei afirma a l’article 4: “Es reconeix el dret de qualsevol persona que compleixi els requisits previstos en aquesta Llei a sol·licitar i rebre la prestació d’ajuda per morir”. Els metges de l’hospital en el qual es troba afirmen, constituïts tal com recull la llei, que els requisits es donen.
La qüestió és que algunes de les seves víctimes pretenen oposar-se a l’exercici d’aquest dret, no en el procediment de mort digna, en el qual no existeixen per a la llei, sinó davant del jutjat que instrueix els intents d’homicidi dels quals se l’acusa en la persona dels seus companys. Ja coneixen el cas: un de seguretat és acomiadat i, contra el que considera una injustícia, torna i tiroteja diversos companys i el gerent de l’empresa. Més tard, en la fugida, dispara contra un mosso i s’atrinxera en una masia de Riudoms en la qual els Mossos, per reduir-lo, li disparen i li causen les lesions greus incurables per les quals demana ara la mort digna.
És un dilema jurídic o ni tan sols és un dilema? Els representants de diverses víctimes demanen a la jutgessa d’instrucció que impedeixi que se li practiqui l’eutanàsia, atès que està en presó preventiva i “l’hospital no té facultats per donar mort a un investigat que es troba en presó preventiva per ordre judicial”. Tanmateix, la llei d’eutanàsia no fa cap excepció, sinó que “qualsevol persona” que compleixi els requisits pot demanar l’eutanàsia i no es fa cap excepció respecte a l’estat judicial d’aquesta persona. Les víctimes continuen afirmant que “un presumpte assassí no pot esquivar el judici ni la condemna mitjançant l’eutanàsia. L’òrgan judicial ha de ser el que asseguri que sigui jutjat”. En realitat, si les circumstàncies en les quals ha quedat Marin Eugen compleixen les condicions de la llei d’eutanàsia, difícilment podria ingressar a la presó en cas de ser condemnat en aquest estat. Per què les víctimes intenten impedir que mori segons el seu desig? És desig de revenja, més que de justícia, o hi ha altres implicacions legals que els porten a exigir aquest judici? Em refereixo a indemnitzacions o responsabilitats civils derivades d’una condemna.
Per què les víctimes intenten impedir que mori segons el seu desig? És desig de revenja, més que de justícia, o hi ha altres implicacions legals que els porten a exigir aquest judici?
Aquí tenim un tema de pes, d’aquests que el legislador no preveu quan legisla, o que si se n’adona, no veu cap motiu per convertir-los en una excepció. Les víctimes, dins d’un procediment penal, poden demanar que s’impedeixi a l’imputat exercir drets més enllà del de la llibertat, la privació de la qual ha estat acordada pel jutge de manera provisional? Alguns advocats de l’acusació han apel·lat al dret a la tutela judicial efectiva perquè la jutgessa impedeixi que es practiqui aquesta eutanàsia. Magistrats del TC em recorden que la tutela judicial efectiva obliga l’Estat, però no pot condicionar l’exercici d’aquest dret per part de l’acusat. Estic convençuda que hi haurà jutges que ho veuran d’una altra manera, sobretot els que en essència són contraris a l’eutanàsia.
Curiós dilema. I si els mossos haguessin impactat amb les bales uns centímetres més cap enllà o més cap aquí? Llavors no caldria plantejar-se aquestes preguntes, ja que Marin Eugen Sabau podria haver mort en aquell mateix instant. Es podria dir, llavors, que el dret a la tutela judicial efectiva es va infringir? O, més enllà de Catalunya, fixeu-vos en el cas del marquès ahir a Madrid. Quan va entrar amb l’arma personal —en tenia algunes amb permís— a l’habitatge de l’exclusiu barri de Salamanca i va disparar a la seva dona i a una amiga, i les va matar, ell mateix, com tants d’altres, va acabar amb les possibilitats de ser jutjat aplicant-se la seva pròpia eutanàsia, el suïcidi. És un acte molt comú, causar el mal i no voler després fer front a les responsabilitats. Potser el de Tarragona podria haver decidit això abans que arribessin els Mossos, quan estava perfectament sa, sostraient-se així al procés penal. No ho va fer. Van ser bales de la policia les que el van deixar en un estat neurològic i personal que entra dins dels paràmetres exigits per demanar l’eutanàsia. Per què les víctimes haurien acceptat una de les morts i no l’altra?
És possible que a més de les consideracions pròpies de la naturalesa humana —aquesta espècie de revenja que es cobra la justícia i que li és pròpia— n’existeixin altres d’índole pràctica com que la consideració de víctima a efectes d’ajuts o indemnitzacions depengui de la consideració legal i després de la sentència; en aquest cas, s’hauria d’estudiar que aquesta mena de rescabalament a les víctimes de delictes greus podria ser abordat d’una altra manera.
Un cas per a debat, perquè no s’havia presentat mai, ni en termes morals ni en termes jurídics. No obstant això, ni tan sols l’Estat és capaç d’assegurar que els presos preventius conservin la vida fins al judici. A Espanya, la taxa de suïcidis de les persones internades en espera de judici és 23 vegades més alta que la de la població general i 1,58 vegades més gran que la dels presos condemnats. Així que en tots aquests casos, sense aplicació legal de cap dret reconegut, tampoc aquests acusats no arriben mai a tenir un judici i una sentència, i les víctimes, en aquests procediments, queden en les mateixes circumstàncies. També podria al·legar-se aquí que l’Estat, a través dels seus serveis penitenciaris, està obligat a preservar la vida d’aquestes persones fins que arribin a judici. No passa.
A mi la qüestió m’obre diversos fronts de reflexió. Què busquen les víctimes en el procés penal i què és el que el procés penal pot donar-los? Les persones que demanen cadenes perpètues o, fins i tot com ha insinuat alguna víctima, la pena de mort, en virtut de què s’oposarien a la sol·licitud de mort voluntària de l’acusat? Tenint en compte que els metges han complert els requisits sol·licitats per la llei d’eutanàsia, poden el jutge penal i les víctimes personades fer al·legacions en un procediment que no és el que els competeix? Les policies posen els mitjans sempre per detenir els sospitosos amb el menor dany físic possible? Penso en els terroristes que ja són “abatuts” amb més freqüència que detinguts.
Jo tinc la meva resposta, però admeto que hi pot haver altres maneres de veure-ho. Per mi, la llei d’eutanàsia estableix els requisits del sol·licitant i no estableix cap altra circumstància en la qual aquest dret no pugui ser reclamat. Segons la meva opinió, les víctimes del procés penal no estan habilitades per impedir l’exercici d’un dret del qual no ha estat privat l’acusat.
I vostès? És un bon cas de reflexió, per saber on som. I no oblidin que la història de l’acusat és també la d’un drama, el d’una persona que es troba acomiadada i al carrer, segons ell de manera injusta, i respon com no ho hauria de fer ningú.
Font: ElNacional.cat – Read More