Eleccions: una rèmora necessària

Aniré a votar. Amb el nas premut i les orelles cobertes, no fos cas que alguna declaració política s’esquitllés de passada pels meus pavellons auditius i tingués la temptació de desdir-me’n. Aniré a votar perquè una majoria de diputats considerats independentistes és un missatge tant intern com extern que el moviment segueix viu, i perquè la desaparició del vot dual implica que cada cop es pensa més en clau catalana (o espanyola). Aniré a votar perquè facilita desgastar Espanya i permet fiscalitzar l’acció dels partits independentistes. Punt. És així de lamentable, la situació.

Soc conscient que votar-los, sobretot a ERC i JxC, que han col·laborat amb les forces d’ocupació en la repressió de l’independentisme i en la intervenció de les institucions durant el 155, pot ser vist com un aval a les seves polítiques. Sobretot les d’ERC, el partit amb més números per guanyar perquè és l’únic que té un pla. Un pla que de moment és un xurro, però és un pla. Això, en temps d’incertesa, amb el món convergent en descomposició, una CUP que malda per fer-se gran i un quart espai que encadena un avortament rere l’altre, és un refugi per a moltes persones. Tanmateix, si els partits han passat de criminalitzar els manifestants d’Urquinaona a elevar-los a la categoria d’herois i intenten domesticar l’acampada de joves de plaça Universitat, és perquè noten que quelcom es cou al carrer.

A partir del moment en què el nostre vot caigui al cul de l’urna, o a un matalàs de paperetes, hem de pressionar els partits com mai no hem fet fins ara. I ho hem de fer tenint clars una sèrie de principis. En primer lloc, no existeix el diàleg sense línies vermelles, perquè en matèria de drets ―al propi cos, a una vida lliure de violències, a l’autodeterminació― qualsevol punt mitjà és una renúncia. O garanteixes l’accés a un habitatge digne, o no el garanteixes. La negociació esdevé, en tot cas, a l’hora d’establir com es desplegarà el dret.

A partir del moment en què el nostre vot caigui al cul de l’urna, o a un matalàs de paperetes, hem de pressionar els partits com mai no hem fet fins ara

En segon lloc, hem d’entendre que som en un moment en què és impossible que hi hagi imparcialitat a les institucions. Ni al Congrés, ni als Mossos, ni a la Generalitat. Tal com conclou Jorge Cagiao, Catalunya, ara mateix, no és un sol poble. El professor desgrana que una meitat de catalans es percep com un poble o nació catalana a tots els efectes; l’altra, sembla veure’s com a poble o nació catalana tan sols en alguns casos, i en canvi com a nació o poble espanyol (ple) a tots els restants. “Els importants”, sentencia. Jo hi afegiria dins la meitat unionista un subgrup que no percep Catalunya com a nació de res. La imparcialitat a les institucions tan sols s’assolirà quan una d’aquestes posicions sigui hegemònica. Llavors, el debat serà com garantir la pluralitat en una societat recolzada a partir d’una idea concreta de nació.

Per si quedava alguna mena de dubte, els comuns formen part d’aquella part de la ciutadania que se sent catalana en alguns casos i espanyola en els més rellevants. Ho dic per la sorpresa que ha generat que demanessin explicacions al president Torra pel seu presumpte vincle amb una hipotètica xarxa terrorista de CDR. Com si no haguessin emprat informació falsa per desacreditar Xavier Trias durant les municipals del 2015. Com si l’equidistància no fos complaença amb la dominació espanyola.

Precisament, Jaume Asens s’ha sumat a les crítiques a l’independentisme per la falta d’empatia que suposadament ha gastat envers els catalans unionistes, arran d’unes declaracions de la presidenta Carme Forcadell, que va fer ja empresonada. Aquí és on rau el tercer aspecte: ser empàtics amb els adversaris polítics passa per ser conscients que a moltes persones el que els ofèn és l’existència d’un independentisme que decideix materialitzar democràticament el seu projecte polític i, sobretot, que se’n pugui sortir. Així doncs, buscar noves maneres per fer que més persones se sumin al projecte de l’independentisme passa per assumir que la posició legitimada pel sistema tendeix a instrumentalitzar el debat sobre les formes d’exercir una lluita per evitar entrar en el fons de les seves demandes.

Creure que el descontentament davant d’una escridassada en entrar a la celebració dels Premis Princesa de Girona o el malestar envers els procediments emprats al Parlament de Catalunya durant el 6 i 7 de setembre és equivalent a l’empresonament, exili, persecució i agressió física a independentistes és posar al mateix nivell l’estat d’ànim del protegit pel sistema amb l’existència del subaltern. És més, pretendre que l’independentisme social, ciutadà i polític mantingui una posició cordial amb aquells que justifiquen o executen la dominació espanyola, que no es queixin, en definitiva, o que ho facin sense alçar gaire la veu, és negar la possibilitat d’externalitzar un greuge. “Quins collons” és el mínim que el president Torra hauria de dir del president en funcions espanyol.

A partir d’ara, l’independentisme no ha de tenir por al conflicte. Tal com resa un mural fotografiat durant les revoltes de Xile, no es tracta de tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Això és una de les coses més importants que ha de guiar el nostre pensament i acció polítics tan bon punt hàgim votat diumenge.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: