El sostre del Sant Jordi és baixet per a Billie Eilish

Billie Eilish, l’última estrella de la Generació Z -o la primera, segons com es miri-, és una trituradora de rècords. En relació a Barcelona, el rècord és haver omplert el Sant Jordi Club en el seu debut a la ciutat, aquest març, després que la sala programada en un primer moment, l’Apolo, esgotés les entrades disponibles en 10 minuts. N’hi ha un altre: haver omplert fins a la bandera el Palau Sant Jordi aquest dilluns, només quatre mesos després d’haver publicat el seu primer àlbum, When we all fall asleep, where do we go? (Interscope, 2019). Marques d’aquest nivell només s’aconsegueixen sent una icona generacional i presentant una sòlida primera col·lecció de cançons.

En aquest nou concert a Catalunya hi havia expectació per veure si ens trobaríem una Eilish amb seqüeles físiques a causa de l’accident que va patir dissabte a Milà. Un saltiró amb traïdoria va deixar-la coixa i prostrada en un tamboret, i amb un concert més curt de l’habitual davant el públic italià. Els dubtes van esvair-se de seguida, quan la californiana va aparèixer a l’escenari de Montjuïc, acompanyada del seu germà Finneas als baixos i els teclats i d’Andrew Marshall a la bateria. Desconeixem si el traumatòleg va recomanar-li que no es mogués gaire, però, si és així, la californiana no va fer-li gaire cas. Eilish, que combinava cabells verds amb uns pantalons i una samarreta gegants amb un estampat de foc, va començar la nit saltant amb l’incontestable Bad guy, cantada fora de beat, un d’aquells detalls que la fan tan especial.

Tot i que quan el concert va començar se sentia més el públic que no pas la seva veu xiuxiuejant, la nord-americana va anar repassant un disc que balla bé entre el pop d’estadi i els ambients obscurs ( My strange addiction, amb una introducció de la versió nord-americana de la sèrie The office, You should see me in a crown ), intercalant el xou amb cançons que ha anat publicant els últims tres anys i que li han funcionat a internet, movent-se còmoda entre la balada ( Idontwannabeyouanymore ) i el pop desafiant i addictiu ( Copycat ).

La cantant té moltes qualitats més enllà de la veu -ahir va sobrevolar l’escenari amb un llit fent una excel·lent interpretació vocal a I love you , però la principal és el carisma: no ets la nova reina del pop postmil·lennial pel fet de tenir només un grapat de bones cançons. Ho va demostrar-ho una somrient Eilish, que té una manera de moure’s no pas barroera (encara que a algú l’hi pugui semblar) sinó propera. El públic, 16.000 persones segons dades facilitades per l’organització, majoritàriament jove i d’una franja d’edat àmplia, va gaudir d’una estrella sense sostre definit que sap navegar per ambients relaxats sense caure en la rutina i, alhora, anar aportant rajos de llum en les seves millors cançons – Wish you were gay, Bellyache, Ocean eyes, When the party’s over i Bury a friend per acabar, de nou, amb Bad guy.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: