Elton John conquereix Canes

En el cim de la seva carrera musical, el 1975 Elton John es va recloure a la seva mansió durant mesos alimentant-se només de capses industrials de gelat i llaunes d’escopinyes marca Sainsbury. Aquesta anècdota, aportada pel seu biògraf Philip Norman, és la classe de detall absurd i deliciós que no apareix a Rocketman, el biopic sobre el cantant anglès que aquest divendres va ser rebut amb força aplaudiments en la seva projecció fora de competició al Festival de Canes. Dirigida per Dexter Fletcher i amb un sensacional Taron Egerton que es mimetitza amb Elton John, la pel·lícula retrata el músic com un home traumatitzat des d’una infància marcada per la falta d’afecte d’un pare inaccessible emocionalment que el va abandonar.

Festival de Canes: Ken Loach contra el neoesclavisme digital

Festival de Canes: Ken Loach contra el neoesclavisme digital

Curiosament, tot i que el centre del relat és el viatge emocional del cantant i la seva fràgil psique, a Rocketman el protagonisme està sobretot en les cançons. I això és perquè el film no és el previsible biopic sobre un cantant d’èxit, sinó una pel·lícula musical sobre un personatge real, plena de números en què els èxits d’Elton John es posen al servei de la trama i expliquen com el petit Reginald Dwight va compensar la falta d’amor del seu pare omplint estadis i venent milions de discos.

Aquesta decisió ja l’allunya de Bohemian rhapsody, amb la qual és inevitable comparar-la perquè, més enllà de les evidents similituds, Fletcher va ser l’encarregat d’acabar la pel·lícula quan Bryan Singer va ser acomiadat. Però la diferència més important és que allà on el biopic de Queen blanquejava els excessos de Freddie Mercury i evitava mostrar la seva homosexualitat per construir el relat al voltant de l’èxit com a valor en si, Rocketman exhibeix sense pudor -però sense recrear-se en els detalls; per tant, sense escopinyes- la dificultat d’Elton John per assumir la seva identitat sexual i les seves múltiples addiccions. De fet, la pel·lícula arrenca amb un moment de lucidesa en què el músic irromp en una sessió de teràpia de grup per declarar la seva condició d’alcohòlic, bulímic i addicte a la cocaïna, el sexe i les compres. No podia ser de cap altra manera quan el mateix Elton John no se n’ha amagat mai, dels seus excessos passats, sobretot després de rehabilitar-se i encaixar aquesta etapa vital dins d’un relat global de superació que la pel·lícula assumeix de bon grat.

És per això que Rocketman entra pels ulls com un biopic diferent, un que es pren llicències fantàstiques com fer levitar (literalment) el públic en la primera actuació d’Elton John als Estats Units, i no intenta cobrir tota la biografia del seu protagonista -la història acaba abans de veure’l cantar Candle in the wind a l’abadia de Westminster i convertir-se en Sir Elton-. Els números musicals no són per tirar coets, però funcionen gràcies a l’entrega total d’Egerton, malgrat que la integració d’alguns dels temes en la trama resulta una mica forçada: I want to love il·lustra la solitud afectiva del petit Reginald; Cocodrile rock,l’enamorament juvenil pel rock’n’roll; I’m still standing, l’eufòria del supervivent a l’infern de les addiccions… Un dels millors moments -i un dels pocs en què el procés creatiu de la música ocupa el primer pla- és el dedicat a Your song, que perfila la relació d’amistat entre el cantant i el lletrista Bernie Taupin (Jamie Bell), a qui es retrata gairebé com l’única presència positiva consistent en la vida d’Elton John.

Un extraordinari Taron Egerton

Com a espectacle musical, Rocketman podria passar perfectament com l’adaptació al cinema d’un musical de Broadway sobre la vida d’Elton John que, de fet, no ha existit mai. Però, en realitat, aquí l’operació apunta en la direcció inversa: si Rocketman triomfa en la taquilla, com sembla que està destinat a fer-ho, no seria estrany acabar veient un muntatge teatral que exploti la biografia del cantant als escenaris. I la trama, al cap i a la fi, orbita al voltant d’Elton John i un reduït grup de personatges: el pare i la mare del músic, Bernie Taupin i el seu mànager dels 70. Però no serà el mateix sense Taron Egerton, un actor que ha nascut per interpretar el cantant.

En una roda de premsa on no hi va poder ser Elton John perquè tenia una actuació, l’actor va explicar que en l’audició que va fer als 17 anys per entrar a l’escola d’interpretació ja va cantar Your song perquè és  “una de les millors cançons de la història, però també perquè podia cantar-la com si fos una conversa i així també actuar”. Egerton aconsegueix humanitzar el personatge més enllà de l’extravagància dels vestits i les disfresses, dibuixant un ésser fràgil i solitari, vulnerable com una espelma al vent.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: