Enemics

Quan en una confrontació la discussió es planteja en termes d'enemics en lloc de contrincants o contraris, la cosa no pot acabar bé. En el cas del conflicte entre Catalunya i l'Estat, tot apunta que és això el que està passant. La millor mostra d'això és la creixent criminalització de tot el que té a veure amb el procés i l'ús arbitrari dels instruments legals i de la justícia per aconseguir-ho.

En moltes ocasions he dit que el judici celebrat al Tribunal Suprem ―i la consegüent sentència― només era la primera estació d'una repressió que actuaria en cercles concèntrics i que finalment portaria la resposta dels sectors més reaccionaris de l'Estat fins on consideressin necessari per neutralitzar i, fins i tot, treure del mig l'enemic, que, en aquest cas, no és cap altre que l'independentisme i, també, els qui li fan costat, comprenen o defensen.

Si es va poder dir, i alguns hi insisteixen, rebel·lió al que no va ser més que un acte democràtic en el qual es va exercitar la llibertat de reunió, de manifestació i d'expressió, llavors, què ens pot estranyar? Veurem, setmana rere setmana, que les causes es multiplicaran, perquè quan la raó no acompanya, sempre hi ha alguna norma per retorçar la llei i utilitzar-la en contra de l'enemic.

En aquesta espiral en què s'han embarcat alguns, fins i tot en contra dels interessos del mateix estat que diuen que defensen, anirem veient com els casos i processos seran cada vegada més variats depenent de la imaginació de qui se sent en la necessitat de salvar la pàtria dels seus enemics.

Per això, estem veient com es criminalitza i s'asseu al banc dels acusats a un president de la Generalitat; s'investiga grups de manifestants i plataformes ciutadanes com si fossin organitzacions terroristes; s'anomena corrupció o malversació a qualsevol activitat administrativa que no agradi o que sigui feta per alguna enemiga o enemic; s'anomena blanqueig a allò que no ho és; s'anomena encobriment al que tampoc no ho és, i, així, es continua prostituint el Codi Penal amb una única finalitat: mantenir la indissoluble unitat de la nació espanyola i criminalitzar els enemics.

La lawfare busca demonitzar l'adversari fins a convertir-lo en enemic i deshumanitzar-lo per fer més senzilla la seva aniquilació

Els processos penals en contra dels enemics es van multiplicant a poc a poc i, aviat, es transformaran en un laberint mal de comprendre sense un mapa per sortir-ne. Causes que no en faltin, perquè mentre així sigui, veurem com no només es criminalitza l'enemic sinó que, a més, se'l debilita, enfanga, entreté i, si sorgeix l'oportunitat, potser fins i tot se'l condemna.

El procediment de criminalització sempre és el mateix: es comença identificant els objectius en funció de si se'ls atribueix una rellevància més o menys important en el bàndol enemic, després s'inicia una campanya d'assenyalament, desprestigi i enfangament per, finalment, criminalitzar-lo mitjançant el corresponent procediment penal. A partir d'aquell moment, tot l'anterior es comprèn millor i ja no és un tema subjectiu sinó objectiu que "està en mans de la justícia".

Aquest tipus d'actuacions tenen un nom: lawfare i sempre funciona de la mateixa manera i s'adapta la dinàmica comissiva en funció de les peculiaritats del país on s'aplicarà. Tant és si és el Brasil en contra de Lula, Perú en contra d'Humala, Equador en contra de Correa o Espanya en contra de Puigdemont. A tot arreu passa el mateix i juntament amb atacar la peça principal també s'ha envoltar, acorralar i, si pot ser, caçar peces secundàries que són les que formen el seu entorn, perquè en contra dels enemics qualsevol acció és vàlida.

El risc més important que corre una democràcia i, sobretot, una d'imperfecta i sense tradició i cultura democràtiques sòlides, és caure en aquest tipus de dinàmiques en les quals, al final, el control del que va passant i del que succeirà passa de les mans dels poders constituïts a les dels poders fàctics que no tenen cap tipus de control i contrapès. El millor símil per descriure aquest tipus de situacions és el de l'autobús que va sense conductor envestint-ho tot al seu pas. A Espanya està passant això, malgrat que molts ho neguin i d'altres no ho vulguin veure.

Els qui creuen que utilitzant la lawfare, criminalitzant l'independentisme i el seu entorn, aconseguiran convèncer, s'equivoquen. El que estan fent és just el contrari, donar força, més si pot ser, a un moviment que cada dia em sembla més imparable. Qui té visió d'estat són els cridats a posar límit a aquesta dinàmica que només va en contra, d'una banda, de la indissoluble unitat de la nació espanyola i, per una altra, de l'essència del que ha de ser un sistema democràtic i una democràcia consolidada.

Per solucionar un conflicte, sigui quin sigui, el bàsic és, primer, desinflamar-lo i, després, reconèixer l'adversari, que no enemic, una legitimitat per ser part de la solució. La lawfare, que és la que s'està aplicant, busca just el contrari: demonitzar l'adversari fins a convertir-lo en enemic i deshumanitzar-lo per fer més senzilla la seva aniquilació. Dit més clarament, mai no s'ha solucionat ni se solucionarà un conflicte que estigui plantejat en termes d'enemics.

La sortida de l'escenari de conflicte implica, per tant, determinar quin és l'objectiu: solucionar o aniquilar. Si s'opta pel primer, llavors no es pot parlar d'enemics sinó d'adversaris, amb tot el que això implica. I, al contrari, si s'opta pel segon, llavors i només llavors, es pot parlar d'enemics amb les conseqüències que se'n deriven, però cal tenir present que en democràcia no existeixen els enemics i a l'adversari se'l reconeix, se'l respecta i se li dona l'espai que necessita per, sobre aquesta base, generar un diàleg que permeti avançar cap a un marc en què trobar solucions acceptables per a ambdues parts.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: