Els directius públics que ens convenen

El sector públic d’una economia moderna és responsable de moltes activitats econòmiques i, en conseqüència, de les entitats que les executen. Que van des d’unitats internes de l’administració, com una direcció general, fins a fundacions o empreses privades amb un contracte de concessió. Totes elles tenen objectius que determina el procés polític. I, esclar, per a totes elles cal que la gestió econòmica sigui dinàmica i eficient.

La bona gestió econòmica demana bons directius. No hi haurà veus discrepants si afirmo que el seu nomenament no s’ha de fer per criteris de fidelitat política. Però potser n’hi haurà si preciso més i dic que el criteri no ha de ser tampoc el de triar els millors gestors d’entre els que comparteixen les idees polítiques de qui el nomena. És evident que com més limitat sigui el conjunt de directius acceptables, més qualitat gestora sacrifiquem. I això té conseqüències. En una gran empresa no n’hi ha prou que el gestor sigui competent. Convé que sigui el millor possible. Si no és així i l’empresa és privada, potser el mercat ho arreglarà. Però si és pública, la pèrdua respecte al màxim potencial pot ser gran i acumulativa, la qual cosa, tot sigui dit, pot repercutir sobre la reputació de qui l’ha nomenat. A l’hora de buscar directius per a ens públics, la cosa més raonable és buscar els més bons professionals de què es pugui disposar. Afegeixo que una característica d’un bon professional és actuar com a tal. La seva política personal s’ha de quedar a casa.

Aquest ideal obre la porta a dues preguntes: com s’han de seleccionar els directius públics?, i quina compensació econòmica han de rebre?

Pel que fa a la selecció, hi ha excepcions -com els concessionaris privats o les universitats- però en general la selecció la fa, en últim terme, el responsable polític. ¿Com convindria dissenyar procediments per garantir que la faci per criteris professionals? Una idea que té proponents és l’establiment d’una professió de directius públics. En la seva forma més pura, es partiria d’una escola d’administració pública pròpia que, després d’un procés acadèmic exigent, acreditaria candidats per ser directius de l’administració en qüestió. Els directius públics serien triats entre els acreditats. El model seria l’École Nationale d’Administration (ENA) francesa. Un risc és que l’escola no sigui d’alt nivell. Però suposem que ho sigui. Llavors és un camí temptador, però té un problema, al meu entendre fatal: és un model massa tancat. Empetiteix enormement l’univers de candidats possibles. Si n’hi ha un d’excel·lent que no és graduat de la nostra ENA però ho és, per exemple, de la Woodrow Wilson de Princeton, o del Collège d’Europe de Bruges, ¿ha de quedar-ne fora? Un problema addicional és que, si tots els directius públics surten de la mateixa escola, la formació de nuclis endogàmics pot ser inevitable. És per això que l’ENA ha estat molt criticada a França i que Macron, ell mateix un graduat de l’ENA, n’ha proposat l’extinció.

Hi ha un procediment millor? A grans trets semblaria que sí. En el seu llibre recent Para que España avance, Carlos Sebastián, de la Universidad Complutense, n’esmenta alguns dintre de la nostra tradició administrativa. També ho ha fet Francesc Longo, d’Esade. Així, a Xile i a Portugal s’ha experimentat amb models més oberts: convocatòries públiques, definides per consells i agències independents, comissions avaluadores formades per experts reconeguts, utilització d’empreses de selecció de directius i, finalment, presentació de ternes a l’autoritat política. No tinc cap dubte que les coses haurien d’anar per aquí.

Pel que fa a les compensacions, la consideració central és que l’escala retributiva dels directius públics no s’ha d’articular en una única escala amb la dels càrrecs polítics. És un gran error establir normes de l’estil que cap directiu públic pot guanyar més que el president del govern. És barrejar indegudament dominis diferents. L’escala política afecta les persones vocacionalment polítiques i té la seva pròpia lògica. Que no pot ser, en absolut, la del directiu públic, a qui, precisament perquè el volem professional, s’ha de compensar en el seu context natural, que típicament serà el de mercats en gran mesura privats i fins i tot internacionals. Si l’escala dels directius se supedita a l’escala política pot succeir -dependrà de cada cas- que només disposem de candidats vocacionalment polítics. És una limitació que, com ja he argumentat, no convé al bon funcionament del sector públic.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: