Entre un millennial i tu

Rate this post

Entre un millennial i tu no hi ha gaires coincidències. Ells són consumistes i tu mires l’estat dels comptes cada dia. Ells s’acaben l’última trufa del plat amb una cella aixecada i tu encara deixes la de la vergonya. Ells canvien d’activitat cada tres minuts i tu t’encaparres en netejar la pica del lavabo fins que et sagnen els ulls. Ells viuen la vida i a tu la vida se’t menja. Ells s’espolsen els problemes i tu en tens l’agenda plena. Ells trepitgen fort amb bambes de plataforma i tu vas per la corda fluixa com un equilibrista descalç. Ells prenen batuts energètics i tu necessites la infusió de cada nit. Ells no s’espanten per res i tu encara tremoles davant d’un t’estimo dolç. A ells els altera tot i tu portes anys anant a cursos de calma. Ells canvien d’humor com de calces, i tu et mantens estable dins la gravetat. Ells volen immediatesa i tu deixaries que la vida s’escolés esperant aquella carta que no arriba. Però de tant en tant, els astres es confabulen i entre un millennial i tu s’estableix un circuit de diàleg, un efecte mirall momentani, una trobada efímera que val més que tot l’or del món. Una d’aquestes petites cuques de llum es diu Hachiko.

Entre un millennial i tu no hi ha gaires coincidències. Ells són consumistes i tu mires l’estat dels comptes cada dia.

El gos que esperava, i és una novel·la de l’escriptor Lluís Prats, merescut Premi Josep Maria Folch i Torres 2014 i Premi Strega 2018, que a hores d’ara ja ha arribat a mig món. Edicions que es multipliquen en català, en castellà, en italià; un èxit a Vietnam i a Rússia. Aquesta setmana, a la Xina, ja van per la desena edició i se n’han imprès 100.000 exemplars. L’any 2018 és l’any xinès del gos, amb la qual cosa Hachiko, un dels gossos literaris més estimats pel públic lector, està d’enhorabona. Ells són d’Hachiko i tu també.

Hachiko és una història d’amor i d’amistat que commou a tothom. No parlo d’aquella emoció carrinclona i detestable pròpia dels cursis de llàgrima fàcil, sinó d’una emoció fonda que va més enllà de l’emoció, cavada amb un llenguatge accessible a tots els lectors, sense límits d’edat. M’agrada dir-ne metaemoció, si se’m permet treure’m un concepte de la màniga. Esperança, fidelitat, una història basada en fets reals, de la qual se’n va fer el conegut remake l’any 2009 amb un esplèndid Richard Gere fent d’amo de Hachiko, l’ànima del poble, l’amor incondicional fet ésser viu. I una lliçó claríssima: l’esperança no s’ha de perdre mai.

Hachiko és un gos japonès de la raça akita, que va esperar el professor Hidesaburo Ueno a l’estació de Shibuya fins i tot deu anys després de la mort de l’home. El gos l’acompanyava cada dia a l’estació per acomiadar-se’n i al capvespre hi tornava a rebre’l. Una rutina que no només formava part de les seves vides, sinó de la de tot el barri del voltant, botiguers i treballadors del ferrocarril.

Hachiko és un gos japonès de la raça akita, que va esperar el professor Hidesaburo Ueno a l’estació de Shibuya fins i tot deu anys després de la mort de l’home. 

Aquesta lleialtat que se’t fa un personatge més del llibre de Prats l’entenen petits i grans. Al final, acabes vessant llàgrimes netes al costat d’aquell millennial a qui tu li atribuïes la capacitat emotiva d’una pedra. I t’adones que tant llibre com la pel·lícula han suposat unes hores de fusió, un encontre que esborra discrepàncies en aparença insalvables. Gràcies Lluís Prats per establir ponts entre refugis.

Anar a la font
Anna Carreras

Powered by WPeMatico

Translate »