‘Els dies que vindran’: els millors anys de la nostra vida

Direcció: Carlos Marques-Marcet. Guió: Coral Cruz, Carlos Marques-Marcet i Clara Roquet. 94 minuts. Espanya (2019). Amb Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer.

A ‘Els dies que vindran’, un embaràs real -el del fill que esperaven la parella formada per l’actriu Maria Rodríguez Soto i l’actor David Verdaguer– és el substrat verídic sobre el qual es fonamenta un relat fictici que narra el sisme emocional que travessen la Vir i el Lluís quan decideixen tenir un fill. Com altres cineastes abans que ell –Kiarostami seria l’exemple evident–, Carlos Marques-Marcet sembla haver comprès que la ficció és un mètode infal·lible per acostar-se a la realitat. ‘Els dies que vindran’ és, a primera vista, la crònica d’un embaràs que corre paral·lel a la desintegració d’una parella, així com el retrat d’una generació marcada per la immaduresa i la precarietat. Però, de sobte, un pla-contraplà entre la Vir i la pantalla d’un portàtil –de nou, com a ‘10.000 km’, les pantalles com a mèdiums contemporanis de les relacions afectives– amb un vídeo casolà, autèntic, del naixement de Rodríguez Soto, revela la naturalesa profundament híbrida del film. En estreta col·laboració amb els seus actors, Marques-Marcet ha dut a terme una obra que és, alhora, veritat i mentida, relat construït i vivència real, drama naturalista i meditació sobre la maternitat com a experiència radical, transformadora.

En aquest procés d’indagació, de creació conjunta entre cineasta i actors que sembla tenir al Linklater de la trilogia d”Abans de l’alba’ com a referent, David Verdaguer/Lluís ocupa una curiosa posició subsidiària. Com a ‘10.000 km’ i ‘Terra ferma’, l’actor torna a ser una mena d”alter ego’ de Marques-Marcet a la pantalla, per la qual cosa la seva actitud sembla evocar la posició discreta, com d’espera, que segurament el cineasta ocupa en aquest procés de cerca amb els seus intèrprets. És el personatge femení qui, en sintonia amb les altres dones protagonistes dels seus films, actua com a motor del relat, i fa visible aquesta idea de la maternitat com a experiència mutant.

El cos de Rodríguez Soto/Vir es transforma, literalment, davant dels nostres ulls, però el canvi és més profund: de la descreença inicial al emocionant moment en què plora en primer pla a l’imaginar-se el moment del part hi ha tot un procés que oscil·la entre el pànic i l’eufòria i que és, alhora, individual i universal. La imbricació del vídeo domèstic en el teixit de la ficció és essencial en aquest sentit: amb la seva aparició, el relat s’eleva per sobre de la idiosincràsia d’una parella per abordar el concepte de genealogia. O, el que és el mateix, les fites compartides de l’experiència humana –l’enamorament, la maternitat, la mort, però també la música, les cançons– com el fil invisible que permet connectar passat, present i futur; a nosaltres amb els nostres pares, i a ells amb els nostres fills.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: