El privilegi de poder fer entrevistes a fons

Deu entrevistes, el llibre que Julià Guillamon acaba de publicar a Comanegra, es llegeix amb l’interès de trobar-hi converses de primera amb autors del panorama català (Calders, Monzó, Capmany) i també internacional (Bassani, Coover, Borges), però també amb la nostàlgia de pensar que, avui, el gènere conreat -el de l’entrevista a fons, no motivada per l’actualitat editorial-és cada vegada més difícil de trobar, com a mínim editada en volum. Els mitjans digitals han permès que proliferin entrevistes extenses -també a personalitats del sector cultural-, però costa transcendir la volatilitat dels nous formats i es fa difícil trobar sèries de converses amb la voluntat d’oferir una mirada panoràmica, com van fer anys enrere Baltasar Porcel i Montserrat Roig.

Fa anys que el periodista i escriptor Julià Guillamon es guanya la vida gràcies a la literatura, sigui escrivint articles, muntant exposicions o publicant llibres, activitat que ha incrementat des del 2011, quan va publicar la novel·la La Moràvia (Galàxia Gutenberg). En menys d’una dècada han aparegut una desena llarga de títols seus, entre els quals hi ha El barri de la plata (L’Avenç, 2018), L’enigma Arquimbau: sexe feminisme i literatura a l’era del flirt (Comanegra, 2016), Joan Perucho, cendres i diamants (Galàxia Gutenberg, 2015) i l’ampliació de l’assaig sobre la literatura feta a Barcelona des de la Transició La ciutat interrompuda (Anagrama, 2019). “Reeditar el que fa temps que vas escriure, més o menys refet, és una manera d’endreçar-se, en el doble sentit de posar ordre i d’anar passant”, escriu al pròleg de Deu entrevistes. “Dubtava entre la desena que hi ha o afegir-ne dues més, que haurien sigut Pere Gimferrer i Joan Brossa, un personatge de qui sempre es destaca la bonhomia quan, en realitat, tenia molt mala llet”, assegura.

Fulletons en mans d’un geni

Els textos inclosos en el volum provenen de dues sèries d’entrevistes, una publicada a l’ Avui (1985) i l’altra a Lletra de canvi (1989-1991). “Vaig tenir sort perquè amb només 22 anys em va venir a buscar l’Agustí Pons, quan dirigia l’ Avui, i em va demanar que m’ocupés de les entrevistes a doble pàgina per al suplement del diumenge -recorda-. Em passava la setmana sencera llegint a fons els escriptors que entrevistaria. Era un privilegiat”. Va ser així com Guillamon va poder xerrar amb Jaume Sisa quan acabava de retirar-se de l’escena, amb un Pere Calders madur que li explica que Crim i càstig és “un fulletó detestable” en “mans d’un geni (Dostoievski)”, i amb el Monzó que preparava els contes de L’illa de Maians. “El Quim estava en una forma esplèndida”, diu Guillamon abans de recordar les invectives monzonianes contra la Movida, l’afirmació que “les novel·les han d’estar ben tancades i, en tot cas, posar-hi aire condicionat” i la no identificació com a espanyol: “Soc català com podria ser xino, com soc miop o tinc els cabells arrissats”. De l’etapa de Lletra de canvi en destaquen les llargues converses de Guillamon amb Joan de Sagarra i Terenci Moix, que ajuden a capgirar la percepció de la gauche divine i també la de Pau Riba. “Explica el canvi d’època de finals dels 80 amb aroma de porro”, diu. Tres dècades després, mentre ultima la revisió de dos llibres – La fàbrica de fred i un assaig sobre Joan Perucho i la literatura fantàstica -, Guillamon es planteja un nou volum d’entrevistes amb “una desena dels noms de la literatura catalana que despunten”. De moment no dona noms, per no despertar l’enveja de ningú.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: