Esquerra, d’entrada no

Dir que Esquerra es debat entre el no i l'abstenció a la investidura de Pedro Sánchez no és cap novetat. Com tampoc no ho és que qualsevol decisió que adopti té els seus riscos, una cosa, d'altra banda, consubstancial a una elecció en política i que, en el seu cas, és superior ja que té a tocar la presidència de la Generalitat en unes pròximes eleccions catalanes. Elevar a la militància una consulta per conèixer la seva opinió és encertat i el que no és coherent és criticar que es faci, i, alhora, el contrari. El perill, segons la meva opinió, no rau en el fet que els seus potencials votants no entenguin el significat polític de facilitar la investidura d'un candidat de l'esquerra espanyola sinó que hi ha altíssimes possibilitats que el PSOE no compleixi cap dels compromisos que adquireixi una vegada Sánchez tingui per davant quatre anys o els que siguin de govern.

El PSOE necessitarà demostrar diàriament que no ha cedit davant d'un partit independentista, que la unitat d'Espanya no està en risc. El deep state no es rendirà i la pressió sobre els socialistes per no tocar ni una coma del decrèpit estat de les autonomies serà insuportable. El que no faci tot l'entramat judicial-politicomediàtic espanyol ho acabaran fent les tisores de la Unió Europea, que ja es preparen per abordar la nova crisi econòmica amb les velles receptes de sempre: retallades de despesa pública. Si aquesta acaba sent l'actitud de Pedro Sánchez, la taula de diàleg -el que s'ha denominat el Pedralbes 2– naixerà morta des del minut zero.

¿Ha de votar Esquerra no a la investidura per això i tancar-se en banda a qualsevol negociació amb el PSOE? Ni de bon tros: la política obre escenaris que de vegades no són els més còmodes, ni els més probables, però és un error no analitzar fins a l'última escletxa d'oportunitat. Però no com diu, il·lusament, la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, per ajudar l'estabilitat espanyola, sinó per aconseguir en la negociació un gran resultat per a Catalunya. Res diferent al que fan bascos, gallecs, canaris, càntabres, valencians i els de Terol. Cada un segons les seves necessitats i és obvi que a Madrid han d'entendre-ho així aquells que volen la investidura.

Però, com que hores d'ara ja sabem qui és Pedro Sánchez i com va deixar empantanegat el diàleg de Pedralbes després de no suportar les pressions del que es coneix com a "Madrid", Esquerra haurà d'assegurar-se, per no quedar atrapada, que els acords siguin públics i el més clars possibles. No només això: atès que cap a Sánchez només hi pot haver des de l'independentisme una alta desconfiança -això, pel cap baix- ja que ha demostrat una laxitud total en els seus canvis d'aliances, serà necessari exigir-li molt més que paraules. És el que té asseure's per segona vegada en una taula amb un jugador que saps que fa trampes. Que si et torna a enredar la teva posició queda molt debilitada.

 

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: