‘Els barcelonins’ d’Adrià Pujol

Rate this post

L’Adrià Pujol acaba d’escriure Els Barcelonins, un llibre que els editors de L’Avenç han presentat (i espero que venut) com un exemple de recerca quimèrica sobre qui són i com són els habitants del cap i casal i en què l’Adrià, per fortuna dels seus lectors, passa olímpicament d’aquesta avorridíssima tasca per parlar-nos d’això seu de sempre, d’això nostre vaja, d’ell mateix i de la puta consciència que es dedica a perseguir-lo, compulsiva. L’escenari no és nou: la ciutat-picadora i, de lluny estant, l’Empordà-redemptor, del qual l’escriptor ja és ambaixador vitalici. Una ciutat és una crisi permanent d’angoixa i l’Adrià ha fet bé de configurar la persona barcelonina en tant que sumatori caòtic de la gent que es pregunta què és exactament això d’ésser de Barsalona: mentre hi hagi penya que renegui de l’urbs i tu no sàpigues ben bé per què te’n sents, és que anem bé, per dir-ho ràpid.

Una ciutat és una crisi permanent d’angoixa i l’Adrià ha fet bé de configurar la persona barcelonina en tant que sumatori caòtic de la gent que es pregunta què és exactament això d’ésser de Barsalona

La identitat no se sap mai, perquè es fa de fer-se, i és una estratègia de supervivència i d’orgull. Això és de les millors coses que et vénen al cap quan llegeixes Els Barcelonins, sobretot quan apareix el personatge que fa de mi, un tal Bernat Dedéu, i et regala de franc tres claus que identifiquen la tribu de la capital en versió de l’Eixample: “les escales de veïns mortuòries, un delit per semblar alegre i l’estima absoluta cap a les rutines del desplaçament, passejar.” M’explico, Manyac. En el fons, ser d’una ciutat t’obliga a conviure amb la lluita impossible entre la depredació i la nostàlgia: primer, perquè entens que el canvi (Bauçà, Miquel) ha de fer morir les coses com a la selva, però d’altra banda també se’t detona mala llet quan el teu local predilecte (que els cursis anomenen establiments singulars) acaba caient per la llei inexorable del pas del temps, puta vida.

L’Adrià ha caçat identitats barcelonines en una època que la meva ciutat s’ha acostumat en molt poc temps de ser aparador olímpic a decorat de manifestacions massives, una plaça pública on els post-comunistes fan parcs infantils educatius (ecs) en què als nanos se’ls indica fins i tot on han de defecar, un paratge en què la màxima expressió de la cultura són els gestorets progres de cinquanta anys que treballen per l’ICUB fent informes per justificar la política sociata de sempre (festivals, simpòsiums, museus i tota aquesta verga en vinagre) i on ja hi ha més gent que celebra Halloween que no pas Carnestoltes. El barceloní admira aquesta sordidesa, perquè ens va de conya traficar-hi per escriure articles i fer-nos el llest, però també té un principi moral molt bàsic: la ciutat, a n’ell, que no li toquin o hi haurà hòsties. D’això va el passeig: sabreu així que tothora vigilo.

Aquest no és de ben segur el millor llibre de l’Adri, però llegir Els Barcelonins val prou la pena, encara que sigui només per mantenir-te en guàrdia i obligar-te a configurar el teu voltar intransferible per aquesta patètica i extraordinària ciutat. 

Aquest no és de ben segur el millor llibre de l’Adri, però llegir Els Barcelonins val prou la pena, encara que sigui només per mantenir-te en guàrdia i obligar-te a configurar el teu voltar intransferible per aquesta patètica i extraordinària ciutat. Com sempre, està molt ben escrit i fa honor a la seva llengua dient les coses pel seu nom, cosa refotudament difícil. Au, a passeig, manyac.  

Anar a la font
Bernat Dedéu

Powered by WPeMatico

Translate »