‘Els Increïbles 2’, una seqüela que renuncia a evolucionar

Rate this post

‘Els Increïbles 2’ arriba catorze anys després de la primera part, però les dues entregues estan separades per una cosa més profunda que el calendari. Quan Brad Bird ens va presentar la seva superfamília animada l’any 2004, les nostres vides encara no estaven dominades (cinematogràficament parlant) pels superherois. Tan sols hi havia dues franquícies en actiu: els X-men de Bryan Singer i l’Spiderman de Sam Raimi, i les sigles MCU eren només un gargot escrit en una pissarra a les oficines de Marvel… En aquest panorama, el to joiós i el dinamisme digital de què feia gala ‘Els Increïbles’ la convertien en una obra pletòrica, plenament conscient de les mitologies amb què estava treballant; tot un contrast amb els maldecaps de la imatge real per trobar el registre dramàtic i la posada en imatges de les aventures superheroiques.

Brad Bird: “La primera vegada us vam enganyar; aquesta és la bona!”

Era d’esperar, doncs, que la posada en marxa d’una seqüela serviria per comentar com han canviat les coses en aquests gairebé tres lustres (durant els quals, per cert, tant Pixar com Marvel han passat a formar part del teixit corporatiu de Disney). No ha sigut així: a ‘Els Increïbles 2’ el pas del temps només es nota en la sofisticació de l’animació infogràfica. Narrativament, la distància s’anul·la fins al punt que la pel·lícula arrenca en la mateixa situació en què acabava l’anterior film, amb tot el clan Increïble preparant-se per desbaratar els plans d’un malfactor que es disposa a robar un banc amb una piconadora gegant.

Un dia amb els mags de Pixar

Comparada amb la dimensió serial que sí que té, per exemple, la saga ‘Toy Story’, ‘Els Increïbles 2’ pot resultar decebedorament anacrònica. Però jutjar el film només pel que no és (o pel que no vol ser) ens impediria fruir dels plaers més immediats que ens pot aportar, entre els quals trobem una proposta argumental que col·loca Helen/Elastigirl en una posició central i activa, mentre que Bob/Mr. Increïble es veu forçat a la reclusió domèstica i a les tasques paternes. La idea de retratar l’heroi en un context d’inacció i quotidianitat resulta tan hilarant com quan Giffen i DeMatteis van consagrar un còmic a explicar la mudança del quarter de la Lliga de la Justícia. I, de retruc, ofereix al patriarca un lloc privilegiat per contemplar el despertar dels múltiples poders del nadó Jack-Jack; una força de la natura incontenible i mutant que proporciona els moments de més alegria i sorpresa formal d’una obra en molts sentits impecable, si bé instal·lada en una còmoda renúncia a l’evolució.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »