Elogi de la revolució

Una revolució no és més que una revolta que guanya, que aconsegueix el que volia. Per això és tan divertit tornar a escoltar el missatge a la nació del president Jacques Chirac, durant els greus disturbis del 13 de novembre de 2005 a l’extraradi de París. Els vaig viure. El polític francès deia coses tan absurdes com que “la violència mai no soluciona res” o que els ciutadans han de respectar la llei i fer-se seus els valors de la república. Com si la república francesa no hagués nascut de la revolució i de la violència més viva, de l’eficàcia de la guillotina, del vandalisme que subverteix la legalitat de l’absolutisme monàrquic, de la determinació per bastir-ne una altra millor. No serveix de res falsificar la història. Els valors de la república són els de la llibertat, igualtat i fraternitat, els valors que atorguen al poble la sobirania que abans posseïen només els reis. Una sobirania popular que també significa dret a rebel·lar-se contra l’abús de poder, contra els privilegiats que ignoren la voluntat de la societat expressada a les urnes, contra l’immobilisme cec, contra els instal·lats sinistres, contra el fals patriotisme que ha esdevingut un negoci brut per a quatre espavilats. El venerable origen de totes les democràcies del món sencer, inclosa la britànica, és la sanguinària revolució que aconsegueix la independència dels Estats Units, la sanguinària i gloriosa revolució que porta la França republicana. Sense sang no es fan botifarres. Davant de la injustícia, de la pobresa, de l’esclavitud, del classisme, l’humà de dreta s’arronsa d’espatlles i et justifica que el món és com és i que no el canviarem ara. Que no és possible. L’humà d’esquerra fa exactament el contrari. Primer s’indigna, és clar, però després calla i es posa a treballar per fer possible el canvi. Si no fos pels optimistes que van proposar-se, com un afer personal, millorar la societat, encara seríem allà dins, queixant-nos i fent un gintònic, en aquella cova prehistòrica.

Sempre que esclata una revolta, com la revolta independentista catalana, com la revolució dels somriures que tenim el privilegi de conèixer, hi ha qui treballa per al comú, per al profit de la societat, i també qui només treballa per al seu propi egoisme. M’estic referint a aquest personal sense principis ni moral, els fatxes d’esquerra, la colla dels oportunistes sinistres, els que s’omplen la boca de bones paraules, com si fossin capellans, però a l’hora de la veritat viuen i volen continuar vivint en una permanent migdiada. El raper Valtònyc els ha preguntat a Twitter si pensen fer alguna cosa pel Pablo Hasél, a part d’una bonica piulada. Sobretot tenint en compte que Podemos forma part activa del govern d’Espanya. Aquests comunistes de saló, aquests fatxes d’esquerra, sempre volen quedar bé a les fotos, contribuir a millorar l’estètica del planeta adormint consciències. Manipulant. Per això coincideixen en tot amb els fatxes de dreta, com Francisco Marhuenda que poc abans de les eleccions confessava per la tele: “Vejam si aconseguim d’una vegada que Esquerra Republicana extingeixi aquesta espècie malèfica i tèrbola que és Puigdemont”. Puigdemont i el seu partit és l’enemic que cal abatre. Tots contra Puigdemont, de Vox a Podemos, de Podemos a Vox. També amb l’ajut d’Artur Mas. Recordem que Pablo Iglesias es defineix a ell mateix com un patriota espanyol de la mateixa manera que ho fa Santiago Abascal. Espanya és la fe de tots dos. Puigdemont, en canvi, és l’enemic número u d’Espanya des del primer d’octubre de 2017. Per això Pedro Farsánchez deia ahir al Congrés que Puigdemont i els seus són d’ultradreta. I el multimilionari maoista Jaume Roures, a través d’aquest seu hospital de pobres anomenat Institut Sobiranies —on mengen calent els insubornables Xavier Domènech, Quim Arrufat, Anna Gabriel, Gala Pin, Gemma Ubasart o David Fernàndez— participa també de la demonització política, de Junts per Catalunya. Es veu que el multimilionari Jaume Roures no en fa prou amb els programes de teletrès que controla, es veu que no hem votat el que ell volia. Ha de convèncer Catalunya sencera que la vida serà meravellosa quan l’independentisme de Carles Puigdemont i Laura Borràs sigui esborrat del mapa. Quan l’independentisme, que acaba de guanyar les eleccions, quedi tan inoperant, i els seus dirigents ben barallats entre ells, que sigui com si hagués guanyat Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE).

Valtònyc fa temps que va advertir-nos sobre les mentides d’aquests polítics farsants. Quan Pablo Echenique —el dirigent de Podemos que tenia contractat un treballador en negre— va recriminar-li que fos amic de Puigdemont, el raper mallorquí va ser força il·lustratiu. La piulada deia això: “Hi ha penya exiliada i a la presó per arriscar privilegis, això és revolucionari. Vosaltres només vau buidar els carrers, vau maquillar el règim i vau millorar les vostres vides.”

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: