El Tribunal Suprem eximeix del pagament de costes en plets amb Hisenda

El Tribunal Suprem ha decidit eximir del pagament de costes en els procediments contra Hisenda, ja que tal com estaven previstos en un reial decret de desembre del 2017 causen una greu inseguretat jurídica i s’equiparen a una taxa o una sanció.

L’alt tribunal, en una sentència del 3 de juny, dona la raó a l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals (AEDAF), estima el recurs presentat contra el decret de desembre del 2017 i anul·la l’article 51.2, que considera “disconforme” amb l’ordenament jurídic.

L’esmentat article assenyala que, quan s’imposi el pagament de les costes, es calcularan amb el 2% de la quantia de la reclamació, amb un mínim de 150 euros per a les reclamacions o recursos resolts per òrgan unipersonal i de 500 euros per als que es resolguin per òrgan col·legiat.

La sala no considera improcedent que s’apliquin costes en un procediment contra Hisenda, però sí que critica el sistema implantat pel llavors ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que en la pràctica les aplicava com si fossin una taxa o una sanció.

Entre els arguments que utilitza destaca la “profunda inseguretat jurídica i incertesa social” que provoca la imprecisió de les normes jurídiques, cosa que passa “de manera molt significativa” en l’àmbit fiscal.

El Suprem es mostra molt crític amb el legislador, a l’apreciar que la seva actuació de vegades “sembla que respon a meres llacunes o complexitats conceptuals d’una determinada figura tributària”, i en altres ocasions únicament actua per “salvar obstacles que farien inviable la seva aplicació”.

No resulta estrany comprovar, prossegueix la sentència, com “es presenten com impostos el que constitueixen taxes, o viceversa”, o “com es juga amb la imposició directa o indirecta, o amb els tributs extrafiscals”.

Les costes, aclareix el text, són una contraprestació per les despeses que es deriven directament d’un procediment, però “ni són taxes, ni mesures sancionadores, ni prestacions patrimonials de caràcter públic no tributari”.

No obstant això, en el decret del 2017 es quantifica el seu import amb caràcter general, i es desvincula del mateix procediment. Per aquest motiu, el tribunal estima parcialment el recurs dels assessors fiscals i conclou que cada part ha d’abonar les costes “causades a instància”, i les comunes, meitat i meitat.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: