Eurídice vol una habitació pròpia

Rate this post

La història és la següent: Aristeu intenta segrestar Eurídice. Ella s’escapa, però, pel camí, trepitja una serp, rep una mossegada i mor. Quan el seu enamorat, Orfeu, se n’entera, decideix baixar als inferns, a l’Hades, per recuperar-la. El mite d’Orfeu i Eurídice és, o això ens han venut durant segles, una gran història d’amor. Si ens posem les ulleres liles i l’analitzem sota uns altres paràmetres, ens adonarem que encaixa a la perfecció en el mite de l’amor romàntic. No cal que ens preguntem què passa cinc o deu anys després ni si compartien les feines domèstiques o es respectaven les respectives carreres professionals. Només ens hem de fer una pregunta: què en pensa Eurídice de tot això? I si, com planteja l’escriptora Elfriede Jelinek, no hi està d’acord? Potser prefereix viure a l’Hades però ser independent que viure controlada en el món real? Potser decideix tenir veu i una habitació pròpia. Potser decideix empoderar-se. 

L'Ombra Parla Eurídice@GianMarcoBresadola

Aquest és el punt de partida d’Ombra (parla Eurídice), la novel·la d’Elfriede Jelinek en la que s’ha basat Katie Mitchell per crear un dels grans espectacles del Festival Grec d’enguany. Una meravella de muntatge que ens obliga a preguntar-nos per què hem hagut d’esperar tants anys per veure-la a Barcelona. Mitchell és una de les millors directores d’escenes del panorama actual. De fet, a la Gran Bretanya és coneguda com ‘la reina d’Anglaterra’. Una directora que, des de fa uns quants anys, fa cinema dins el teatre. O, en aquest cas, cinema en directe.

El teatre de Mitchell pot recordar al de Christiane Jatahy però, al meu entendre, va més enllà. I si elles marxessin a Moscú? ens oferia dues mirades igual d’importants alhora: La de l’obra de teatre i la de la pel·lícula. És cert que es rodava en directe, però l’espectacle teatral no estava supeditat al cinema. Teatre i cinema eren les dues cares d’una mateixa moneda que ens permetia conèixer, molt millor, aquelles tres germanes. Mitchell trenca amb tots els prejudicis i porta el gènere al límit: La història se’ns narra a través de la pantalla. És gràcies a la pantalla que ens podem acostar als rostres dels actors i, sobretot, entendre què pensa i què sent Eurídice. 

L'Ombra /Parla Eurídice@GianMarcoBresadola

Ara bé, el rodatge i muntatge en directe ens serveixen per adonar-nos que tot és mentida, per veure les costures del cinema i de la ficció. I, alhora, ens dota de múltiples punts de vista. M’explico: El cinema dirigeix la nostra mirada. A través del pla – més petit o més gran -, ens diu què hem de mirar. En canvi, el teatre és, com diu Sergio Blanco, l’art de la mirada. És l’espectador qui decideix on i què mirar. Què passa a Ombra? Si només dirigim la nostra mirada a l’escena i a aquesta coreografia perfecta entre actors i tècnics, no ens estarem assabentant de la missa la meitat però tindrem present que allò que estem mirant és real però no verídic. Si només mirem la pantalla, veurem una pel·lícula fantàstica. Probablement, l’escriptor John Pearson té raó i el que fa Mitchell a Ombra no és ni cinema ni teatre: és un Tercer Art que treu el millor de cadascú. 

En tot cas, estem davant d’un muntatge extraordinari en tots els sentits. Un muntatge al·lucinant que et deixa bocabadat, un viatge d’empoderament femení que t’atrapa des del minut zero. Eurídice ha parlat. Escoltem-la. 

Anar a la font
Aída Pallarès

Powered by WPeMatico

Translate »