Els herois del futur

Rate this post

Jo no sé si Carles Puigdemont se’n sortirà —tornar a ser un home lliure, i aconseguir que el seu poble, el català, també ho sigui al màxim nivell que pugui arribar a ser-ho—, però està clar que els herois del futur, no els de la retirada, deuran molt al seu exemple. Al seu coratge, sí, a la seva gosadia, també, a la seva valentia, sens dubte, i a aquest jugar al límit de les possibilitats del que tantes vegades depèn que els canvis i les transformacions, les idees i els projectes, esdevinguin realitats tangibles; però també, i encara que ens costi de reconèixer-ho —i de motius n’hi ha a cabassos— a la seva visió política: Europa, no Estremera. I, per descomptat, a una certa baraca, a una mica de sort divina, fins i tot de molta sort, pacientment i tenaçment buscada i treballada.

Dijous al matí, quan semblava que totes les cartes de la investidura impossible havien quedat sobre la taula al ple del Parlament —suport epistolar de Puigdemont al rescat de Jordi Sànchez com a presidenciable aprofitant la via oberta a l’ONU; renúncia de Jordi Turull a la investidura i acceptació de Sànchez de la candidatura, per segona vegada—, el president exiliat, pres a Neumünster, al land alemany de Schleswig-Holstein, semblava viure el final de l’escapada. En una presó alemanya a 3.000 quilòmetres, pendent d’una “segura” extradició a Espanya, Puigdemont era home gairebé políticament mort, també, per a gran part dels seus —i, molt més, de l’independentisme—. Una altra cosa és que la processó anés per dins.

Doncs bé, aquella mateixa tarda del dijous 5 d’abril, va ser diumenge de resurrecció amb quatre dies de retard: Puigdemont es va convertir en un DiCaprio que tornava a posar-se dret en denegar el tribunal alemany el lliurament al jutge Llarena per rebel·lió i ordenar la seva posada en llibertat vigilada. Alhora, emergien seriosos dubtes sobre si el 130 president de la Generalitat serà lliurat a Madrid per la justícia alemanya —noteu que, per fi, es torna a parlar de “justícia” amb totes les lletres en el plet català— per l’altre presumpte delicte consignat a l’euroordre, el de malversació de fons públics. La qual cosa, si es materialitza —tant Rajoy com Montoro han negat que s’hagi destinat al referèndum o el procés un sol euro del FLA— podria donar el cop de gràcia a l’estratègia política, judicial i mediàtica del règim del ¡A por ellos!.

En una presó alemanya a 3.000 quilòmetres, pendent d’una “segura” extradició a Espanya, Puigdemont era home gairebé políticament mort, també, per a gran part dels seus —i, molt més, de l’independentisme—

“La justícia europea dona aire al colpisme”, titulava divendres l’Abc en una portada antològica on apareixia un Puigdemont somrient amb una bandera alemanya tapant-li mitja cara a la manera del mocador d’un bandoler. Entre la franja negra i vermella de l’ensenya de l’RFA, i com una columna romana però al revés, apareixien enumerades les batalles perdudes més enllà del Pirineu, “nord enllà”, com diem aquí: Alemanya, que deixa en llibertat Puigdemont; Bèlgica, que va fer el mateix —el mateix dia!— amb els tres consellers allà exiliats; Suïssa, que pressiona perquè Espanya li lliuri Falciani mentre es nega a fer el mateix amb Marta Rovira. Al portadista se li va oblidar Escòcia, és a dir, el Regne Unit, on també ha quedat en llibertat la consellera Ponsatí. I, la memòria és fràgil, el diari degà de la caverna mediàtica espanyola es va deixar al calaix uns quants països més als quals el president també va poder ser-hi i viatjar amb llibertat: Finlàndia, Suècia i Dinamarca, a més de la ja citada Suïssa. El cap del Sacre Imperi, Escandinàvia, l’Escòcia referendada i la sempre acollidora Helvècia, conjurades contra Espanya! Ni a Felip II Ii van créixer tants enemics, és a dir, tants amics dels catalans! Ironies de la història, l’esperit de Carlemany, que com tothom sap té cadira a la catedral de Girona des de fa 1.000 anys, ha vingut a socórrer qui va ser alcalde de la ciutat i és president exiliat de la Marca (Hispànica). Quin desastre, senyor M. Rajoy, quin desastre.

Les ficcions de Llarena, aquesta alquímia matussera que prova de transmutar la postveritat en proves incriminatòries, no han convençut el tribunal germànic, com no convencerien qualsevol estudiant de primer de Dret mínimament seriós —no diré lliure de prejudicis perquè, com ensenyen Gadamer i els hermenèutics, és mentida qui digui que n’està lliure—. No cal ser una ment privilegiada per entendre que les conseqüències de la decisió alemanya són devastadores per a l’estratègia de judicialització, repressió i criminalització del procés seguida per l’Estat espanyol. Els polítics catalans empresonats no haurien de continuar a la presó ni un minut més i el jutge Llarena hauria de ser immediatament rellevat del cas. Però n’hi ha més, molt més. La llibertat de Catalunya —vet aquí la gran intuïció de Puigdemont— potser no serà demà, però vindrà del nord.

L’Alemanya de Merkel ha fet miques el guió de la Moncloa i els seus socis del 155. Inclosa aquesta tercera via catalana que, lluny de reconèixer l’obvi, la mentida d’Estat contra el procés, corre ara, ara que Europa ha parlat, a proposar el diàleg a què Rajoy es continua negant. La pregunta és on eren els tercerviistes i assimilats l’1-O quan l’única raó que es va posar en joc va ser la de les porres. És evident que el grau d’independència judicial a Alemanya és força superior al que es dona a Espanya. Però també ho és que el govern federal ha decidit mantenir-se “neutral” en el plet, la qual cosa —ara ho hem entès— significa assumir al cent per cent el que els jutges decideixin. Amb totes les conseqüències.

L’Europa que havia de deixar la Catalunya independent vagant per l’espai sideral és la que ha entreobert la porta a la seva plena llibertat en un futur, sens dubte, encara incert

A risc de simplificar en excés, es podria dir que en els últims 300 o 400 anys, a Catalunya la vida li ha anat raonablement bé però la història l’ha tractat fatal. Això explica que aquí se celebrin derrotes com la de 1714. Això explica que tan sols dos dels presidents de la Generalitat del segle XX i XXI no hagin patit processos judicials, presó, exili i fins i tot mort per les seves idees. La superació d’aquest esquema secular, en part imposat, en part assumit, pot estar ara més a prop que mai. L’aposta del tribunal alemany per la justícia justa i els drets polítics i individuals del ciutadà europeu Puigdemont suposa una clara empenta en aquella direcció. Després de mesos —i anys— de silenci, l’Europa que havia de deixar la Catalunya independent vagant per l’espai sideral és la que ha entreobert la porta a la seva plena llibertat en un futur. Un futur, sens dubte, encara incert; però en el qual els herois ja no aniran a cegues per les carreteres i els aeroports.

Anar a la font
David González

Powered by WPeMatico

Translate »