El poble està esperant

El poble espera, un cop més. És ara i aquí. El poble insisteix com una gotera. El poble no afluixa i continua i després continuarà encara. Continuar, continuar i continuar, aquesta és l’autèntica revolució. L’única revolució possible és aquesta. No, al poble no l’han derrotat pas, no correu tant. Ho estan molts polítics, els que ja no tenen tan clar això de viure tota la vida sense treballar gaire. Ho estan alguns agents socials que depenen del pressupost públic. I amb els tebis, els cagadubtes, els pessimistes, mai s’hi pot comptar. Ni amb els espavilats. Però la gent en general, el poble que penca i que paga els impostos, el comú, l’únic propietari del país, la principal riquesa del país, no, no, i ara. La nació en marxa no pensa quedar-se a casa. Perquè ha sortit a fora i ja no vol tornar a la cleda. Perquè està decidit a defensar els seus drets. No sap ben bé què farà, se sent escèptic, maltractat, alerta, no sap on anirà, ni tampoc sap què passarà, però és que la vida és això, acceptar la contingència, gosar allunyar-se de la certesa, rebutjar la fatalitat, el conformisme i anar a buscar un futur millor. Almenys intentar-ho, perquè hi té dret, una vegada i les vegades que calguin. El poble no s’ha perdut el respecte a ell mateix.

Que no us en recordeu de com ho ha fet sempre, el poble? Que heu oblidat com va anar les altres vegades? Quan deien que la república era morta per sempre, fa molt de temps, després de Napoleó, quan es van asseure tots aquells senyorassos, els poderosos, al Congrés de Viena i van proclamar per decret l’immobilisme, el retorn de l’Antic Règim? Allò sí que va ser un engany, un pensament màgic, perquè el temps no torna mai enrere, perquè qui ha tastat la llibertat no se’n sabrà estar mai més. Mil vegades s’ha intentat sufocar la democràcia i les nacions d’Europa mil vegades han trobat la manera de desfer-se de la tirania dels estats policials, de la repressió, de la violència dels reaccionaris, dels carques que viuen del passat. Sota l’aparença de la calma la gent està ferida però determinada a continuar. Potser no sap on va però sap perfectament de què fuig. La frustració del poble català no ve de l’independentisme sinó d’un estat espanyol irreformable, d’una unitat sacrosanta que només s’aguanta a cops de porra, que governa amenaçant, confiscant, imposant-se amb armes de foc, com faria qualsevol màfia. Deia sant Agustí que si dels governs en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en una banda de lladres? La guerra civil que van fer els meus avis, l’avi Josep i l’avi Mateu, de fet l’estem continuant avui, perquè la victòria militar del general Franco no va aconseguir derrotar-nos. Nosaltres en som la prova vivent. Si amb violència i repressió, des de 1936, no han aconseguit acabar amb Catalunya, algú imagina que ho deixarem córrer ara? Ara que amb l’estratègia de la no violència, desobeint, insistint, continuant i continuant, som més forts del que mai hem estat?

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: