Entre guineus i lleons

“L’Estat està postrat de genolls davant les elits”. Així és com el sociòleg, economista i articulista Andrés Villena resumeix el que està passant a Espanya amb l’ajuda inestimable dels alts càrrecs de l’Estat, el color polític dels quals és gairebé irrellevant. En el seu recent llibre Las redes de poder en España. Élites e intereses contra la democracia (Roca Editorial), Villena analitza el domini del sottogoverno espanyol, del govern invisible, reclutat en universitats, fundacions, bancs i empreses privades i públiques durant els governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, i que es dona cita en aquells restaurants de la Villa y Corte pensats per fer-se veure. Aquest govern darrere del govern actua com a corretja de transmissió de les elits amb l’actitud maquiavèl·lica de la guineu o del lleó, depenent de si són més astuts —els del PSOE— que agressius —els del PP—. El rerefons d’aquest llibre és el poder dels prebostos que influeixen en la definició de les polítiques públiques però que mai —o molt excepcionalment— rendeixen comptes davant l’electorat i que no necessiten les tan criticades “portes giratòries” perquè són ells els que les empenyen perquè girin. Són els “teco” (tècnic comercial i economista de l’Estat) i els universitaris socialistes com Pedro Solbes o Miguel de Sebastián i els advocats de l’Estat i inspectors d’Hisenda —Aznar també n’és— que van predominar en el PP de Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montoro. Basen el seu domini en un “consens restringit” i elitista, potenciat pels partits. El lobbista de la indústria armamentística espanyola i advocat de l’Estat, Eduardo Serra, representa com cap altre capitost del règim del 78 aquesta intersecció, perquè “pot presumir d’haver estat un dels pocs dirigents que ha ocupat altíssims càrrecs del govern i de l’Administració tant amb la UCD com amb el PSOE i el PP”. Villena el relaciona, a més, amb la CIA a través del general Vernon Walters i Frank Carlucci, conseller de Seguretat de Ronald Reagan.

La denominada “tecnoestructura” —escriu Villena— “tendeix a l’homogeneïtat ideològica”, tal com queda provat, segons ell, per les decisions de política econòmica aplicades en els últims temps, “pràcticament independents del partit en el Govern de la Nació”. Tal vegada els separi la ideologia però viuen units per les sicav que comparteixen “en el laberint de l’elusió fiscal”. Els alts càrrecs de l’Estat constitucional van constituir una estructura administrativa els orígens de la qual cal buscar-los “en els ministres tecnòcrates de Franco dels anys seixanta”, assidus del “Clan de La Dehesilla”, un lobby madrileny integrat per polítics, alts càrrecs i empresaris més o menys demòcrates, i on també hi acudien l’exministre i destacat membre de l’Opus Dei Alberto Ullastres i el banquer català Claudio Boada. Tots dos havien estat destacats dirigents de l’elenc de tecnòcrates del franquisme, juntament amb els també opusdeistes Laureano López Rodó i Mariano Navarro Rubio, l’exgovernador del Banc d’Espanya, que va empresonar al pare de Rodrigo Rato pel frau del Banc de Siero, propietat de la família. Segons Villena, Ullastres i Boada van exercir una forta influència entre els cadells socialistes i conservadors que a partir de 1978 van copar l’Administració. Els van llegar la coartada del “amor a la Pàtria” per continuar controlant el poder. Al sempre rendible eslògan “Espanya es trenca”, aquesta xarxa d’interessos que controla l’Estat s’aferma i aconsegueix el suport de qui sent campanes i no sap d'on. O sigui, els electors, els que bramen un xenòfob “A por ellos” dirigit contra els catalans independentistes.

El poder és, certament, una teranyina que uneix les guineus amb els lleons i a tota aquesta fauna amb les elits que confonen els interessos privats amb els de la nació sencera

Llegint aquest llibre en vaig recordar dos més, publicats amb anterioritat i centrats a Catalunya, la càrrega ideològica dels quals no és tan evident ni tan ferragosa com la de Villena. El primer va publicar-lo l’any 1999 La Campana, llavors una editorial independent i ara a mans de la multinacional Penguin Random House, amb el títol 6 milions d’innocents (menys uns quants espavilats). L’autor es va amagar durant anys sota el pseudònim Col·lectiu J.B. Boix, encara que en realitat es tractava de l’advocat Francesc Sanuy, un antic socialista, que després va participar en els governs de Jordi Pujol, que va morir el 2017 als 80 anys. La cultura i els coneixements de Sanuy aclaparaven i en les columnes que publicava o en els seus comentaris radiofònics sempre tocava el costat feble de la realitat. Va publicar diàriament aquesta columna a l’Avui, signada amb l’esmentat pseudònim, fins que l’estiu de 2004 el propietari real del diari, La Caixa, va pressionar per deixar-lo sense veu. Ho va aconseguir. Quan la premsa està en crisi i depèn del crèdit de qui se sent amenaçat, les crítiques esdevenen incòmodes. El Mundo i El País haurien fet el mateix. David Jiménez explica a El director (Llibres del K.O., 2019) els secrets i les intrigues que va viure aquest exdirector d’El Mundo quan l’abril de 2015 va substituir Casimiro García-Abadillo, qui al seu torn havia substituït Pedro J. Ramírez el gener de 2014. El que hi diu fa feredat. La dita que s’aplica als economistes i que els adverteix “que acostuma a sortir molt car apagar la música quan tothom està ballant”, podria aplicar-se perfectament a qualsevol professió que gira al voltant del poder. El periodisme no n’és cap excepció. A vegades fins i tot, els periodistes es converteixen en majordoms de les estructures funcionarials que Pierre Bourdieu anomenava la “noblesa de l’Estat”, per bé que en realitat els seus membres siguin tan delinqüents com el comissari Villarejo.

Els condicionants socials dels alts càrrecs de l’Administració determinen les opcions ideològiques que adopten. L’administració espanyola —el deep State— està dominada per individus amb cognoms il·lustres. Això ja els va permetre transitar de la dictadura al règim constitucional sense solució de continuïtat. Aquests cognoms es repeteixen sense interrupció des de temps remots. Els aristòcrates abunden al PP, connectats amb la Casa Reial i el comerç d’armes. Són els Prado y Colón de Carvajal, els Morenés o els Argüelles —fins al punt que donen nom a un barri de Madrid—, lligats a Eduardo Serra en el paper d’aconseguidor i de pont entre faccions ideològicament oposades. Al PSOE, els llinatges són civils. El “Clan Intermoney” —que és el nom de la societat d’inversió patrimonial compartida per tots ells— no necessita títols nobiliaris. Els Calvo-Sotelo, per exemple, han donat ministres conservadors i socialistes i fins i tot un feixista ben conegut, i van emparentar amb els Bustelo o els Arenillas, com és el cas de l’exministra socialista Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, casada amb Carlos Arenillas, número dos de la CNMV. Aquest matrimoni comparteix sicav amb David Vegara, un altre alt càrrec socialista —fill d’un antic catedràtic de la UAB i maragallista de primera hora—, qui  avui dia és membre del consell d’administració del Banc Sabadell, l’esposa del qual, Carmen Balsa, el 2006 era la cap de gabinet de la ministra Cabrera i en l’actualitat ho és d’una altra ministra socialista, de Nadia Calviño. El poder dels Fernández Ordóñez, els Arias Salgado o els Garrigues Walker és inqüestionable, com també ho era el del banquer Luís Ángel Rojo, un personatge central en aquesta història subterrània sobre el poder a Espanya, que connecta la dreta amb l’esquerra o a l’inrevés, perquè això tant és.

Aquest aspecte del llibre de Villena, centrat a analitzar l’endogàmia del poder, em va fer pensar en un altre assaig, publicat en català i que ja vaig comentar en aquesta columna quan va aparèixer. L’any 2017, un desconegut i anònim Roger Vinton va publicar La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Edicions del Periscopi), un llibre molt prolix, prologat pel periodista Andreu Barnils, que explica amb tota mena de detalls les anades i vingudes dels més de 1.600 integrants de les bones famílies catalanes que estan unides pels diners, els matrimonis, les herències i la corrupció quan els seus prohoms es creuen amb l’Administració, de l’Estat o l’autonòmica. En algun cas, els seus bancs —especialment el Sabadell i La Caixa— i algunes empreses serveixen per aixoplugar temporalment els alts càrrecs de l’Estat que decideixen fer diners a les empreses privades que van afavorir quan dirigien l’Administració. El poder és, certament, una teranyina que uneix les guineus amb els lleons i a tota aquesta fauna amb les elits que confonen els interessos privats amb els de la nació sencera, sigui quina sigui aquesta pàtria falsament estimada. En un llibre que, com en el futbol, va de més a menys, Villena conclou que els alts càrrecs conservadors i socialistes de l’Administració integren “una xarxa cohesiva d’influències que necessita de la contínua circulació interna i de la col·laboració entre ells”. En resum, el Règim del 78.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: