Espanya és la millor

És lògic que et sentis una mica confús. És normal que et sentis atordida. Però repassarem junts les consignes perquè no et desviïs, perquè caminem junts pel camí del relat d'Espanya. Aquest que, segons ens indica Irene Lozano, està ple de males herbes perquè ningú abans no hi ha circulat (tret dels que odien Espanya, els enemics d'Espanya).

És una guia ràpida. No t'atabalis. Però és important anar deixant algunes coses clares: ara que s'apropa la sentència contra els indepes, ara que no hi ha manera de fer un govern, ara que el vesper d'Europa s'escalfa i els debats sobre la sobirania es posen sobre la taula. Posem-nos les piles, perquè estem una mica despistats.

Unilateralitat: terrible. És el dimoni. Això que algú vulgui de manera unilateral posar sobre la taula una consulta perquè la gent opini és un problema gravíssim per a la nostra convivència. Aquesta dada és fonamental.

Tanmateix, si és el candidat a ser investit president qui decideix unilateralment que no vol pactar per formar govern, això està bé. Si el PSOE decideix unilateralment que Iglesias no serveix per sumar, està bé. Si el PSOE decideix unilateralment que els de Podemos no poden ocupar ministeris, perfecte. Si el PSOE decideix unilateralment que pel seu sant puny i la seva santa rosa no hi haurà govern, tot i que n'hi podria haver (quan fins i tot Podemos li ofereix el seu suport de franc) doncs no hi ha govern i punt. Això no és unilateral. D'això se'n diu sentit d'Estat, dignitat, responsabilitat i saber fer.

Referèndum: ni de broma. Ja ho va dir Eva Granados, del PSC, i és important que ho tinguis al cap: al poble no se li poden preguntar coses importants. No està per a això. Sembla mentida que encara algú es despisti i es pensi que és més important del que en realitat li correspon. Cal abaixar aquests fums, nois. La ciutadania està per pagar impostos, per aplaudir en els mítings i per no molestar. La seva opinió, només quan toca: cada quatre anys i per elegir entre les paperetes que els posen sobre la taula. I prou. Això de preguntar a través de consultes és una pagesada. Que parlin els que en saben, o sigui, els polítics i els que ells escullin.

Per cert, si això et sembla malament, ets un desagraït. No saps valorar la gran tasca que estan fent per i per a tu, i a sobre pretens donar a entendre que tu pots decidir i prendre decisions. Per a què els paguem a ells llavors? Oblida't de fer-te preguntes i sobretot que te les facin. Calladets estem més macos.

Repressió: quina repressió? No hauríem de parlar de coses que no existeixen. Si us plau. Ho ha assenyalat Iceta i té tota la raó: no pots parlar de repressió quan tens centenars de milers de persones manifestant-se al carrer sense que ningú els posi obstacles. Doncs això. Havent-hi Diada, com li passa pel cap a algú parlar de repressió?

Sortir a onejar estelades encara no és delicte. No sé de què es queixa la gent. No s'ha multat ningú per això, i això és ja un nivell de tolerància molt elevat.

És més: el PSOE no ha acabat amb la llei mordassa perquè en realitat no cal ni treure-la. Ja saps la mandra que fa de vegades tirar els trastos: els vas agafant afecte i encara que et passis el dia dient que no passa de demà tirar-los, segueixen allà. Doncs el mateix. No la deroguen perquè li han agafat afecte. Però aquí no hi ha repressió. Ni s'ha sancionat cantants per les seves lletres contra la monarquia, ni s'han prohibit concerts, ni s'ha censurat ningú per les seves idees, ni res per l'estil.

Tampoc no hi ha presos polítics i qui ho digui senzillament és un ignorant, que segurament estigui a sou dels enemics d'Espanya. És molt dolorós veure la quantitat de desagraïts que tenim, que es venen per quatre duros per tal de menjar calent. Aquests que van per allà explicant mentides i el pitjor d'Espanya. Són uns pàries, són uns malànimes. No tenen vergonya i, sens dubte, no tenen respecte per a res ni ningú.

Que algú li expliqui a aquesta secretària d'Estat com s'ha de donar un discurs apel·lant als diferents interlocutors, perquè sense cap mena de dubte ho va intentar, però el nyap en comunicació política no podia ser més desastrós

No vull avorrir-te amb un article llarg, ja que tindria moltes coses per explicar. Afortunadament, han creat un web on t'expliquen molt millor que jo què és l'Espanya real. No la de mentida. A www.thisistherealspain.com podràs escoltar i veure els referents més importants del nostre país. Gent important: de la banca o de grups de comunicació fonamentals. Tots ells reflecteixen l'Espanya real. Aquesta Espanya de la Transició, de la gran democràcia. Democràcia, democràcia, democràcia, llibertat, democràcia i… he dit democràcia?

És un dels països més saludables del món. Dels més oberts, dels més tolerants. Amb més tolerància religiosa. Un dels estats de dret més avançats del món. Tenim una de les influències culturals més importants, som un dels països més lliures i més segurs. És un dels millors països del món per ser dona i, a més, tenim una capacitat d'energia renovable increïble (una altra cosa és que ho sapiguem gestionar, però d'això no en parlem).

Els d'Espanya Global han fet una magnífica tasca. En xarxes, des que van començar a compartir aquestes dades ha estat increïble la quantitat de gent que ha compartit aquesta publicació: 173 perfils. Tot un èxit. I sens dubte, des del 17 de maig, tot un rècord.

Dijous va ser l'acte de presentació de "La democràcia es toca" i val la pena donar-li un cop d'ull. Sobretot quan es van posar de manifest frases com ara: "La base de la democràcia és respectar el que no pensa com tu. Escoltar-lo. Aprendre d'ell o ella. Hem de fugir de les desqualificacions". Ho va dir Manuela Carmena, i potser algú es va ennuegar en sentir-la.

Les paraules d'Irene Lozano van ser sens dubte les més descriptives: "Per què hem fet "La democràcia es toca"? Perquè ens hem adonat que als espanyols ens falta narrar-nos a nosaltres mateixos, que no hem treballat el nostre relat històric i, sovint, hem adoptat la visió dels enemics d'Espanya". No em digui que no és per esclafir a aplaudir-la amb llàgrimes als ulls. Però n'hi ha més: "Per a aquest exercici de narrar-nos a nosaltres mateixos hem demanat a diferents persones que ens narrin la seva perspectiva, per superar tots aquells retrats d'Espanya equivocats i que no s'ajusten a la realitat". Una meravella, perquè és el que ens cal. Gent que ens expliqui la veritat, que només n'hi ha una. Que és l'autèntica. La patentada. La que té el segell d'autèntica. Si és una altra veritat, o altres veritats, passi d'elles. Quedi's amb la que faci olor d'Espanya.

"Hem de superar l'Espanya de Hemingway, que ja no existeix. La llegenda negra, pròpia d'un país que va ser un imperi i com a tal va tenir nombrosos enemics. I la nostra pròpia desconfiança en nosaltres mateixos com a país". Esclar que sí, olé Irene. És molt millor no preguntar-se quanta veritat hi ha en Hemingway, ni reconèixer els errors, ni aprendre d'ells. El més interessant és enterrar-ho tot, fixar-se en les coses bones i aplaudir molt fort. A qui intenti posar el focus en altres qüestions, s'ha d'assenyalar amb el dit, posar-li l'etiqueta d'"enemic" al front i somriure amb moltes ganes.

Però la Irene ahir no volia parlar d'índexs, de dades, de números. Ella volia parlar de sensacions. Perquè algú li ha dit que en comunicació política cal dirigir-se als que són "visuals, auditius i kinestèsics", cal utilitzar verbs que apel·lin als instints: a l'olor, al so, al gust, al tacte. I ho va fer així, sense subtileses. Que si "gairebé s'ensuma la democràcia, que si gairebé s'assaboreix Espanya, que si es toca en un llibre d'una parella homosexual, que es veu i se sent en tots els vídeos". Que algú li expliqui a aquesta secretària d'Estat com s'ha de donar un discurs apel·lant als diferents interlocutors, perquè sense cap mena de dubte que ho va intentar, però el nyap en comunicació política no podia ser més desastrós. Però no passa res, no es preocupin. Visca Espanya: tan demòcrata, tan lliure, tan maca.

En fi: que estan desesperats.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: