El text íntegre de la conferència de Rahola a Madrid

Rate this post

Bona tarda i gràcies per acompanyar-nos en aquest acte que celebra la Diada Nacional de Catalunya. Els temps a Espanya no són fàcils per als qui mostren simpatia per la causa catalana, ni tan sols per a aquells que s’apropen a escoltar la nostra veu, fins i tot des de la més absoluta distància. La vostra simple presència, doncs, en aquesta era tempestuosa, ja és un signe de valentia i, sens dubte, de compromís amb aquest territori en altre temps amable, i ara saquejat, que es diu diàleg. Sincerament, moltes gràcies per venir, per escoltar, per dissentir sense menysprear, per ser-hi.

El passat 11 de setembre la meva columna diària en La Vanguardia començava d’aquesta manera: “Primera Diada Nacional, des del franquisme, amb presos polítics i exili. Confesso que mai no hauria imaginat iniciar un article del segle XXI, en una democràcia europea, amb aquesta frase feridora”. Tampoc no hauria imaginat, mai, si em permeten, començar així una conferència aquí, a la seu de Blanquerna, a la capital de l’Espanya moderna, sorgida a mercè d’una transició que ens va portar a la democràcia. Però aquesta és la realitat reconeguda i dolguda per milions de catalans i, alhora, és la realitat negada i menyspreada per milions d’espanyols. El primer problema, doncs, que ens confronta és el del llenguatge, perquè si no tenim una mínima gramàtica comuna, difícilment no podrem començar a parlar. Aquest és el primer consens que s’ha trencat, encara que potser es va trencar des dels inicis, però ara s’ha convertit en un mur babelià que impedeix de conjugar el verb parlar, sense caure en massa trampes. De què parlem, doncs, quan diem que parlem de Catalunya? Perquè no coincideixen els diccionaris.

En quin moment la progressia, l’esquerra, la dreta raonable, els demòcrates espanyols van perdre tant el nord, tant, que van acceptar que un seriós i profund conflicte polític es podia resoldre amb la força bruta de l’Estat?

En aquest punt, és obligada una prèvia: aquesta conferència, i els molts discursos i declaracions que es fan des de la sobirania i l’independentisme català, difícilment poden dirigir-se a aquelles ideologies que, ancorades en un nacionalisme espanyol retrògrad i de tall imperial, ens neguen la identitat, els drets, la memòria, fins i tot la història de Catalunya. Sabem, en pròpia pell, fins a quin punt aquesta Espanya negra, avui atribolada en micròfons irredempts que parlen com si s’iniciés la Reconquesta, però aquesta vegada cap al nord-est, han edificat murs de dolor, ràbia i incomprensió. N’hi ha molts, moltíssims don Pelayos i cap Jovellanos a les terres blaves, taronges i algunes vermell-patriòtiques.

No, el nostre interlocutor no és aquesta hidra de la dretota revengista, reaccionària i repressora, que els seus caps ens han atacat secularment. L’interlocutor és i serà sempre l’altra Espanya de Machado, la que se situa en la defensa dels valors civils i democràtics, entén la complexitat d’un estat plurinacional i no creu que la força bruta del poder s’hagi d’imposar als consensos, els pactes i els diàlegs. És a dir, la que no es basa en la repressió, sinó en la política. És a vostès, que han defensat llibertats, han cregut en el progrés i han militat en la pluralitat, a qui ens dirigim. Als únics que podem dirigir-nos.

Però, on són? Perquè, reprenent el fil anterior, han desaparegut fins i tot del consens de les paraules, i ja no ens reconeixem ni quan ens parlem en castellà. Per descomptat no em refereixo a la dissensió en els projectes, no vinc aquí a predicar la fe independentista, ni a injuriar la seva aposta per la unitat d’Espanya. Perquè més enllà de la divergència ideològica, hi ha el consens democràtic, i aquest és el que s’ha trencat brutalment. No es pot assentar cap diàleg, ni es pot recompondre res, si els representants legítims del poble català són a les presons o en l’exili, tractats com delinqüents i colpistes. Líders de llarga tradició pacifista i democràtica, lluitadors per la llibertat, considerats uns Tejeros qualssevol. En quin moment la progressia, l’esquerra, la dreta raonable, els demòcrates espanyols van perdre tant el nord, tant, que van acceptar que un seriós i profund conflicte polític es podia resoldre amb la força bruta de l’Estat? Els vots dels ciutadans catalans llançats a les escombraries, amb els nostres representants empresonats, judicialitzats, exiliats, suspesos. Per l’amor de Déu, si fins i tot van empresonar Jordi Turull, un candidat a la Presidència de la Generalitat, en plena investidura! I tenim Carme Forcadell, presidenta del Parlament, empresonada durant mesos per permetre un debat! Un debat en un Parlament! I els nostres dirigents convertits en ostatges, en delirants presons preventives o exiliats, obligats a buscar la justícia en terres llunyanes; més d’un miler ―un miler!― de catalans encausats per exercir la protesta o la llibertat d’expressió; milers de ciutadans colpejats per defensar les urnes; les nostres institucions intervingudes; el cap de l’estat injuriant milions de catalans en un discurs institucional; la nostra causa democràtica manipulada, tergiversada, criminalitzada en un relat periodístic que s’ha convertit en aire del pensament crític, metàfora de la imposició del pensament únic; i a l’escenari central, els drets violats d’una nació mil·lenària a què no se li reconeix ni la seva condició de nació.

Avui mateix, sense anar més lluny, s’ha tornat a denegar la petició de llibertat al conseller Joaquim Forn, polític amable, de fortes conviccions democràtiques, responsable polític de l’èxit contra el terrorisme en l’atemptat de Barcelona, i escollit pel seu poble. I és allà, a la presó des de fa deu mesos per haver convocat un referèndum a l’Europa del segle XXI.

Hi ha un abisme insondable entre combatre l’independentisme català, i fer-ho destruint la democràcia espanyola. I això s’ha fet amb el suport de les forces progressistes

No saben fins a quin punt ens sentim orfes de la massa crítica espanyola, de la seva progressia, dels seus intel·lectuals i els seus artistes compromesos, capaços de defensar qualsevol pres polític del món, menys als presos polítics catalans. I sí, també orfes dels seus periodistes lliures, la seva societat civil, els seus estadistes, si n’hi hagués. Hi ha un abisme insondable entre defensar la unitat d’Espanya i defensar l’erosió dels drets humans a Catalunya, per defensar la unitat d’Espanya. Hi ha un abisme insondable entre estar en contra de la independència de Catalunya, i negar-li el seu dret a poder votar-la. I, sens dubte, hi ha un abisme insondable entre combatre l’independentisme català, i fer-ho destruint la democràcia espanyola. I això s’ha fet amb el suport de les forces progressistes.

Per descomptat, coneixem la lletania…, les lleis, la Constitució, el bla bla bla legalista del qual s’han apoderat per justificar una repressió massiva que ha creat molt dolor i ràbia en milions de catalans. Però cap llei democràtica, més enllà de ser abusada i violentada, ni cap Constitució no està per sobre del dret d’un poble al seu destí. I, sobretot, cap llei democràtica no pot justificar el deliri repressiu al qual s’ha arribat, arrasant amb tot, ciutadania, representants del poble, institucions… No es frenen les ànsies de llibertat, destruint la llibertat. Al contrari, s’alimenten.

Òbviament es pot reconèixer, que, aquells que desitgem una República per a Catalunya, hem comès molts errors, sens dubte, més dels desitjats, i per descomptat no som posseïdors de la veritat absoluta. La veritat, com deia Mercè Rodoreda, és un mirall trencat i cadascú té el seu trosset. Vostès, nosaltres, tots. Però no els parlo dels nostres ideals o dels seus. Esclar que pensem diferent i lluitem per projectes diversos, potser confrontats. Però més enllà dels errors, crèiem que existia un consens de mínims, un territori on la repressió més abrupta contra un poble i els seus representants, mai no tindria cabuda, ni substituiria mai la política.

Tanmateix, així ha estat i per a desgràcia de tots, també d’Espanya, han estat demòcrates espanyols els que han beneït, participat o silenciat aquesta via antidemocràtica. I si vostès, els demòcrates espanyols, no hi són, a qui ens adrecem? Perquè hem de deixar clara una cosa. No renunciarem al nostre dret a l’autodeterminació. Ni ho farem, ni podem fer-ho, encara que volguéssim. No ens pertany. Pertany al nostre poble, més enllà dels seus dirigents i dels seus representants. Tampoc no renunciarem a la nostra via pacífica, amb les urnes com a únic altar de les nostres decisions. I per molt que amenacin, reprimeixin o empresonin, ja hauran vist l’última Diada: som resilients a la repressió. Hem après, generació rere generació a aguantar els envits i a protegir els nostres drets. Aquesta és una via que poden exercir una vegada i una altra, perquè el poder de l’Estat pot ser molt absolut si es perd el sentit democràtic, però no va a cap altre lloc que no sigui el de la destrucció de la mateixa democràcia espanyola. O negaran que el que ha passat a Catalunya ha erosionat seriosament l’estat de dret espanyol?

Per molt que amenacin, reprimeixin o empresonin, ja hauran vist l’última Diada: som resilients a la repressió

Ens hem, doncs, de posar d’acord en una qüestió fonamental que respon a la gran pregunta: continuen considerant que la via de la repressió és l’única recepta per a encarar el conflicte català? Perquè si és així, la fallida del consens és definitiva. Clar que cal restituir ponts, conjugar diàlegs, fer política, sempre ens trobaran allà, al territori de la paraula, perquè som gent que estimem el pacte i el consens. Però res no es construirà normalitzant la repressió contra els representants del poble català. Amb el nostre President legítim, Carles Puigdemont en l’exili, el nostre Vicepresident Oriol Junqueras a la presó i la resta de dirigents escollits pels ciutadans, i ara represaliats, judicialitzats, empresonats o exiliats, no hi ha trànsit possible, ni hi ha política per teixir. Perquè es vulneraria una cosa fonamental de la democràcia: el mandat del poble, emanat de les urnes. Estem parlant de respecte als pilars de la democràcia. Estem parlant del gran consens, el dels drets fonamentals. I l’estat espanyol, des de la monarquia fins al govern i els qui li han donat suport, ha pervertit aquest consens.

En aquest nou cicle, que tornem a parlar-nos, encara que sigui tímidament i amb les ferides obertes, es pot posar sobre la taula aquesta idea central: mai no acceptarem, milions de catalans, que es represaliï els nostres líders polítics i civils per haver complert el seu mandat democràtic. Apel·lem, doncs, als demòcrates espanyols, als progressistes, als defensors de la Carta dels Drets Humans a restituir el diàleg sota aquest consens bàsic: la presó no obre les portes del diàleg. Al contrari, les dinamita.

Vaig llegir, de Pío Baroja, una frase demolidora que deia: “A Espanya sempre ha passat el mateix: el reaccionari ho ha estat de veritat, el liberal ho ha estat, moltes vegades, de pacotilla”

Vaig llegir, de Pío Baroja, una frase demolidora que deia: “A Espanya sempre ha passat el mateix: el reaccionari ho ha estat de veritat, el liberal ho ha estat, moltes vegades, de pacotilla”. En aquests últims temps, molts catalans hem tingut la convicció que la frase era tan certa, com punyent. Però també estic convençuda que és injusta, perquè milions d’espanyols van demostrar, amb la seva pròpia sang, que creien en les llibertats. Molts milers d’ells encara són a les cunetes. La qüestió no és deixar els nostres ideals aparcats, o acceptar renúncies de drets fonamentals, sinó tornar a confrontar al territori comú del respecte i la paraula. Per tornar a dissentir, per debatre projectes, fins i tot per no entendre’ns, sense danyar-nos. Contràriament a la maldat recurrent, els que volem una República Catalana, no odiem el Regne d’Espanya, i molt menys els seus ciutadans. Al contrari, els nostres llaços amb Espanya són familiars, culturals, socials, sòlids. No es tracta d’odi, ni de rebuig, ni de menyspreu a altres pobles i als seus sentiments. Es tracta de la legítima defensa dels nostres drets com a nació mil·lenària, de la nostra convicció pel mandat de les urnes, i del nostre amor per la llibertat.

Valors democràtics per a una nació de ciutadans lliures. Tot diàleg ens captivarà. Cap repressió no ens farà fallida.

Gràcies per venir. Gràcies per escoltar. Gràcies per dissentir, sense menysprear.

Anar a la font
El Nacional

Powered by WPeMatico

Translate »